(Alacant, 1698 – València, 1776)
Arqueòleg i eclesiàstic. Es doctorà en teologia. Fou secretari perpetu de l’Acadèmia de Belles Arts de València..
Publicà diverses obres d’arqueologia i també algunes de caràcter religiós
(València, segle XVI)
Teòleg i dominicà. Fou professor de la Universitat de València. És considerat com el monetarista més important de l’escola valenciana.
Publicà un notable Tratado utilísimo y muy general de todos los contratos, cuantos en los negocios humanos se suelen ofrecer (València, 1583; traduït a l’italià l’any 1596). En aquest tractat atorga preeminència a la utilitat com a causa del valor, en contraposició a l’escolàstica tradicional, que la xifrava en el cost. També és remarcable la relació de causalitat que estableix entre quantitat de moneda i preu.
(Palma de Mallorca, 1707 – 1767)
(Antoni Deià i Tortella) Religiós caputxí, teòleg i historiador. Publicà Loseta ilustrada por la invención milagrosa de la Virgen… (1746) i Resunta histórica, corográfica y cronológica de la isla y real fuerza de Ibiza (1751).
Traductor al castellà del Desconhort de Ramon Llull, deixà inèdites unes notes a la Història de Mallorca de Joan Binimelis, juntament amb Misceláneas históricas, una història del santuari de Lluc i Antiglorias de Mallorca.
(València, 1748 – 1780)
Eclesiàstic. Era doctor en teologia.
És autor de diversos escrits sobre aquesta ciència.
(València, 1609 – 1685)
Frare dominicà. Era mestre en teologia. Destacà com a orador sagrat i publicà sermons.
(Illes Balears, segle XVII – Palma de Mallorca, 1700)
Frare dominicà. Fou teòleg i predicador notable. Obtingué la càtedra de prima a la universitat de Càller (Sardenya).
És autor de Sermones varios, Curso filosófico i Pactos de predicativa.
(Palma de Mallorca, 1643 – 1702)
Eclesiàstic. Doctor en teologia, fou beneficiat de la seu de Mallorca i vicari general.
Publicà, amb la finalitat expressa d’igualar la llengua catalana a les altres, unes Cerimònies que deu observar el sacerdot en la celebració de la missa… (1684, segona edició 1697), a més d’unes altres dues obres religioses en català i llatí; deixà inèdit, també, un noticiari de Mallorca des de l’any 1643 al 1702.
Honorat de Figuerola (València, segle XVI – 1608) Teòleg. De la família dels barons de Nàquera. Es graduà en teologia i en cànons a València. Canonge (1583), Exercí diversos càrrecs eclesiàstics, entre ells el d’inquisidor apostòlic de Múrcia, València i Saragossa. És autor d’una al·legació contra els heretges, publicada a Roma el 1579.
Joan Figuerola (València, segle XIV) Canonge de la seu de València. És autor d’un tractat, escrit en llatí, cap al 1397, conegut per Contra Judaeos, inèdit.
Joan Martí Figuerola (València, segle XVI) Beneficiat de la seu de València i doctor en teologia. Sostingué disputes i controvèrsies amb els alfàquins, una de les quals a Saragossa, que inclogué en la seva obra, escrita cap al 1519, Lumbre de la fe contra la secta mahometana.
Pere Figuerola (País Valencià, segle XIV) Metge. El consell de la ciutat de València li encarregà de redactar, el 1373, uns estatuts per a l’ensenyament lliure de la medicina. Deixà inèdites unes normes higièniques en llatí per als seus dos fills que estudiaven a Tolosa.
(València, 1517 – 20 desembre 1594)
Teòleg i dramaturg. Estudiant i doctor en teologia per París (1534), passà a València (1541), on, després d’ensenyar hebreu i sagrada escriptura, ocupà una de les càtedres de teologia.
Com a teòleg del bisbe de Sogorb, Gaspar Jofré de Borja, assistí a la segona etapa del concili tridentí, i li fou encomanat el sermó de la festa de l’Assumpció, que fou imprès.
Paborde de la catedral de València (1590), consultor del Sant Ofici i examinador sinodal (1584), col·laborà amb l’arquebisbe Joan de Ribera en la implantació de la reforma. Exercí una influència capital sobre la vida intel·lectual i religiosa de València.
A part d’obres teològiques, com un acte sacramental en castellà (Auto de Caín y Abel), imprès el 1901, és autor de poesies en llatí i en castellà.
(Vilallonga ?, Rosselló, segle XIII – França, segle XIII)
Dominicà. El 1252 era prior del convent de Carcassona, i el 1272 i el 1278 ensenyà teologia a París, a la mateixa càtedra en què poc abans ho havia fet Tomàs d’Aquino, de qui rebé una marcada influència.
Participà en una disputa quodlibetal, de la qual es conserva el manuscrit; també es conserven alguns sermons que li han estat atribuïts.
El seu pensament assenyala l’evolució de l’augustinisme cap a l’aristotelisme en la seva forma tomista, la qual acabà essent general dins l’orde dominicà.
Dades dels Països Catalans 