(Catalunya, segle XIX – Barcelona, segle XIX)
Escriptor i sociòleg. És autor d’un assaig, remarcable per a l’època, que es titula Consideraciones sobre los inconvenientes que irrogan a la salud de los jornaleros y a la pública de Barcelona las fábricas, en especial las de vapor, y sobre las ventajas de trasladarlas a la llanura de Casa Antúnez (1852).
(Barcelona ?, segle XVIII – segle XIX)
Afrancesat. Fou adjunt del comissari general de policia de Barcelona, Ramon Casanova, durant l’ocupació francesa.
Detingut aquest per abús de poder (març 1810), Font fou absolt, i poc després fou nomenat comissari general. No pogué evitar el desprestigi del cos de policia i la pèrdua d’autoritat.
Pel juliol de 1810 fou substituït per Charles Blondel.
(Barcelona, segle XIX)
Fuster i agrimensor, amb títol del 1842. Creà una escola al carrer de la Canuda, on va dedicar-se a l’ensenyança artística dels menestrals, ajudat pels seus fills Josep Maria i Lluís Folch i Brossa.
Excel·lí en la construcció naval i en la realització de rellotges de sol.
És autor de Cuadernos del artesano o propietario.
(Catalunya, 1681 – després 1755)
Varvassor de Foixà i de Boixadors.
Nom que adoptà Vicenç Domènec de Xetmar i de Copons en succeïr a Bernat de Foixà-Boixadors-Salbà i de Xetmar, el qual morí sense descendència.
El seu fill i successor fou Joan Francesc de Foixà-Boixadors i de Copons (Catalunya, segle XVIII – 1800) Baró de Foixà. Fou succeït pel seu fill:
Ignasi de Foixà-Boixadors i de Balay de Marignac (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Baró de Foixà. Fou succeït pel seu fill:
Narcís de Foixà i d’Andreu (Catalunya, segle XVIII – 1843) Militar i baró de Foixà. Fou tinent coronel. El succeí a la baronia el seu fill:
Narcís de Foixa i de Miquel (Catalunya, segle XIX – 1866) Baró de Foixà. Fou tinent coronel i obtingué el títol de comte de Foixà el 1866. Fou succeït pel seu fill:
Enric de Foixà i de Bassols (Catalunya, segle XIX – 1910) Governador civil de Ciudad Real i segon comte de Foixà, Es casà amb la marquesa d’Armendáriz. Llur nét fou Agustí de Foixà i Torroba.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Eclesiàstic i erudit. Beneficiat de Santa Maria del Mar de Barcelona. Corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid.
Estava en relació amb Jaume Caresmar, i durant molts anys treballà a l’Arxiu de la Ciutat de Barcelona. Fou corresponsal d’Antoni de Capmany en la redacció de les seves Memorias históricas (1779-92).
El 1803 pronuncià, amb motiu de la distribució de premis a la Llotja de Barcelona, una important oració, paradigma del pensament estètic neoclàssic i, al mateix temps, notícia i elogi de la pintura catalana siscentista i setcentista.
(Catalunya, segle XVIII – Barcelona, segle XIX)
Polític. Resident a Barcelona.
Gràcies a les seves pressions a les autoritats franceses, durant l’ocupació napoleònica, declararen l’oficialitat de la llengua catalana.
(Catalunya, segle XIX)
Títol, atorgat el segle XIX pel papa Benet XV a Josep Antoni Ferrer-Vidal i Soler, nascut a Vilanova i la Geltrú el 1852, fill de Josep Ferrer i Vidal i gendre de Joan Güell i Ferrer.
(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, segle XIX – Barcelona ?, segle XIX)
Organista. Fou ordenat sacerdot a Roma (1870).
El 1872 fou nomenat sots-xantre de l’església de Santa Anna de Barcelona, i fou professor de cant pla del seminari de Barcelona (1885).
Publicà Estudios históricos sobre el canto llano… (1885).
(Barcelona, segle XVIII – segle XIX)
Polític i ciutadà honrat de Barcelona.
Afrancesat, regidor des del 1805 de l’ajuntament de la ciutat, fou l’únic que jurà fidelitat a Josep Bonaparte, i fou nomenat regidor en cap de 1809 a 1812.
Durant la incorporació de Catalunya a França (1812) continuà com a membre del consell municipal, i fou encarregat del proveïment de la ciutat.
(Lleida, segle XIX)
Escultor.
Junt amb el seu germà gran Bartomeu féu les reformes de l’altar major de l’església barcelonina de Sant Just i Sant Pastor.
Féu també escultures per a un saló de la Llotja barcelonina, col·laborà en el cadirat del cor del monestir de Montserrat i féu imatges per a la cartoixa de Montalegre i per a l’altar major de l’antiga església del Carme de Barcelona.
El seu germà fou el també escultor Bartomeu Ferrari i Català (Lleida, segle XIX – Barcelona, segle XIX).
Dades dels Països Catalans 