(Viena, Àustria, 24 març 1914 – Barcelona, 18 febrer 1996)
Titellaire i ventríloqua. Primera ballarina del Teatre de l’Òpera de Viena, durant la Segona Guerra Mundial entrà en una companyia italiana, amb la qual arribà a Espanya en el 1943, s’incorporà a la companyia Els Vienesos, de Franz Johann i Arthur Kaps.
Amb les seves conegudes marionetes col·laborà en diversos programes de TVE entre el 1959 i el 1971.
(Barcelona, 1973 – )
Festival de teatre. Sorgí amb el nom provisional de Teatre de Titelles i fou organitzat pel departament de titelles i marionetes de l’Institut del Teatre.
En la tercera edició prengué el nom actual i d’aleshores ençà, ha anat consolidant-se com a certament específic a l’estat espanyol i a l’estranger. Mostra d’aixó és la gran diversitat de companyies que hi participen, amb espectacles provinents de fins a trenta països diferents.
L’oferta d’activitats no es només d’espectacles, sinó també exposicions, mostres de cinema o audiovisuals o accions teatrals. L’ampliació dels espais de representació és així mateix un fet destacat, ja que durant el festival programa espectacles a gran part de les sales barcelonines i en altres espais de fora d’aquesta ciutat.
N’han estat directors Joan Francesc Baixas, Jordi Coca, Josep Maria Carbonell i Alfred Casas en les diferents edicions.
(Barcelona, novembre 1976 – )
Grup de teatre de marionetes. Fundat per Mariona Masgrau, Eugeni Navarro i Toni Rumbau.
Ha creat el personatge d’En Malic, una mena d’aventurer ibèric que ha donat nom a un teatre (1984) i a una revista anual de marionetes (1990).
Els seus espectacles Malic a la Xina, Malic a Nova York, Les aventures d’en Malic, A dues mans, Malic enamorat o Carmen han tingut un important èxit arreu d’Europa.
El 1992 la companyia obtingué el premi Ciutat de Barcelona de teatre.
(Sant Martí de Provençals, Barcelona, 11 desembre 1891 – Llucmajor, Mallorca, 25 novembre 1970)
Titellaire. Aprengué l’ofici amb Joan Palou, Joan Llenas i Juli Pi i, amb la seva barraca Els Tres Tranquils, es convertí en el paradigma d’empresa familiar de titellaires ambulants.
Dotat d’un potent tòrax, mitjançant la llengüeta feia cantar sarsuela als titelles. Creà la màquina infernal, un enginyós estri escenogràfic que donava gran verisme a les escenes de l’avern.
Després de la guerra civil s’instal·la a Mallorca, on continuà actuant gairebé fins a la mort.
Les seves filles Rosa i Joaquima encara continuaren treballant alguns anys més per l’illa. Joaquima Faidella rebé un homenatge al Segon Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Mallorca (maig 2000).
(Barcelona, 1888 – 1945)
Titellaire. Fill de Jaume Anglès i Pallejà. Plantà el castellet al Tibidabo fins al 1920, i el 1921 dirigí la programació de titelles de la galeria d’art Sala Reig.
Durant uns quants anys treballà a la Sala Ampurdanesa del carrer del Pi (més tard Sala Baby) i el 1955 s’instal·là al Turó Park, on treballava amb el seu fill Jaume Anglès i Guzmàn.
(Barcelona, 1857 – 1919)
Titellaire. Iniciador de la nissaga. Començà a fer titelles el 1873 i formà companyia el 1902.
Fou pare de Jaume Anglès i Vilaplana.
(Catalunya, 1913 – 1978)
Titellaire. Fill de Jaume Anglès i Vilaplana, amb el qual treballà al Turó Park.
A la dècada dels 1950 simultanejava el castellet tradicional i un teatret modernitzat amb canvis de llums, decorats del polonès W. Januszewski i putxinel·lis de l’escultor Jaume. Martrús.
Exemple de renovació de l’art dels titelles, aquesta família treballà sempre amb el sistema català de manipulació.
(Villa Rica, Paraguai, 9 novembre 1902 – Barcelona, 8 juny 1999)
Titellaire. Investigador i pedagog de l’art del titella, especialment el de fils (marioneta), reconegut mundialment com el mestre d’aquesta especialitat. Fill de pares anglesos, s’establí a Barcelona el 1925.
Fascinat pel titella de guant català (putxinel·li), el féu conèixer a l’estranger i connectà els titellaires de Catalunya amb els d’altres cultures. Perfeccionà diversos aspectes de la construcció i posada en escena del titella de fils, especialment el control vertical i un segon pont de manipulació a la boca de l’escenari.
Fundà el grup Marionetes de Barcelona (1955-84) i fou professor del departament de titelles i marionetes a l’Institut del Teatre (1973-90). Membre d’honor de la Union Internationale de la Marionette (UNIMA) i vicepresident del British Puppet and Model Theatre Guild, el 1987 rebé el Premi d’Honor Sebastià Gasch (FAD).
El 1997 rebé la Creu de Sant Jordi, i el 1999, la Medalla d’Or al mèrit artístic de l’ajuntament de Barcelona.
(Barcelona, 1952 – )
Músic i titellaire. El 1977 entrà al Grupo Taller de Marionetas de Pepe Otal i el 1978 passà al Col·lectiu d’Animació de Barcelona dirigit per Carles Cañellas. El 1979 confundà amb Teia Moner el grup Els Farsants, que deixà el 1987 per formar companyia pròpia i adreçar-se principalment al públic adult. Hi han col·laborat distingits titellaires, ha actuat per Europa, Asia i Amèrica, ha fet titelles per televisió, ha participat en importants festivals d’arts escèniques d’arreu del món i ha intervingut en dues pel·lícules (Scene Through a Bubble, Països Baixos, 1988; i El sueño de la lagartija, España, 1996).
De la seva producció destaquen Antologia (1987), Poemes visuals (1994), Supermonstres (1997) i L’avar (2000). Ha obtingut, entre atres premis, el Sebastià Gasch (FAD, 1987), el de la Crítica Serra d’Or (1988), el premi especial del XII Festival Performance d’Acteur (Cannes, 1991) i el premi del jurat del Poppenspelfestival Meppel (Països Baixos, 1998).
Enllaç web: Companyia Jordi Bertran
Dades dels Països Catalans 