(Cardona, Bages, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)
Teòleg i filòsof. Professà el 1678 al convent dominicà de Santa Caterina de Barcelona. Fou professor de teologia moral a Barcelona i a Roma.
En morir, preparava l’edició d’una Theologia moralis i d’una Philosophia.
(Girona, 1130 – Provença, França, vers 1190)
Metge, poeta, gramàtic, filòsof i talmudista jueu. Fill d’Ishaq ben Zerahya. Estudià entre els mestres de Provença i establí escola a Lunèl.
Escriví tres llibres de dret talmúdic en estil acurat i elegant: el Sèfer ha-Saba, el Sela’ha-Mahloqet, contra Abraham ben David, i el Sefer ha-Maor, punt de referència dels talmudistes posteriors.
Escriví també cartes en prosa rimada i una trentena de poesies religioses.
(Girona, segle XIII – Toledo, Castella, 1263)
Talmudista, moralista i dirigent jueu. Cosí de Mosé ben Nahman i denominat el Sant i el Piadós.
Habità a Marsella, on l’any 1232 signà l’excomunió contra els estudis de Maimònides i les ciències profanes. Fundà escola a Girona, a Barcelona -on tingué per deixebles Selomó ben Adret i Hil·lel de Verona- i a Toledo.
Introduí en el judaisme una nova visió de la moral, de sentit col·lectiu i rigorista, i inculcà l’estricta observança dels preceptes.
Es conserven 13 obres seves, 6 de les quals són dedicades a temes de dret religiós i 7 a exhortació moral. La més important és Capítols de penediment, que té més de 60 edicions.
(Catalunya, vers 1075 – 1161/78)
Poeta i apologista jueu. Enriquí la temàtica lírica hebraico-espanyola amb les Siònides, poesies en forma pròxima a la qasida àrab, i és autor de l’Himne de la Creació, amb influència d’Ibn Gabirol.
Entre el 1130 i el 1140 compongué en àrab l’obra Kuzarí, o Llibre de la prova i del fonament en defensa de la religió menyspreada (traducció del títol original), la qual és expressió d’un genuí sionisme.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Eclesiàstic. Destacà com a teòleg. Era canonge de Girona.
Es trobà al setge de la ciutat, el 1809, pels napoleònics, on presidí la Junta Econòmica formada a la plaça. Escriví aleshores el diari publicat durant el setge.
Caiguda la ciutat, fou exiliat a França.
(Barcelona, 1792 – 12 setembre 1866)
Teòleg i predicador. Estudià llatí i humanitats, i el 1807 ingressà a l’orde de predicadors.
Durant la guerra del Francès es refugià a Manresa, Vic i Palma de Mallorca. El 1814 acabà la carrera.
El 1825 li fou atorgada la càtedra de filosofia, i després la de teologia, a la Universitat de Cervera.
Amb motiu de l’exclaustració anà a Itàlia, i residí al convent de la Minerva, de Roma. Tornà a Barcelona i hi fundà el col·legi de Sant Tomàs.
(Reus, Baix Camp, 8 març 1847 – Tarragona, 6 abril 1928)
Teòleg i eclesiàstic.
Entre les seves obres sobresurten un Tratado filosófico-teológico acerca de lo sobrenatural (1883), la Defensa del llibre anterior, apareguda el 1886 i un Compendio de la Historia de la Iglesia (1912, en tres volums).
(Daroca ?, Aragó, 1238/40 ? – Gènova, Itàlia, 6 setembre 1311)
Metge, reformador espiritual i escriptor en català i en llatí. Fou incardinat a la diòcesi de València, probablement de molt jove, i allà habità la seva filla Maria, monja dominicana. La seva muller, Agnès Blasi, de Montpeller, era tia dels metges Ermengol i Joan Blasi. Arnau estudiava a Montpeller el 1260, i s’hi graduà de mestre en medicina.
Si certament ell fos l’autor del gran tractat mèdic Breviarium practicae, hauria estudiat també amb Giovanni de Casamicciola, professor de medicina a la Universitat de Nàpols en 1267-78 i mort vers el 1282. Com a radicat a València, dominà la llengua aràbiga, que l’ajudà a esdevenir un dels metges més famosos del seu temps.
Devers 1281-85 fou ensinistrat en hebreu, en Sagrada Escriptura i en la cultura rabínica i talmúdica al convent dominicà de Barcelona, sota la guia de Ramon Martí. No seguí enlloc, però, cap curs complet de teologia. Metge de Pere II, des del 1281 fins a la mort del rei, continuà essent afavorit per Alfons II i Jaume II.
Residí novament a València del 1286 al 1289, que passà a ensenyar la medicina a l’estudi de Montpeller, llavors domini de Jaume II de Mallorca. Hi restà fins el 1299. Durant aquest decenni començà a compondre opuscles llatins inspirats en Joaquim de Fiore i orientats, d’una banda, vers la propera vinguda de l’Anticrist i, d’altra banda, vers la reforma ultrancera de l’Església, segons els ideals dels fraticels i dels beguins, molt difosos a tot Occitània. En el seu Tractatus de tempore adventus Antichristi en fixa la data: l’any 1378.
Jaume II de Catalunya-Aragó l’havia cridat diverses vegades a la seva cort com a metge, i el 1299 l’envià com a ambaixador prop de Felip IV el Bell per a negociar, entre altres problemes, el de la Vall d’Aran.
Arnau difongué a París les seves idees sobre l’Anticrist, i, acusat pels teòlegs de la universitat, fou processat i condemnat. L’any següent apel·là a Bonifaci VIII, el qual, agraït pels seus serveis com a metge, l’obligà a abjurar en privat, però declarà públicament exagerada la condemna parisenca. En reconeixença, Arnau li dedicà el tractat màgic De sigillis.
D’aquest temps són alguns escrits seus d’alquímia. El 1301 compongué a Scurcola, davant Anagni, el De cymbalis ecclesiae, dedicat al papa, i l’any següent la Philosophia catholica et divina, dos tractats de caire joaquimita.
El 1302, cridat a Catalunya, com a metge, per Jaume II, polemitzà vivaçment amb els dominicans de Girona. Cercà tot d’una el suport del nou papa Benet XI, que el tingué també per metge. En morir aquest (1304), hom sospità que havia estat emmetzinat, i n’acusà el fraticel Bernat Deliciós, amb la complicitat d’Arnau.
Empresonat per altres motius a Perusa, en ésser alliberat es refugià a la cort de Frederic III de Sicília, protector dels espirituals. A Messina, li dedicà l’Allocutio christiani sobre la reformació de l’Església. Aquesta, segons Joaquim de Fiore, pressuposava la desfeta de l’islam i la conquesta de Jerusalem per un rei, elegit per Déu.
Tornà el 1305 a Catalunya, exhortà Jaume II a la croada contra Almeria i llegí al palau reial de Barcelona, l’11 de juliol, la Confessió de Barcelona, síntesi autèntica del seu profetisme escatològic. Acabava llavors d’ésser elegit papa el seu amic Bertrand de Got (Climent V), i s’apressà a adreçar-li un voluminós recull dels seus escrits teològics.
L’any següent es retirà al monestir de Sant Víctor de Marsella, on compongué la seva obra cabdal, l’Expositio super Apocalypsi (editada el 1971), que el seu editor, J. Carreras i Artau, ha aclarit, amb raons força convincents, que deu ésser una obra autènticament seva. D’entre el 1305 i el 1308 cal datar també la Lliçó de Narbona, sobre la reforma interior.
Capdavanter dels espirituals des de la mort de Pèire Olieu (1298), l’any 1309 perorà la defensa d’aquells davant Climent V a Avinyó. L’any següent tornà a Sicília, on adreçà al rei Frederic una Informació espiritual per a la reforma de la seva casa i del regne, amb consells que es concretaren en unes constitucions reials.
Mentrestant, els adversaris dels espirituals havien acusat Arnau prop de Jaume II d’haver-lo calumniat davant el papa. El rei el cridà al campament d’Almeria i l’obligà a escriure (gener 1310) el Raonament d’Avinyó, la seva obra més important en català. En constatar, però, Jaume II que aquell text no coincidia amb el discurs llatí, malauradament perdut, que hom li havia tramès des d’Avinyó, li retirà la confiança. Arnau s’embarcà cap a Sicília, i d’allà cap a Gènova, on morí el 1311.
Els seus escrits teològics en llatí i en català -alguns s’han conservat només en traduccions italianes i gregues- es caracteritzen per l’esclat entusiàstic i per l’ordre rigorós de l’exposició. Les obres catalanes (editades el 1947) s’avancen a la prosa clàssica dels primers humanistes catalans per llurs amples i perfectes períodes i alhora per llur colpidora expressivitat.
Tot amb tot, Arnau deu la seva gran fama pòstuma a les seves obres científiques i mèdiques, reeditades sovint fins a la fi del segle XVI, i reestampades encara més endavant. La major part dels escrits alquímics que hom li ha atribuït són espuris, com ho és també el més extens regiment de sanitat. L’atribució del Breviarum i del Speculum és igualment dubtosa.
Resten, però, ultra un seguit de traduccions d’obres mèdiques de l’àrab al llatí, els seus pràctics i difosíssims regiments breus -el més famós, adreçat a Jaume II, traduït tot d’una al català (editat el 1947)- i alguns curts tractats que assoliren una àmplia divulgació arreu d’Europa: sobre l’esterilitat, el coit, les sagnies, els verins, les febres, l’alquímia, els maleficis i els somnis.
(Barcelona, segle XV – segle XVI)
Biblista. El 1509 rebé l’hàbit monàstic a Montserrat, de mans de l’abat Cisneros.
Després del 1526 passà a la Congregació Claustral i residí a Sant Pere de Galligants i a Sant Pau del Camp, d’on fou vicari i sots-prior.
Entre el 1538 i el 1540 publicà a Barcelona els tres volums de la seva Arpa de David -redactada a Sant Pau del Camp-, traducció parafrasejada dels Salms, en castellà, amb el text llatí i breus comentaris (reeditada a Medina del Campo el 1545 i a Burgos el 1548).
(Barcelona, segle XIV – Agramunt, Urgell, segle XIV)
Talmudista jueu.
Autor del Megid Misne, comentari a les parts pràctiques del codi Misné Torà de Maimònides, que s’ha imprès sempre acompanyant aquesta obra, com el seu comentari clàssic.
El 1367 es veié perjudicat per la condemna d’un altre jueu que ell havia avalat. El 1389 residia a Agramunt.
