(Lleida, segle XVIII)
Escriptor. Estudià dret a Cervera i ingressà a l’Oratori de Sant Felip Neri de Barcelona.
Publicà Compendio de la vida de san Francisco de Sales (1764), De vita… Augustini Carusi (1765), De vita et scriptis Petri Fontidonii Segoviensis… comentarius (1777) i traduí de l’italià al castellà la biografia del bisbe de Palerm Andreu Gasc (1765), i del francès, un tractat piadós (1767).
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Polític i advocat. Pertanyia al Consell de Cent i a la categoria de ciutadans honrats de la capital. Per aquesta darrera condició assistí a les sessions del Braç Reial o popular durant la Junta de Braços reunida a Barcelona (1713). En aquesta avinentesa fou un dels més eloqüents a proclamar la necessitat de continuar resistint contra Felip V de Borbó.
Resultà elegit per a les Juntes del govern provisional. Presidí la de Mitjans. Actuà amb gran zel. Li foren concedits en 1714, amb caràcter més aviat honorífic, els graus militars de sergent major (20 juliol) i de coronel (30 juliol). Assistí a les reunions principals del govern, fins a la fi del setge.
Amb Jacint Oliver, i en companyia del coronel Joan Francesc Ferrer, fou l’encarregat de negociar la laboriosa capitulació de Barcelona amb el duc de Berwick.
Els borbònics li confiscaren els béns, que produïen la renda anual ínfima de 4 lliures.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Mercader i polític. Juntament amb els seus germans tenia un important negoci d’adroguer a Barcelona i fou l’arrendatari dels tabacs (1702-05) i proveïdor del pastum municipal, com també de bescuit per a l’exèrcit (des de la darreria del segle XVII).
Durant la guerra de Successió fou partidari del rei-arxiduc Carles III; fou un dels delegats del Consell de Cent per a establir el port franc de Barcelona.
Intervingué com a banquer en diverses operacions de la Companyia Nova de Gibraltar (1709-10). Contribuí a la defensa de la ciutat durant el setge filipista (1713-14).
El 1717 tornava a ésser proveïdor de queviures per a l’exèrcit.
(Catalunya, segle XVIII)
Títol concedit el segle XVIII per l’emperador Carles VI com a sobirà dels Països Baixos a Manuel Desvalls i de Vilanova (mort a Viena el 1760), nebot del primer marquès del Poal.
(Barcelona, 1658 – 1734)
Comerciant i prohom. Tenia un gran negoci de revenedoria a Barcelona i una gran fortuna, participat amb el seu germà Pere i el seu fill Sebastià Dalmau i Oller, i tenia excel·lents relacions amb el seu fillastre Jaume Abadal i Oller, hereu d’un negoci semblant.
Fou actiu partidari austriacista i treballà per l’entrada de Catalunya a la guerra de Successió. En 1704-05, amb el seu fill, estigué pres per ordre del virrei Velasco, i foren alliberats amb l’entrada de les forces aliades.
El 1713 realitzà préstecs al govern provisional de Catalunya. Formà part de la junta que presidí la defensa durant el setge de Barcelona. Fou facultat per alçar sometent a Mataró i a Montcada.
Amb la caiguda de la ciutat (1714), li foren embargats tots els béns, mesura que li fou alçada al cap d’onze anys.
El 1725 pogué tornar a veure al seu fill Sebastià, que havia estat empresonat i que emigrà cap a Viena. Poc abans de morir li tornaren a ser confiscats els béns.
Foren germans seus:
Llorenç Dalmau i Colom (Barcelona, s XVII – s XVIII) Religiós agustí. Fou considerat austròfil pels borbònics, que l’exiliaren a perpetuïtat el 1714. A l’informe del seu estranyament figura, com a causa determinant, el simple fet de ser oncle de Sebastià Dalmau i Oller.
Pere Dalmau i Colom (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Comerciant i prohom. Col·laborà amb el seu germà Amador a la prosperitat econòmica de la seva casa, així com a la importantíssima aportació financera -feta en bona part a nom seu- que permeté de sufragar la llarga defensa de Barcelona en 1713-14. El 19 d’agost de 1713 féu també un donatiu, aquest a títol personal, de 5.000 lliures.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Devers la fi de la guerra de Successió ocupava la plaça de sergent major al regiment de la Ciutat de Barcelona, unica unitat regular completa, encara que petita, que tenia la ciutat quan, el 25 de juliol de 1713, comença el llarg setge.
Després de diverses accions, és trobava al convent dels Caputxins la nit en què aquest fou assaltat (17 juny 1714). Degut a la mort del comandant de la posició, hagué de posar-se al front de la defensa i organitzar després el replegament, seguint el pla previst per Antoni de Villaroel, que fou un èxit gràcies a la seva serenitat durant la lluita i a la gran quantitat de baixes infringides als borbònics.
Fou ferit a la batalla del baluard de Santa Clara (14 agost), degut a això no fou empresonat després de la capitulació de Barcelona.
(Catalunya, segle XVIII)
Manuscrit anònim que recull poesies d’autors catalans, principalment de Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, com també de Maçaners, de Fontanella (segle XVII) i una d’Agustí Eura (segle XVIII).
Sembla ésser una selecció de les composicions que integren dos altres manuscrits: Recreo i jardí del Parnàs i Muses catalanes, recopilat per Baptista Mirambell cap al primer terç del segle XVII, i Curiositat catalana, un poc posterior, recopilat per un tal Carselio.
Una altra versió, molt més tardana (Recreo i jardí del Parnàs), inclou, a més, poetes de la segona meitat del segle XVIII, de temàtica religiosa o satírica, i obres en prosa de Quevedo.
De desigual qualitat literària, aquestes col·leccions permeten, tanmateix, de fixar l’obra autèntica de Vicent Garcia i d’assignar a altres autors composicions que erròniament li havien estat atribuïdes.
(Barcelona, segle XVII – Àustria ?, segle XVIII)
Militar. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió. Fou un dels millors capitans del regiment de Sant Narcís durant la defensa de Barcelona.
El 6 de setembre de 1713 resultà ferit al combat de la Creu Coberta. Es distingí especialment en el victoriós contraatac del 12 d’agost de 1714 al baluard del Portal Nou.
Després de la capitulació emigrà a Viena, on arribà el 18 de desembre de 1714, junt amb altres quatre oficials més, els primers procedents de l’ocupada Barcelona.
(Catalunya, segle XVIII)
Abat de Poblet (1752-56 i 1760-64). Fou elegit succeint Pere Parellada. Era LXXXVI abat de la sèrie general pobletana i XXXII dels quadriennals.
Al cessar la primera vegada fou succeït per Agustí Oliva. A la fi del mandat d’aquest, fou reelegit, com LXXXVIII de la sèrie general i XXXIV de la quadriennal.
Després del segon abadiat fou succeït per Josep Baldrich.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar austriacista. Fou nomenat capità del regiment de cavalleria de Sant Jaume, sota el comandament del coronel Antoni Desvalls, marquès del Poal, amb el qual recorregué el Principat intentant d’aixecar el país contra els ocupants.
Pel gener de 1714 derrotà les forces borbòniques al combat d’Arbúcies i actuà al Maresme, on, juntament amb Ermengol Amill, aconseguí les victòries de Sant Pol i de Sant Iscle de Vallalta.
Dades dels Països Catalans 