Arxiu d'etiquetes: segle XVI

Domènech -varis bio-

Antoni Domènech  (Cervera, Segarra, 1785 – Barcelona ?, segle XIX)  Metge. Catedràtic d’agricultura a l’Escola de la Junta de Comerç. Fou membre de diferents institucions culturals i econòmiques de Barcelona. Publicà Memoria sobre el estado actual de la agricultura y la botánica (1842).

Climent Domènech  (Catalunya, segle XV – Barcelona, segle XVI)  Pintor. Era fillastre de Jaume Vergós (II) i, en renunciar aquest a continuar essent pintor del Consell de Cent (1503), el substituí en el càrrec. Les seves obres no han estat conservades.

Francesc Domènech  (Vic, Osona, segle XVII)  Arquitecte. Col·laborà en els projectes de reconstrucció de la catedral de Vic. Dirigí fins el 1658 les obres de la capella de Sant Bernat Calbó.

Ignasi Domènech  (Barcelona, segle XIX)  Metge. Escriví estudis sobre la icterícia i les malalties mentals.

Jeroni Domènech   (València, segle XVI)  Religiós jesuïta. Fou superior del col·legi de la Companyia a París, per ordre de sant Ignasi de Loiola (1540). Més tard, per espai de vint anys, fou provincial de Sicília. Fundà col·legis a Bolonya i a València.

Joaquim Domènech  (Catalunya, segle XVIII – Barcelona, 1839)  Entomòleg. Fou arxiver de l’Acadèmia de Ciències, a la qual deixà, en morir, una notable col·lecció d’insectes.

Joaquim Domènech  (País Valencià, segle XIX – Morella, Ports, segle XIX)  Escultor. Al Palacio Real i a l’Academia de San Fernando de Madrid es conserven obres seves.

Desideri, Miquel

(Nàpols ?, Itàlia, segle XV – ?, segle XVI)

(Michele Desiderio?)  Diplomàtic. Fou enviat per Alfons IV de Catalunya, com a ambaixador seu, als emperadors de Bizanci i de Trebisonda Constantí XII Paleòleg i Joan IV Comnè, i el negus Jacob d’Etiòpia (on es traslladà per la via del golf Pèrsic), per tal d’acordar una aliança antiislàmica, davant la puixança turca.

Dalmau -varis bio-

Dalmau  (Peralada ?, Alt Empordà, segle X – segle XI)  Primer vescomte de Peralada entre els coneguts. N’hi ha notícies de l’any 1010 al 1017.

Dalmau  (Tarragona, segle XV)  Joglar. Fou un prestidigitador extraordinari. Viatjà per diversos països i hi assolí grans èxits. La Inquisició espanyola el perseguí repetidament, atribuint a bruixeria la seva habilitat.

Bernat Dalmau  (Catalunya, segle XIV – Palerm, Sicília, Itàlia, 1412)  Abat de Santes Creus (1402-12). A la mort de Martí I l’Humà (1410), presidí les ambaixades que el parlament de Catalunya envià a València (novembre 1410 – març 1411) i a Sicília (desembre 1411 – febrer 1412), preparatòries per al Compromís de Casp. Morí al castell de Solento (Palerm) sense poder acabar la segona missió.

Felip Ignasi Dalmau  (Barcelona, segle XVII – segle XVIII)  Fill de Sebastià Dalmau i Oller. Després de la guerra de Successió romangué a Barcelona. Obtingué de Felip V de Borbó el privilegi de cavaller.

Jeroni Dalmau  (Catalunya, segle XVI)  Jurista. És autor d’un Diccionari jurídic.

Pere Dalmau  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Participà a les campanyes del Rosselló de 1343 i 1344, dirigides per Pere III el Cerimoniós per desposseir Jaume III de Mallorca dels seus dominis. Fou membre del consell reial.

Ramon Dalmau  (Catalunya, segle XI – Lleida ?, 1094)  Prelat. Fou elegit per aclamació bisbe de Lleida, confirmat pel papa Gregori VII. Destacà pel seu saber i per l’austeritat dels seus costums, la qual cosa el convertí en un eficaç reformador de la vida eclesiàstica. El seu episcopat pertany al període de dominació musulmana.

Cuberta, Antoni

(Catalunya, segle XV – Barcelona, segle XVI)

Arquitecte. Treballà a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Amb Antoni Papiol féu l’interessant portal que dóna al carrer de l’Hospital (1518).

Cubells, Pere

(Catalunya, segle XVI)

Compositor. Vers el 1532 era mestre de capella de Santa Maria del Mar, a Barcelona.

Hom n’ha conservat un benedicamus i un magnificat, a quatre veus.

Cruïlles i de Puigpardines, Jofre Gilabert (I) de

(Catalunya, segle XIV – vers 1421)

Noble. Fill de Gilabert (VI) de Cruïlles i de Mallorca. Fou pare de Guerau Gilabert i de:

Jofre Gilabert de Cruïlles i de Cervelló (Catalunya, segle XV – 1452)  Fou l’iniciador de la línia secundària de Rupit. Heretà la baronia de Rupit i la senyoria de Fornells. Com també la Sala, de Viladrau, pel seu matrimoni amb la pubilla Margarida Segimona Alemany de Bellpuig. Foren pares d’:

Ausiàs de Cruïlles i Alemany de Bellpuig (Catalunya, segle XV)  Pel seu matrimoni amb la pubilla dels Vilademany (vers el 1486), esdevingué senyor de Santa Coloma de Farners i castlà de Taradell. Foren pares de:

Violant de Cruïlles i de Vilademany (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Amb ella s’extingí la línia secundària de Rupit. Es casà amb Lluís d’Oms i de Corbera-Campllong, i aportà l’herència als Oms, els quals prengueren el cognom Cruïlles de Vilademany. Més tard, passà als Perapertusa, vescomtes de Jóc, i amb ells es perdé el cognom Cruïlles.

Cruïlles de Peratallada -varis bio-

Francesc de Cruïlles de Peratallada  (Catalunya, segle XVI)  Fill de Violant de Cruïlles i de Joan de Rajadell (òlim de Rajadell i de Cruïlles). A la mort de la seva mare (vers 1580) heretà els seus béns. El seu rebesnét fou Felip de Cruïlles de Peratallada i de Peguera.

Felip de Cruïlles de Peratallada i de Peguera  (Catalunya, segle XVIII)  Rebesnét de Francesc de Cruïlles de Peratallada. Fou baró de Cruïlles. Obtingué (1770) el títol de marquès del Castell de Torrent.

Manuel de Cruïlles de Peratallada i de Segarra  (Catalunya, segle XIX – 1889)  Tercer marquès del Castell de Torrent i baró de Cruïlles. A la seva mort, l’herència passà al seu nebot Ricard de Vedruna i de Cruïlles, que esdevingué Ricard de Cruïlles de Peratallada i de Vedruna.

Ricard de Cruïlles de Peratallada i de Vedruna  (Catalunya, 1863 – 1911)  Nebot de Manuel de Cruïlles de Peratallada i de Segarra, a la mort del qual (1889) esdevingué el quart marquès del Castell de Torrent i baró de Cruïlles. Es canvia el seu nom real que era el de Ricard de Vedruna i de Cruïlles.

Cruïlles -varis/es bio-

Berenguer de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Noble. El 1332 constava la seva possessió de terres a Sardenya, dins el pla d’establiment de diverses famílies catalanes.

Bernat de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Noble. Havia viscut molt de temps a Itàlia. Fou un dels qui s’oferiren per a la campanya reial de Sardenya de 1354. Sembla que tanmateix no hi anà, per ser home d’edat. Aquest és probablement el que posseïa a l’illa els feus de Barrala i Semassi.

Blanca de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Dama. Pertanyent als Cruïlles de Llagostera. Fou la segona muller del vescomte Dalmau V de Rocabertí. Fill seus foren Jofre VI, vescomte, Martí Joan, futur senyor de Vinçà i de Verges, i Dalmau Climent, abat de Bellcaire. Morí abans que el seu marit, el qual es tornà a casar.

Dalmau de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Noble. El 1339 anà a servir a l’estret de Gibraltar amb les dotze galeres catalanes de l’almirall Jofre Gilabert de Cruïlles, que ajudaven l’esquadra castellana. Morí a la batalla que tingué lloc quan aquesta fou desfeta davant de Ceuta, per l’abril de 1340, i s’hi perderen tres de les quatre galeres catalanes.

Dalmau de Cruïlles  (País Valencià, segle XIV)  Noble. Durant el període d’actuació de la Unió valenciana contra Pere III el Cerimoniós (1347-48) fou l’enllaç d’aquella coalició amb els ordes de caràcter militar. Pertanyia, doncs, a la branca dels Cruïlles establerta a terres valencianes.

Gastó de Cruïlles  (Catalunya, segle XII – 1229)  Fill de Gilabert (II) de Cruïlles i germà de Galceran, junt amb el qual serviren els reis Alfons I el Cast i Pere I el Catòlic i lluitaren a Las Navas de Tolosa (1212). Fou el pare de Gilabert (III) de Cruïlles.

Guerau de Cruïlles  (Catalunya, segle XII)  Noble. Potser pare d’Humbert de Cruïlles.

Gueraua de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Dama. Muller del comte Hug Roger I de Pallars. De l’enllaç nasqué, devers el 1351, el futur comte Arnau Roger III. Un altre fill seu fou Hug Roger II, que també seria comte després de l’anterior. Restà vídua el 1366.

Humbert de Cruïlles  (Catalunya, segle XII)  Senyor de Cruïlles (1136). Potser fou fill de Guerau (1125). Fou el primer individu amb aquest nom de la línia troncal del llinatge. Fou fill seu Gilabert (II) de Cruïlles.

Humbert de Cruïlles  (País Valencià, segle XIV)  Noble. Participà a la lluita de la Unió de València contra Pere III el Cerimoniós, en companyia d’altres parents seus (1347-48).

Joan Bernat de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV – vers 1437)  Oncle de Martí Guerau de Cruïlles i de Blanes. Senyor de la baronia de Llagostera, que obtingué en morir el seu sogre Roger de Montcada.

Martí Guerau de Cruïlles  (Catalunya, segle XVI – 1564)  Baró de Llagostera. Darrer membre de la línia secundària de Calonge i Bestracà. Mort sense fills, la baronia passà successivament, enmig d’una sèrie de plets, als Rocabertí-Tagamanent, als Vilarig i, finalment (1595), als Cruïlles de Castellfollit.

Miquel de Cruïlles  (Rosselló, segle XVI – segle XVII)  Noble. El 1597-98 es destacà a la defensa del Rosselló contra la invasió francesa.

Pere de Cruïlles  (Rosselló, segle XVI)  Noble. Destacà a la defensa del Rosselló durant la invasió francesa del 1543.

Violant de Cruïlles  (Catalunya, segle XVI – vers 1580)  Filla de Blanca de Cruïlles i Bret, i de Bernat de Vilarig (òlim de Vilarig i de Cruïlles). Heretà de la seva mare la baronia de Cruïlles. A la seva mort els seus béns passaren al seu fill (i del seu marit, Joan de Rajadell) Francesc de Cruïlles de Peratallada (òlim de Rajadell i de Cruïlles).

Corbera -varis bio-

Arnau de Corbera  (Catalunya, segle XIII)  Noble. Participà a la conquesta de València. Jaume I de Catalunya li premià els seus serveis amb la donació d’algunes cases i un corral.

Arnau de Corbera  (Rosselló ?, segle XIV – abans 1350)  Noble. Senyor de Corbera. Partidari de Pere III el Cerimoniós, fou empresonat amb el seu germà per Jaume III de Mallorca. El primer d’aquests monarques n’exigí la llibertat guardant com a rehens presoners fets a la campanya del Rosselló.

Bernat de Corbera  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Fou un dels catorze que prengueren en primer lloc l’hàbit de la Mercè, en constituir-se aquest orde a Barcelona.

Esteve de Corbera  (Barcelona, 1563 ? – 1631)  Historiador. Ciutadà honrat de Barcelona, fou desterrat de la ciutat, i posteriorment exercí diversos càrrecs a Milà i a Nàpols. La seva obra principal, inacabada, és Cataluña Ilustrada, publicada a Nàpols el 1678.

Francesc Corbera  (València, segle XVI)  Musicòleg. Dels seus escrits destaca l’obra sobre cant pla publicada el 1592.

Gilabert de Corbera  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. El 1343 participà a l’expedició de Pere III el Cerimoniós per reincorporar Mallorca, on hi actuà com a negociador. Des d’allí, amb cinc galeres i algunes forces, anà a sotmetre Menorca, missió que cobrí de forma incruenta. Restà a l’illa com a lloctinent del nou governador posat a Mallorca, Arnau d’Erill. Tenia drets sobre la venda de peix a la ciutat de Barcelona.

Joan B. Corbera  (València, segle XV – segle XVI)  Escultor i eclesiàstic. El 1506 fou pedrapiquer oficial de València. Projectà les finestres del palau de la Generalitat del seu temps, més tard convertit en edifici de l’Audiència Territorial.

Ramon de Corbera  (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV)  Cavaller. Passà a Sardenya el 1347. Anava amb els reforços que hi portà Hug de Cervelló i que no trigaren a ser delmats a la desastrosa acció dels Aidu di Turdu.

Romeu de Corbera  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Serví Jaume II el Just. Aquest l’envià d’ambaixador al Marroc el 1323.

Copons, Hug de -varis-

Hug de Copons  (Catalunya, segle XV)  Noble. El 1462 prengué les armes a favor de la Generalitat i contra Joan II. Participà al setge de la força de Girona. Caigué presoner a l’intent de trobar una entrada al recinte per l’església de Sant Feliu. Fou alliberat mesos desprès, en un bescanvi.

Hug de Copons  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Noble. Ingressà a l’orde de l’Hospital. El 1522 era a l’illa de Rodes. Havent desembarcat a l’illa grans forces turques a les ordres d’Acmat Baixà, Copons dirigí l’heroica defensa del sector més atacat de les muralles, fins que la fortalesa sucumbí.