(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Cavaller. En 1396-97 fou un dels més destacats defensors del país contra la invasió del comte de Foix, que pretenia succeir al rei Joan I el Caçador, mort aleshores.
Serví llavors a l’Urgell i també al Pallars, amb les forces que cobriren els passos per aquella part i impediren que els travessessin els grans reforços que havien d’entrar per aquell punt i unir-se a les tropes del comte.
(Barcelona ?, segle XV)
Poeta. S’en conserven sis poesies, una de les quals dedicada a Elionor de Cardona i de Centelles, muller del marquès d’Oristany (morta el 1454). És influït per Ausiàs Marc.
Hom l’ha volgut identificar amb el mercader Francesc Guerau, pare del dirigent de la Busca Ramon Guerau.
(Barcelona, segle XV)
Frare dominicà. Mestre en teologia, fou inquisidor a València.
Prior del convent barceloní i conseller del príncep de Viana. Després de l’empresonament i la mort del qual, en predicà la santedat i arribà a justificar la licitud del tiranicidi i la necessitat de recórrer a les armes.
Se li atribueix el Tractat de les turbacions o revolucions de Catalunya, avui perdut.
Fou germà seu, Bartomeu Cristòfor de Gualbes i de Setantí (Barcelona, segle XV) Eclesiàstic. Prior de Santa Anna de Barcelona.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Cavaller i poeta. Fou partidari de Ferran I d’Antequera, i per això li fou concedida la castellania de Castellví de Rosanes (1413).
Se li atribueixen tres poesies, en les quals es percep ja la influència italiana (Dante, Petrarca).
(Barcelona, segle XIV – segle XV)
Noble i polític. Conseller cinquè de Barcelona (1385), segon (1396 i 1399) i conseller en cap (1402, 1406, 1409, 1412 i 1422).
És dubtós que s’entrevistés, al capdavant d’una comissió de les Corts, amb el rei Martí I l’Humà moribund (30 i 31 maig 1410), per tal d’obtenir del monarca una decisió que paralitzés les probables maniobres polítiques de Jaume II d’Urgell cap a la sobirania.
Fou un dels partidaris més incondicionals de Ferran I d’Antequera, el qual, un cop elegit, li demanà consell sobre l’actitud que havia de prendre contra el revoltat comte d’Urgell.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, segle XV)
Arquitecte i escultor. Establert a Barcelona. El 1398, contractà amb Ramon de la Porta, el portal de l’església de Sant Jaume.
El 1416 formà part del tribunal tècnic que estudià la viabilitat del projecte de nau única a la catedral de Girona.
Del 1417 al 1442 fou director de les obres de la seu de Barcelona.
(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XV)
Reclamació presentada a les corts per actes il·legals i abusos comesos pel rei, els funcionaris reials, els senyors o les autoritats municipals, a fi d’obtenir-ne la reparació.
L’any 1409 s’acordà que, per resoldre els greuges, calien nou representants designats pel rei i uns altres nou representant els braços (jutges de greuges), però l’any 1419 aquest nombre es reduí a nou (tres de designació reial i dos per braç).
Les decisions dels jutges de greuges eren inapel·lables.
(Catalunya, segle XV)
Escriptor. Autor d’una novel·leta cavalleresca, Tragèdia de Lançelot, publicada a Barcelona vers el 1496 sota el nom de mossèn Gras i dedicada al comte d’Ischia Joan de Torrelles, adaptació d’estil retòric, dels primers episodis de la novel·la francesa La mort Artu (segle XIII).
Fou potser un Lluís Gras identificable amb un homònim ambaixador d’Alfons IV el Magnànim a Tunis els anys 1444 i 1445.
(Vic ?, Osona, segle XIV – Barcelona, segle XV)
Metge. Establert a Barcelona, sembla que la seva família, i potser ell mateix, eren procedents de Vic.
Fou metge del rei Martí I l’Humà. Aquest el nomenà canceller de l’Estudi de Medicina de Barcelona, fundat de poc (1402).
Potser era nét seu el famós polític i astròleg Bernat de Granollacs.
(Barcelona, segle XV)
Metge. Fill de Bernat. Exercí la medicina a Barcelona.
Fou nomenat patró de galera de l’estol format a Barcelona (1457). Aleshores feia dos anys que figurava al Consell de Cent.
El 1458, gràcies a uns maneigs il·lícits del seu pare, llavors conseller tercer, fou nomenat arxiver de la Taula de Canvi. El cas provocaria un dels escàndols polítics més grans de l’època, que costà a Bernat el nou càrrec mal adquirit i comportà l’arrest i l’expulsió del Consell tant d’ell com del seu pare.
Compartí en bona part la difícil situació d’aquell durant els anys següents. També com ell fou rehabilitat i readmès al Consell de Cent el 1471.
Dades dels Països Catalans 