(València, 23 novembre 1917 – 22 desembre 1975)
Publicista. Desenvolupà una gran activitat de promoció de la llengua i la cultura catalanes.
Col·laborà en la instal·lació de llibreries dedicades a temes autòctons, com ara Can Boïls, Concret, 3 i 4, i en la distribuïdora Brot. Fou editor i director de la revista “Gorg”.
Publicà En defensa del regionalismo (proceso a la revista Gorg) (1976), Els xiquets i la circulació (1971) i, juntament amb Maria Àngels Martínez Castells, València (1970).
(Xàtiva, Costera, 3 octubre 1903 – València, 18 gener 1985)
Autor teatral. És autor de nombroses comèdies en català, estrenades cap a la fi de la dictadura de Primo de Rivera, durant la Segona República i en la postguerra; algunes foren publicades.
Cal destacar: A la teua reixa (1926), Encarna, la primorosa (1930), Floreta de la serra (1927), Front a front (1930), Tonica la del llunar (1926), Russafa, Bolseria-Matadero (1928), Crucigrama familiar (1946, amb J.M. Beltran), Adiós, vida meua (1947), Tot per un pis (1950), Si en vols més, para el cabàs (1961, amb V. Clèrigues) i d’altres.
Com a poeta, fou premiat en alguns certàmens locals.
(València, 1859 – 24 gener 1922)
Editor i polític. Començà la seva carrera com a llibreter de vell. Vinculat a la fracció del partit republicà que encapçalava a València Blasco Ibáñez, ocupà diversos càrrecs polítics de caràcter local.
Col·laborà amb Blasco en l’organització de l’Editorial Prometeo i el 1900 fundà F. Sempere i Companyia, a través de les quals dugué a terme una àmplia tasca de difusió d’obres literàries i històriques, i també de compendis i estudis de legislació laboral.
La seva aportació fonamental, però, fou la publicació de traduccions dels més importants teòrics socialistes i anarquistes (Mazzani, Marx, Engels, etc) i de dirigents obrers de la Península (Lorenzo, Josep Prat).
Fou regidor de València (1909) i pertangué a la Cambra de Comerç, a la junta d’Obres del Port, a la Defensa de l’Obrer i a la Societat Patronal de les Arts del Llibre.
(València, 10 juliol 1884 – 10 maig 1932)
Polític. Setè marqués de Villores. Carlí, ocupà ben aviat càrrecs importants en el partit.
Fou cap legitimista de València i, arran de l’escissió de Vázquez de Mella (1919), que tingué molts partidaris al País Valencià, defensà la posició del pretendent Jaume de Borbó, que el nomenà cap delegat de la Comissió Tradicionalista i secretari general polític a Espanya. Alfons Carles de Borbó (1931) el ratificà en el lloc.
Treballà en la formació d’una aliança de les forces dinàstiques carlines i alfonsines, en els primers anys de la Segona República. Pertangué a la Mestrança de València i a diverses altres entitats.
(Algemesí, Ribera Alta, 7 novembre 1911 – València, 27 novembre 1972)
Arquitecte (1940) i erudit. Doctor en arquitectura (1966), projectà l’arxiu central de l’administració de l’estat (Alcalá de Henares, 1968), els plans d’urbanització de diverses poblacions valencianes i edificis religiosos a Algemesí, la Pobla de Vallbona, etc.
Participà en les obres de restauració del monestir del Puig i de la catedral de València. Fou president de Lo Rat Penat (1962-72).
Publicà El escudo de armas de Algemesí (1955), La repristinació de la catedral de València (1971) i Llinatges d’un poble valencià: Algemesí (1975), entre altres treballs.
(Benimàmet, Horta, 1849 – València, 1907)
Músic. Escolà de la capella del Corpus Christi de València, estudià de més gran als conservatoris de Madrid i de París.
Compongué peces per a piano, obres didàctiques i sarsueles. Ensenyà piano al Conservatori de València.
(Xàtiva, Costera, 1846 – València, 1926)
Baríton. Emprà el nom artístic d’Adolfo de León Ocampos. Estudià a Madrid i a Itàlia.
El 1870 debutà a Alessandria amb Ernani, de Verdí, i assolí un èxit sorollós; actuà per tot Itàlia, a Varsòvia i a diverses capitals d’Amèrica del Sud, al Teatre del Circ de Barcelona, etc.
El seu repertori incloïa òperes de Donizetti, Verdi, Auber, Rossini i Gounod. Es retirà el 1885 i s’establí a València.
(València, 1702 – 15 febrer 1759)
Metge. Es llicencià a València (1728); fou des del 1742 catedràtic d’anatomia de la Universitat de València.
Publicà diverses obres de tema mèdic, com Enchiridion medicum… (1734, reeditat a Venècia el 1740), Epistola de abusa tincturae kinae Mangeti (vers 1740).
(Alacant ?, segle XVI – València, 1596)
Professor de medicina a la Universitat de València des del 1574. Deixeble de Lluís Collado, fou un dels membres de l’escola valenciana d’anatomia vesaliana.
Les seves lliçons foren publicades pòstumament: Comentarii physiologici (1696), comentaris a Hipòcrates i Galè, i els comentaris a Claudii Galeni liber de morborum (1624), reeditats i ampliats el 1642.
(La Granja, Castella, 1738 – València, 1796)
Biblista. Conegut pel nom de religió Felipe Scio de San Miguel.
És famós per la seva versió castellana de la Bíblia (Vulgata), editada a València (1791-93).
Dades dels Països Catalans 