(Catalunya, segle X – segle XI)
Dama. Filla de Galindó i de Guillem de Sant Martí, senyor del castell de Sant Martí Sarroca i de les terres i estanys de Calders, sobre els quals mantenia plets amb el monestir de Sant Cugat.
Essent ja vídua (1010), una cèlebre sentència comtal partí aquelles terres entre els litigants (1013). Després, el plet fou resolt favorablement al monestir (1017) contra Adelaida.
Però la lluita entre la família vescomtal barcelonina i els Sant Martí durà encara anys.
(Catalunya, segle X – Ogassa, Ripollès, segle XI)
Muller de Joan Oriol, ric hisendat d’Ogassa. Filla del comte Oliba Cabreta de Cerdanya-Besalú i d’Ermengarda.
Era, per tant, germana de tres grans figures de l’època: Bernat I Tallaferro, comte de Besalú; Guifre II de Cerdanya; i el famós abat i bisbe Oliba.
(Catalunya, segle XI)
Magnat comtal i senyor del castell d’Hostoles (Garrotxa).
Fou marmessor del comte Ramon Borrell I de Barcelona (1017). Més tard serví Ermessenda de Carcassona i Berenguer Ramon I.
Estigué casat amb Emma, i les seves actuacions s’estenien fins al 1034.
El succeí el seu fill Enees d’Hostoles.
(Catalunya, segle XI – segle XIV)
Llinatge de castlans del castell de Milany conegut des dels volts del 1070, amb Ponç de Milany i els seus fills Ramon i Bernat de Milany.
(Catalunya, segle XI)
Noble. Primer personatge documentat (1076-89) del llinatge. Sembla que fou casat amb Adelaida.
Probablement és l’Hug Dalmau (1086) que jurà fidelitat als comtes de Cerdanya, però també podria ésser identificat amb un vescomte Hug (mort després del 1098) fill del vescomte Dalmau I de Berga.
(Gombrèn, Ripollès, segle XI – segle XIV)
Llinatge feudal. El seu patrimoni radicava principalment a la baronia de Mataplana, situada a l’alt Berguedà i el Ripollès (Vall de Toses, Pobla de Lillet, Castellar de N’Hug).
També tenia possessions a Castelldans, Arbeca, les Borges Blanques i Cervelló.
El primer personatge documentat és un Hug (I) de Mataplana. Altres membres del llinatge són:
Bernat de Mataplana (Catalunya, segle XII) Marit d’Estefania. Consta com a membre del llinatge el 1125. Fou pare d’una gran fillada -nou fills mascles-, entre la qual no manquen un Hug i un Huguet.
Guillem de Mataplana (Catalunya, segle XII) Marit de Dolça. Membre de la família Mataplana entre el 1173 i el 1777.
Hug (II) de Mataplana (Catalunya, segle XII) Marit d’Ermessenda d’Empúries. Consta com a membre del llinatge entre el 1112 i el 1130.
Hug (III) de Mataplana (Catalunya, segle XII) Marit de Beatriu. Germà de Ponç de Mataplana. Formà part del consell de Ramon Berenguer IV de Barcelona i tenia drets feudals sobre possessions del trobador Guillem de Berguedà. El seu fill i hereu fou Hug (IV) de Mataplana.
Hug (VI) de Mataplana (Catalunya, segle XIII) Pare de Blanca. Fill d’Hug (V) de Mataplana. El 1236 figurava entre els assistents a les Corts generals de Montsó. Es casà amb una dama anomenada Elisenda.
Hug de Mataplana (Catalunya, segle XIII) Es deia fill d’Hug (mort a Marsella el 1218) i d’Elisenda. Participà a la conquesta de Mallorca.
(Maldà, Urgell, segle XI – )
Jurisdicció senyorial, que comprenia els dos llocs. Al segle XI pertanyia ja als vescomtes de Cardona.
El 1450 Pere de Cardona i de Villena, comte de Collesano, la vengué a Bernat d’Albert, baró de Ponts.
El 1585 pertanyia a Antoni de Frígola; el seu fill, Francesc de Frígola i de Llordat, la vengué el 1667 a Jaume de Cortada i Sala (mort el 1679), correu major de Catalunya.
Fou reconeguda com a títol del regne al seu rebesnét Rafael d’Amat i de Cortada. Passà als Càrcer i als Vilallonga, barons de Segur.
(Catalunya, segle XI)
Primera muller d’Ermengol IV d’Urgell. Alguns historiador han volgut identificar-la amb Llúcia de la Marca, sembla, en tot cas, que ha de tractar-se d’una altra dama homònima.
Fou la mare del futur comte Ermengol V d’Urgell, i segurament també d’Elisabet i de Sança, casades amb els comtes Guillem I de Cerdanya i Hug II d’Empúries, respectivament.
(Tortosa ?, Baix Ebre, segle X – segle XI)
Sobirà musulmà de la taifa de Tortosa i València (vers 1010-41 i 1058-61).
Fou, probablement, un eunuc d’origen cristià al servei del califa Hisäm III, i a la caiguda del califat cordovès, com d’altres companys seus, aconseguí de crear-se una posició estable a les comarques mediterrànies.
Només se sap amb seguretat que perdé la ciutat de València a mans d’Abd al-Aziz, nét d’al-Mansur.
És possible que demanés la protecció dels comtes de Barcelona per mantenir el domini de Tortosa, en el qual fou succeït (1041) per un altre esclau, Muqätil Sayf al-Milla, bé que sembla que tornà breument al govern.
(Catalunya, segle XI – )
Jurisdicció senyorial i extens patrimoni centrat en el castell de Jorba, al puig de la Guàrdia (Anoia), que del segle XI al XVI conservaren els descendents de Guerau de Jorba (1146-80), però després passà als Castellolí ja des de la primera meitat del segle XIV.
El 1444 la vengueren als Rajadell, i després passà als Ponts, als Salbà, marquesos de Vilanant, als Ponts-López de Mendoza, comtes de Robres, als Abarca de Bolea, comtes d’Aranda, i als Silva, ducs d’Híxar.
