(Catalunya, 1771 – Barcelona ?, segle XIX)
Gravador. Fou un dels millors tècnics de la naixent indústria catalana d’indianes. Treballava a la casa Magí Pujades, de Barcelona.
Molt jove, el 1789, havia obtingut ja un premi de l’Escola de Nobles Arts.
(Barcelona, segle XVIII – segle XIX)
Impressor. El 1772 entrà d’aprenent al taller de l’impressor Carles Saperas. El 1788 ingressà en la confraria de llibreters barcelonins.
Introduí amb gran entusiasme els més moderns procediments litogràfics. Establí la seva primera impremta a les ruïnes del convent de Santa Caterina, a Barcelona.
Des de l’any 1836 edità un gran nombre d’obres de literatura i també la major part de les publicacions teatrals catalanes durant un llarg període. Excel·lí en la producció d’estampes i de làmines litografiades i en el relligat.
Fou succeït pel seu nebot Ignasi Estivill i Coll.
(Catalunya, segle XIX)
Protagonista de L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol.
El personatge, convertit aviat en arquetipus, entrà a formar part de la tipologia popular barcelonina; el qualificatiu de “senyor Esteve” s’aplica encara com a signe del botiguer o del petit burgès, de vida tranquil·la, de costums tradicionals, amb preocupació per l’estalvi, poc sensible a l’idealisme i a l’art i que viu al marge de la política.
La iconografia clàssica del personatge fou la de l’auca que dibuixà Ramon Casas, amb rodolins de Gabriel Alomar (1907).
Els anys vint aquest personatge fou reinterpretat amb personalitat per Picarol a “L’Esquella de la Torratxa”, on retratà un “senyor Esteve” gran burgès i explotador sinistre.
(Santa Maria d’Oló, Moianès, segle XVI – Sarral, Conca de Barberà, segle XIX)
Llinatge d’imaginaires, coneguts amb el motiu de Xavalla. Treballaren per les contrades tarragonines.
El més antic conegut és Isidre Espinal (Santa Maria d’Oló, Moianès, segle XVI – Sarral, Conca de Barberà, segle XVI) Imaginaire. Contractà l’altar major de la seu de Tortosa (1530), però només féu els de Sant Agustí i Sant Ruf.
(Barcelona, 26 juny 1825 – 6 març 1890)
Polític. Tenia el títol de marquès de Monistrol d’Anoia i de Sant Dionís, baró de Beniparrell i de Prullans. Fill de Joaquim Escrivà de Romaní i de Taverner. Estudià a Friburg (Suïssa).
Fou regidor i tinent d’alcalde a Barcelona. Anà a residir a Madrid, on fou president de la comissió permanent de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Fou senador (1862) i el 1867 ingressà a l’Academia de San Fernando.
Publicà algunes monografies sobre temes artístics.
Fou el pare de Joaquim Escrivà de Romaní i Fernández de Córdoba.
Foren germans de Josep Maria:
(Barcelona, segle XIX)
Escultor. És notable el seu bust d’argent de Felip Pedrell.
Assolí bona fama com a medallista. Exponent del seu art és la medalla Fortuny (1875), gravada per a l’Acadèmia de Belles Arts barcelonina.
(Catalunya, segle XIX)
Grup de pensadors encapçalat per Joaquim Roca i Cornet.
Va publicar la primera revista apologètica de l’Estat espanyol, “La Religión” (1837-41), continuada per “La Civilización” (1841-43).
La influència posterior de Jaume Balmes va ésser decisiva en l’evolució filosòfica i teològica del grup.
(Erillcastell, Alta Ribagorça, segle XI – segle XIX)
Llinatge feudal establert al castell d’Erill, d’on prengué el nom.
El primer personatge documentat (1077) és Ramon (I) d’Erill.
Sembla que s’extingí a mitjan segle XIX i en recolliren l’herència els Montoliu, que es cognomenaren Montoliu-Erill.
(Begur, Baix Empordà, segle XVIII – Barcelona, segle XIX)
Advocat. Durant la Guerra del Francès s’uní al sometent d’ajut a Girona i contribuí a organitzar-hi un cos d’exèrcit de reserva.
En 1821-23 fou síndic de l’ajuntament de Barcelona; com a tal tractà amb el mariscal Moncey de la capitulació de Barcelona davant les tropes franceses.
Exiliat, en retornar fou nomenat promotor fiscal de l’audiència de Barcelona.
(Barcelona, segle XVII – segle XIX)
Llinatge de comerciants. Obtingueren la ciutadania honrada el segle XVII.
El primer conegut és un Josep Duran.
Dades dels Països Catalans 