(València, gener 1560 – 20 febrer 1619)
Historiador i eclesiàstic. Es doctorà en teologia a la Universitat de València. Fou rector de la parròquia de Sant Esteve (1597) i predicador de la ciutat de València (1606).
Escriví Las Décadas de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia (1610-11), conreà també la poesia, i publicà dos tractats teològics i una compilació dels decrets sinodals de València des del 1548.
Fou membre de l’Acadèmia dels Nocturns.
(Elx, Baix Vinalopó, segle XVIII – València, 1755)
Erudit i escriptor en castellà. Llibreter d’ofici resident a València.
És autor d’un Resumen histórico de la fundación y antigüedad de la ciudad de Valencia (1738, 1805), de romanços a l’entrada a l’infant Carles a València (Romance heroico, 1731) i a l’arribada de la relíquia de sant Pere Nicolau Pasqual (Demostraciones festivas, 1743) i de quatre comèdies, inèdites, dues de les quals representades a València (El martirio más sangriento, el de sant Vicent màrtir, i La restauración de Orán).
(el Cabanyal, València, 20 octubre 1834 – València, 30 agost 1895)
Autor teatral. Escriví sainets de gran popularitat, amb en llenguatge col·loquial i dialectal, situats en els barris menestrals de València i protagonitzats pels seus habitants.
De jove treballà com a pintor de ventalls i escrivint miracles per a les festes populars. Amb la primera obra, El deu, dèneu i noranta (1861), assolí l’èxit i inicià un camí pel teatre còmic.
Entre els 47 sainets que escriví es destaquen especialment Bufar en caldo gelat (1869), Un crit a la glorieta (1870), La xala (1871), El rei de les criailles (1872), El tio cavila (1873), La moma (1874), L’escaleta del dimoni (1874), Tres forasters de Madrid (1876), Les xiques de l’entresuelo (1877), Des de dalt del Miquelet (1877), Els nòvios de ma cunyà (1879), Matassiete, Espantaotxo (1884).
Fou el pare d’Eduard Escalante i Feo.
(València, 25 desembre 1857 – 23 febrer 1921)
Autor teatral. Fill d’Eduard Escalante i Mateu.
Autor de sainets segons l’estil del seu pare (Des de València a París, Mariquita l’estanquera, etc.), introduí la sarsuela en el teatre valencià: València a la matinada, Les barraques, i amb els músics Salvador Giner (El roder) i Vicent Peydró i Díez (Plors i alegries, 1917).
(València, 24 febrer 1868 – 18 octubre 1923)
Periodista i comediògraf. Redactor del diari “Las Provincias”. Hi féu sobretot crítica taurina (amb el pseudònim Latiguillo) i articles sobre qüestions cinegètiques (amb el de Juan Palomo).
Escriví, per al teatre, Ojo por ojo, El buque nacional, Huelga de cocheros, Rojo y verde, Temple aragonés i altres obres còmiques. És autor, també, d’una novel·la curta, de costums populars: Bous de poble (1914).
Fou president de l’Associació de la Premsa Valenciana, el 1922.
(Pamplona, Navarra, 4 març 1767 – València, 4 setembre 1822)
Militar i polític. Participà en les operacions del Rosselló. En acabar la guerra del Francès era capità general de València, on donà suport a la causa absolutista de Ferran VII de Borbó i perseguí els liberals.
Reinstaura el turment i ordenà nombroses execucions.
Després del triomf liberal de 1820 fou empresonat i executat.
(València ?, segle XVII – València, segle XVIII)
Pintor. Gendre i deixeble de Jeroni Jacint Espinosa.
Excel·lí en les natures mortes.
Fou el pare de Joaquim Eiximeno i Espinosa (València, 1674 – 1754) Pintor. Com el seu pare excel·lí en la pintura de natures mortes.
(Castelló de la Plana, 6 gener 1655 – València, 23 abril 1735)
Poetessa. Coneguda també com la marquessa de Castellfort.
Escriví en castellà un recull de poesies, dues comèdies, una lloa i un romanç a l’Adoració dels Reis.
Era casada amb Cristòfol Peris, marquès de Castellfort.
(Xest, Foia de Bunyol, 6 abril 1892 – València, 16 febrer 1960)
Torero còmic, més conegut pel pseudònim de Llapisera, a causa de l’alçada física. Imità, vestit de frac i amb barret de copa, els toreros més famosos.
Formà quadrilla amb Carmel Tusquets Xarlot i amb El Botones.
Escriví el llibre de memòries Aventuras y desventuras de Llapisera.
(València, 20 agost 1883 – 28 novembre 1947)
Escriptor i periodista. Germà d’Enric. Capdavanter del valencianisme catalanista, promogué els setmanaris “El Crit de la Pàtria” i “Renaixement”.
Dirigí el “Diari de Sabadell” i “La Publicitat”, i, retornat a València, fundà la revista, “La República de les Lletres”.
La seva poesia –Cordes vibrants (1910), Himnes i poemes (1916), Cançons valencianes (1929) i Guerra, victòria, demà (1938)- té un to civil, emotiu i de vegades popular.
Signava molt sovint amb el nom de Miquel Duran de València.
Dades dels Països Catalans 