(València, 8 juny 1812 – 4 abril 1856)
Poeta. Iniciador de la Renaixença al País Valencià, seguidor de les orientacions i els particularismes del moviment de la literatura catalana que, guiat per Rubió i Ors, donà un tipus de poesia romàntica on eren expressats els sentiments íntims i subjectius.
El seu poema Cançó és l’equivalent a l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, i al País Valencià en ésser apologista de la llengua popular amb col·laboracions a “El Liceo” i “El Fénix”.
(Talamantes, Aragó, 1732 – València, 1804)
Historiador i advocat.
És autor de Real Maestrazgo de Montesa (1787), en dos volums; d’una Colección de cartas histórico-críticas en que se convence que el rey don Jaime I fue el verdadero autor de la crónica o comentarios que corren a su nombre (1800); uns Apuntamientos para escribir la historia del derecho valenciano y verificar una perfecta traducción de los fueros (1804), i d’altres obres.
(València, 30 març 1843 – 9 març 1899)
Polític. Estudià a França i a Bèlgica. D’ideologia catòlica i liberal, cursà la carrera diplomàtica a Madrid, però l’abandonà per la política. Fou secretari del ministre d’estat (1868-69) Juan Álvarez de Lorenzana.
Dirigí el diari “La Patria” de Madrid i col·laborà en diaris de València, ciutat on representà el polític andalús José López Domínguez. Publicà la novel·la Eulalia (1865).
(el Canyamelar, València, 22 febrer 1931 – València, 26 juliol 1983)
Poeta i dramaturg. És autor dels reculls poètics Cendra (1949), L’alba als ulls (1951), Entre la set i els llavis (1958), Història d’unes hores (1970, premi València de poesia 1962) i La lluna dins d’un càntir (1982).
La seva poesia és influïda per Francesc Xavier Casp. Obtingué la flor natural en els Jocs Florals de Lo Rat Penat (1971). Ha publicat el drama Vençut per la ironia (1959).
(Llorca, Múrcia, 30 agost 1714 – València, 27 novembre 1785)
Arquitecte i pintor. Fill de l’escultor alacantí Laureà Villanueva. S’educà a Oriola, molt influït per l’obra de Jaume Bort. Treballà principalment en aquesta zona, fins que es traslladà a València per ingressar a l’orde franciscà. El 1768 fou nomenat acadèmic de mèrit de Sant Carles.
De la seva obra, poc estudiada, són coneguts -com a arquitecte- alguns treballs anteriors al seu ingrés als franciscans: la portada principal de l’església de Santa Justa i Santa Rufina d’Oriola (1753), l’ampliació de la capella de la comunió de l’església de Sant Jaume, a la mateixa ciutat (1757), i un de posterior al seu ingrés, el disseny de l’ampliació de l’església de Montfort (1770).
Com a pintor -la part més ben coneguda de la seva activitat- la primera obra és el Sant Agatàngel de l’Arxiu Municipal d’Elx (1747), cosa que suposa un desconeixement de la seva etapa de formació. D’obres anteriors al seu establiment a València únicament es coneix El miracle de les hòsties, a Santa Maria d’Alacant. D’obres posteriors, n’hi ha, entre altres llocs, al convent de Sant Francesc de València, Requena i Aigües de Busot.
(València, segle XVI – 1622)
Poeta en castellà. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Nocturns, a les sessions de la qual assistia sota el pseudònim de Tinieblas.
Cavaller de l’orde de Montesa i de Sant Jordi d’Alfama, llegà en morir els seus béns a l’orde.
(València, 1830 – 1876)
Actor. El 1865-66 féu una temporada de teatre català, important per la seva ambició i els seus resultats. Després actuà molt a Amèrica, dirigint una companyia de sarsuela des del 1867. Aquest any Frederic Soler li dedicà La rosa blanca.
Tornà al país tres anys abans de la seva prematura desaparició.
Antolí Villafanye i Andreu (Castelló de la Plana, 1762 – Madrid ?, segle XVIII) Advocat i polític. Fou alumne dels Reales Estudios de Madrid. Treballà a les ambaixades de Lisboa, Viena i París i fou oficial de la secretaria d’estat.
Dídac Villafanye i Andreu (Castelló de la Plana, 1765 – Granada ?, Andalusia, segle XVIII) Advocat. Treballà a la chancillería de Granada.
Manuel Villafanye i Andreu (Castelló de la Plana, 1768 – València ?, segle XIX) Advocat i polític. Fou alumne dels Reales Estudios de Madrid, oïdor i governador de la sala del crim de València i diputat a les corts de Cadis.
(València, segle XV – vers 1500)
Poeta. Notari de València des del 1458. Fou diverses vegades conseller de la ciutat (1480, 1481, 1489 i 1495) i majoral dels notaris. Del 1454 al 1458, encara escrivent, intercanvià tençons amb el notari barceloní Joan Fogassot. Participà, el 1486, en el certamen poètic valencià organitzat per Ferran Dies, amb unes cobles.
Dedicà al mestre de Montesa i lloctinent de València Lluís Despuig una Salve regina en estrofes de vuit heptasíl·labs catalans, impresa a València i reimpresa el 1482.
(Castelló de la Plana, segle XVIII – València, segle XVIII)
Frare agustí. Fou prior del convent valencià de Sant Agustí, on ordenà la copiosa biblioteca i la catalogà.
Deixà inèdita una gramàtica siríaca.
Dades dels Països Catalans 