(Péronne, França, 19 setembre 1641)
Pacte signat entre els representants catalans i Lluís XIII de França, pel qual aquest ratificava l’acceptació de la seva sobirania damunt Catalunya i prometia d’observar totes les constitucions catalanes, així com defensar Catalunya dels atacs de Felip IV de Castella.
(Capdepera, Mallorca, 17 juny 1232)
Tractat entre Jaume I de Catalunya-Aragó i Abü ‘Abd Alläh Muhammad, cadí de Menorca.
Signat al cap de Pera, pel qual aquesta illa es convertí en tributària del rei de Catalunya-Aragó.
(Barcelona, 24 octubre 1472)
Tractat general de pau, entre Joan II de Catalunya-Aragó i representants de la ciutat, signat al monestir de Pedralbes. El tractat posava pràcticament fi a la Guerra Civil Catalana i donava diferents terminis perquè tothom s’hi adherís.
Amb la concessió d’un perdó gairebé general es procediria a l’alliberament de tots els presoners, el sobreseïment de les causes judicials pendents i la restitució dels béns confiscats per tots dos bàndols. Aquest últim plantejava bastants problemes, però, com és lògic, varen ser els partidaris del rei els més afavorits.
També es reconeixia la legalitat de certs impostos establerts durant la guerra i les emissions de censals de les institucions catalanes: la Generalitat, el Consell del Principat i el Consell de Cent barceloní. Es restituïen, de manera parcial, territoris i drets que els pertanyien i es dictaminava la fusió de les dues Generalitats, la reialista i l’antireialista.
D’altra banda, el monarca va jurar de bell nou les constitucions de Catalunya i aconseguí l’anul·lació de la concòrdia de Vilafranca, de 1461.
De fet, el tractat pretenia retornar el país a l’estat anterior a la guerra, com si aquesta no hagués existit mai, ja que declarava que no hi havia hagut vençuts ni vencedors.
Amb tot, quedaven molts problemes pendents: el problema remença, la retenció per part de França dels comtats del Rosselló i la Cerdanya o la mateixa qüestió de les restitucions.
(Toluges, Rosselló, 1027)
Institució medieval. Si bé són dues institucions diferents, ben aviat aparegueren unides: la pau de Déu era el dret de refugi que concedia l’Església per a les persones i coses dins un territori especialment protegit, i la treva de Déu era la suspensió de tota activitat bèl·lica privada durant un temps prefixat també per l’Església. Tot això era sancionat amb penes canòniques greus.
Cal cercar-ne l’origen en els sínodes eclesiàstics de Charroux (989) i en el de Puy en Velay (990), però fou a Catalunya que aquestes disposicions es feren generals i periòdiques, concretament a partir del sínode de Toluges, el 1027, presidit per Oliba, bisbe de Vic, i com a confirmació d’altres constitucions de treva dictades per Oliba i per Berenguer de Gurb (1022).
A Toluges s’establí que la treva duraria des de l’hora nona del dissabte fins a l’hora prima del dilluns; la protecció dins els temples i els recintes sagrats (sagreres) comprenia els eclesiàstics desarmats i les famílies que anaven a les esglésies o en tornaven. El mateix Oliba ho amplià el 1033 al sínode de Vic: la treva començava el dijous i la pau incloïa els marxants que viatjaven i els seus béns. D’altres concilis catalans ampliaren aquestes disposicions.
Des d’aleshores, aquest moviment s’estengué per l’Europa feudalitzada, i foren protegits vídues, orfes, mercaders, camperols i els béns de tots ells, alhora que es fixaven uns períodes cada vegada més llargs de treva obligatòria que coincidien amb uns cicles determinats de l’any litúrgic.
Aquestes resolucions trobaren el suport de les autoritats civils: a Catalunya, els comtes Ramon Berenguer I i Almodis dictaren (1064) les constitucions de pau i treva i les inclogueren al codi feudal dels Usatges. Més tard aparegueren uns funcionaris civils, els paers, que foren els encarregats de fer complir aquests preceptes.
(Oloron, Bearn, França, 27 juliol 1287)
Pacte entre Alfons II el Liberal i Carles II de Nàpols, presoner seu, amb la mediació d’Eduard I d’Anglaterra.
Alfons II exigí, per l’alliberament del seu presoner, un pagament en metàl·lic, el lliurament com a ostatges dels fills de Carles, el reconeixement de la sobirania damunt el comtat de Provença (fet que hom considera el darrer intent català de reivindicar-ne el domini).
Eduard I intervingué per tal d’estendre l’armistici de París un any més, a fi de donar temps a un acord de pau definitiva.
Si el pla fracassava, Carles II havia de tornar a constituir-se presoner. El papat i el rei de França no acceptaren el tractat, però les converses continuaren l’any següent a Jaca i a Canfranc.
(Monteagudo, Sòria, 29 novembre 1291)
Pacte signat entre Jaume II el Just i Sanç IV de Castella, per tal de posar fi a l’estat de guerra entre ambdós sobirans.
Jaume II, encara inexpert en matèria de diplomàcia, mostrà massa interès a assegurar la pau a fi de poder resoldre el conflicte de Sicília, i el rei castellà obtingué la confirmació de les fronteres entre els dos regnes (fet que tallava la futura expansió peninsular dels dominis catalans) i la promesa d’ajut català a Castella en cas de guerra contra els musulmans (com s’esdevingué més tard a Tarifa).
Hom establí també el matrimoni entre Jaume II i Isabel, filla de Sanç IV i de Maria de Molina.
(Milà, Itàlia, 8 octubre 1435)
Pacte secret signat entre Alfons IV de Catalunya-Aragó i Filippo Maria Visconti, duc de Milà.
Alfons IV renunciava a Còrsega i a les bases de Portovenere i Ilica, i es comprometia a repartir-se amb el duc de Milà les conquestes que fes al nord d’Itàlia (fins a Bolonya).
Aquest pacte beneficià el rei català i minimitzà les conseqüències de la seva derrota a Ponça, puix que, tot seguit, el duc de Milà l’alliberà amb tots els nobles catalans que l’acompanyaven.
(Majano, Castella?, 16 juliol 1430)
Treva entre Joan II de Castella i Alfons IV de Catalunya-Aragó, que posà fi a la guerra de 1429-30, motivada per la intervenció dels germans d’Alfons IV en els afers de Castella.
(Madrid, 1339)
Acords signats entre Alfons XI de Castella, Pere III el Cerimoniós i Alfons IV de Portugal. que suposà llur acció comuna contra els benimerins i la victòria del Salado (1340).
El 1349 els acords foren rehabilitats per un nou pacte, signat a Gibraltar.
(Llívia, Baixa Cerdanya, 12 novembre 1660)
Pacte signat entre Espanya i França, pel qual la vall de Querol i el territori que la unia al Capcir passava a França i Llívia quedava vinculada al Principat, amb la qual cosa es consumà la separació d’una part de la Cerdanya.
Dades dels Països Catalans 