Sèquia que pren l’aigua del Túria pel seu marge esquerre, amb la qual es reguen les terres de l’Horta de València. És una de les vuit grans sèquies derivades del Túria.
S’estén al llarg d’11 km des de Paterna fins a València, passant per Burjassot. Es compon de 10 files. Pertany a la jurisdicció del Tribunal de les Aigües de València.
Llogaret, que forma, juntament amb Mauella, un enclavament entre Albalat dels Sorells, Museros i Albuixec.
L’església (el Roser) depèn de la parròquia d’Albalat dels Sorells.
Partida del terme de Campanar. Hi ha l’ermita de l’Adoració dels Reis.
(ant: Soterna) Partida i antic llogaret, a l’oest de la ciutat, vora la creu de Mislata, prop del límit amb els termes de Mislata i de Xirivella.
S’originà al segle XV al voltant del santuari de Sant Miquel de Soternes (que és l’únic que resta de la població). Per tal com n’eren senyors els Cerdà de Tallada, al segle XVII el lloc rebé també el nom de Cerdanet.
(València, Horta, 1958)
Sèrie de transformacions en el curs del riu Túria al seu pas per València i la seva desembocadura. Té antecedents en un projecte de Joaquim Llorens i Fernández de Córdoba, presentat el 1890 i aprovat l’any següent, que no fou dut a la pràctica.
Fou presentada el 1958, arran de la riuada del 1957, alternativament amb d’altres que preveien l’orientació del riu pel nord o pel centre de la ciutat. El nou llit del Túria té una longitud de 12,6 km, capacitat de 5.000 m3/segon i una amplària de 200 m. Aquesta modificació determinà l’elaboració d’un nou pla d’ordenació (1966).
El desviament passa entre Manises i Quart de Poblet, seguint la direcció nord-oest – sud-est, i desemboca al nord de Pinedo. A un costat i a l’altre hi ha vies de circulació ràpida, rondes que comuniquen directament l’accés de Madrid amb el d’Alacant. Va acompanyat amb la construcció de ponts per al ferrocarril (3) i la carretera (9), enllaçant la ciutat amb els pobles de l’Horta meridional i sud-occidental.
La solució preveia la conversió de l’antic llit del riu (cedit el 1976 a la ciutat) en zona verda, i en aquest sentit el Taller d’Arquitectura de Ricard Bofill elaborà un projecte global de condicionament que l’any 1987 començà a realitzar-se.
La resolució dels problemes desvetllats per la riuada s’acompanyà d’una política d’edificació de polígons a València i al Cabanyal, Paterna, Xirivella i Torrent de l’Horta.
Porta d’ingrés principal de la ciutat, vora el Túria, construïda entre el 1392 i el 1398 per Pere Balaguer sobre la porta de Roteros del recinte musulmà.
És limitada per dues gran torres emmerletades de base hexagonal, compostes de tres plantes, entre la segona i la tercera de les quals corren exteriorment sengles barbacanes defensives. Entre el 1586 i el 1892 serví de presó.
Posteriorment, la restauració dirigida per Josep Aixa deixà al descobert, per la banda posterior, les voltes gòtiques de la segona i tercera plantes i la del damunt de la mateixa porta.
Entre el 1937 i el 1938 acollí una part important de les obres d’art del Museu del Prado de Madrid, evacuades a causa de la guerra civil.
Església parroquial, fundada vers el 1300. Té tres naus i deambulatori. Fou modernitzada en un estil barroc tardà (1783). Molt malmesa el 1936, en restaurar-la es palesà la sobrietat del seu primitiu estil gòtic.
Hi sobresurt especialment la torre, obra de Joan Baptista Vinyes, el campanar barroc més important de l’art valencià; de planta hexagonal (1688-1705), consta de cinc pisos, els quatre primers són de decoració fina i original i el darrer dels quals -del rellotge- de decoració més robusta, amb columnes salomòniques; el coronament és en forma de llanternó.
Capella de la catedral de València, anomenada també de les Relíquies.
Construïda el segle XIV per manament de Pere III el Cerimoniós i que atresorava una gran quantitat de relíquies.
Església i antic monestir cistercenc, situat extramurs de l’antiga ciutat. L’església, renovada, és ara la parròquia de Crist Rei.
La primitiva església s’erigí al segle IV a l’indret del martiri del diaca Vicenç, damunt una roca que s’alçava davant una de les portes de la ciutat, a la fi del cardo (l’actual carrer de Sant Vicent). Era en ruïnes el 855, que uns monjos francs de Conques i Castres anaren a recollir el cos del màrtir.
Fou reedificat i continuà com a església cristiana al segle XII (al seu voltant s’hi havia construït un raval, Raiosa). El 1172 fou cedida pel rei musulmà de València a Alfons I de Catalunya, en el conveni fet perquè aixequés el setge de València, i aquest la cedí el 1177 al monestir de Sant Joan de la Penya.
El 1232 el rei Jaume I de Catalunya la cedí al monestir de Sant Victorià d’Assan i el facultà d’erigir-hi un monestir, però un cop conquerida València fou reedificada l’església i s’hi erigí un hospital. Jaume I la cedí temporalment a l’orde de la Mercè, però aquesta no arribà a ocupar-la per les protestes de Sant Victorià. Finalment el rei Alfons II el Franc la cedí el 1282 al monestir de Poblet, en canvi de la vila de Piera.
Després d’un plet i conveni entre Sant Victorià i Poblet, restà lliure per a Poblet el 1289, que hi establí un priorat cistercenc que tenia 11 monjos el 1448. Els cistercencs continuaren mantenint-hi l’hospital, regit per personal sotmès als cistercencs i sota la vigilància del monjo sagristà.
L’hospital fou agregat el 1512 a l’Hospital General de València. El priorat subsistí fins a l’exclaustració del 1835. Després d’uns quants anys d’abandonament, fou adquirit vers el 1874 per les agustines ermitanes de Sant Josep i Santa Tecla, que el vengueren a una immobiliària.
L’edifici ha estat molt malmès per les successives reformes, però conserva un mur del segle XIII i un portal romànic, als capitells del qual figuren els atributs del màrtir Vicenç.
La campanya portada a terme darrerament per a salvar l’antic edifici ha paralitzat l’intent d’aterrar-lo, mentre hom tramita de convertir-lo en edifici de patrimoni públic. L’església fou transformada al segle XIX en parròquia de la ciutat.
Antic col·legi de la Companyia de Jesús. Fundat el 1544 per Joan Jeroni Domènec com a residència dels estudiants de l’orde que cursaven estudis a la universitat. Des del 1567 s’hi feren classes de teologia als jesuïtes, i després a tothom. Arribà a una convivència pactada amb la universitat. El 1569 hi habitaven 40 jesuïtes.
Acabada la part central de l’edifici el 1564, el 1670 fou edificat, al costat, el seminari (convictori) de Sant Ignasi per als nobles, i quasi un segle després s’iniciaren les obres d’una casa d’exercicis. Fou col·legi màxim de la província jesuítica d’Aragó, i tingué una bona biblioteca. Des del 1700 hi residiren pares missioners.
Expulsat l’orde (1767), la monarquia hi continuà en part l’obra educativa, i algunes de les seves ensenyances passaren a la universitat. En ésser restaurada la Companyia, recobrà els edificis, reobrí el seminari de nobles i traslladà a l’antiga casa professa el col·legi de Sant Pau (1816-20). Expulsat de nou, del 1823 al 1835 tornà a reprendre la seva tasca.
Més endavant, els edificis del col·legi de Sant Pau i del seminari de nobles, en mans de l’estat, foren convertits en institut de segon ensenyament, i la Companyia construí un nou col·legi -el de Sant Josep- (1870) en un altre lloc de la ciutat.
Dades dels Països Catalans 