(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1387)
Teòleg i inquisidor. Dominicà del convent de Barcelona. Mestre en teologia a la universitat de París (1358).
Inquisidor a Barcelona, ocupà també diversos càrrecs dins l’orde en els quals hagué d’afrontar la situació creada pel Cisma d’Occident.
És autor d’un comentari al Llibre de les Sentències.
(Catalunya, segle XVI – Barcelona ? , segle XVI)
Monjo de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, prop de Barcelona.
Fou teòleg competent i deixà diverses obres escrites en llatí.
(Catalunya ?, segle XIII – Barcelona ?, segle XIV)
Talmudista hebreu. Visqué a Barcelona del 1245 al 1310.
Fou deixeble del famós Bonastruc de Porta. Gaudí de gran prestigi internacional.
Escriví una rèplica al Pugio fidei de Ramon Martí.
(Cardona, Bages, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)
Teòleg i filòsof. Professà el 1678 al convent dominicà de Santa Caterina de Barcelona. Fou professor de teologia moral a Barcelona i a Roma.
En morir, preparava l’edició d’una Theologia moralis i d’una Philosophia.
(Girona, 1130 – Provença, França, vers 1190)
Metge, poeta, gramàtic, filòsof i talmudista jueu. Fill d’Ishaq ben Zerahya. Estudià entre els mestres de Provença i establí escola a Lunèl.
Escriví tres llibres de dret talmúdic en estil acurat i elegant: el Sèfer ha-Saba, el Sela’ha-Mahloqet, contra Abraham ben David, i el Sefer ha-Maor, punt de referència dels talmudistes posteriors.
Escriví també cartes en prosa rimada i una trentena de poesies religioses.
(Girona, segle XIII – Toledo, Castella, 1263)
Talmudista, moralista i dirigent jueu. Cosí de Mosé ben Nahman i denominat el Sant i el Piadós.
Habità a Marsella, on l’any 1232 signà l’excomunió contra els estudis de Maimònides i les ciències profanes. Fundà escola a Girona, a Barcelona -on tingué per deixebles Selomó ben Adret i Hil·lel de Verona- i a Toledo.
Introduí en el judaisme una nova visió de la moral, de sentit col·lectiu i rigorista, i inculcà l’estricta observança dels preceptes.
Es conserven 13 obres seves, 6 de les quals són dedicades a temes de dret religiós i 7 a exhortació moral. La més important és Capítols de penediment, que té més de 60 edicions.
(Catalunya, vers 1075 – 1161/78)
Poeta i apologista jueu. Enriquí la temàtica lírica hebraico-espanyola amb les Siònides, poesies en forma pròxima a la qasida àrab, i és autor de l’Himne de la Creació, amb influència d’Ibn Gabirol.
Entre el 1130 i el 1140 compongué en àrab l’obra Kuzarí, o Llibre de la prova i del fonament en defensa de la religió menyspreada (traducció del títol original), la qual és expressió d’un genuí sionisme.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Eclesiàstic. Destacà com a teòleg. Era canonge de Girona.
Es trobà al setge de la ciutat, el 1809, pels napoleònics, on presidí la Junta Econòmica formada a la plaça. Escriví aleshores el diari publicat durant el setge.
Caiguda la ciutat, fou exiliat a França.
(Barcelona, 1792 – 12 setembre 1866)
Teòleg i predicador. Estudià llatí i humanitats, i el 1807 ingressà a l’orde de predicadors.
Durant la guerra del Francès es refugià a Manresa, Vic i Palma de Mallorca. El 1814 acabà la carrera.
El 1825 li fou atorgada la càtedra de filosofia, i després la de teologia, a la Universitat de Cervera.
Amb motiu de l’exclaustració anà a Itàlia, i residí al convent de la Minerva, de Roma. Tornà a Barcelona i hi fundà el col·legi de Sant Tomàs.
(Reus, Baix Camp, 8 març 1847 – Tarragona, 6 abril 1928)
Teòleg i eclesiàstic.
Entre les seves obres sobresurten un Tratado filosófico-teológico acerca de lo sobrenatural (1883), la Defensa del llibre anterior, apareguda el 1886 i un Compendio de la Historia de la Iglesia (1912, en tres volums).
Dades dels Països Catalans 