Arxiu d'etiquetes: Sardenya

Erill-Orcau i de Sentmenat, Alfons (II) d’

2 Respostes

(Catalunya, segle XVI – Madrid, 1629)

Comte d’Erill i baró d’Orcau i de Rubinat. Fill de Felip I d’Erill-Orcau-Anglesola i d’Erill.

Batlle general de Catalunya (1608), lluità contra el bandolerisme a les comarques de Lleida (1613). Fou conseller reial de Felip III i comanador de Villamayor a l’orde de Sant Jaume.

Lloctinent i capità general de Sardenya (1617) per dos triennis, hi convocà el parlament (1621) i s’ocupà de la defensa contra els turcs. Novament sembla que fou nomenat virrei de Sardenya, poc abans de la seva mort.

Corbera, Riambau de

4 Respostes

(Barcelona, segle XIV – l’Alguer, Sardenya, 1354)

Governador interí de Sardenya, nomenat l’any 1347. quan s’hi esdevenia una revolta atiada pels genovesos.

Obligà els Oria, dirigents de la rebel·lió anticatalana, a aixecar el setge de Sàsser (1348) i el mateix any fou nomenat governador efectiu de Sardenya i Còrsega.

Morí durant el setge a l’Alguer, reducte genovès finalment conquerit pels catalans.

Era germà d’Hug de Corbera.

Cervelló i de Banyeres, Guillem (IV) de

10 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1347)

Cavaller. Fill de Guillem (III) de Cervelló i de Blanca de Banyeres. Acompanyà el seu pare a la conquesta de Sardenya (1323), on aquest morí.

Fou un dels tres caps de l’exèrcit que assetjà Càller i actuà com a testimoni del tractat de pau amb Pisa (1324). Fou nomenat governador general de l’illa (maig 1328), càrrec que va ocupar tres mesos.

A continuació ocupà el càrrec de lloctinent a Catalunya de l’infant Pere el Cerimoniós (agost 1328). Obtingué el mer imperi dels seus castells de Vilademàger i Pontils. La ciutat de Barcelona l’elegí per a la capitania de l’armada contra Gènova (1330). Després fou enviat a l’Urgell per resistir la invasió del comte de Foix (1333).

Fou lloctinent de procurador de València (1338) de Jaume, comte d’Urgell, germà i hereu de Pere III el Cerimoniós, el qual el féu alcaid del castell de Xàtiva (1338), i el nomenà, més tard, governador general de Sardenya (1341-47), a la mort de Bernat de Boixadors. Actuà com a reformador i amb una gran extensió de poders. Tingué algun contrast amb les ciutats sardes perquè es negava a jurar-ne els privilegis.

Intervingué en algunes qüestions relacionades amb els rebels Dòria, i també en la signatura del tractat d’aliança amb Venècia. Quan els Dòria es disposaven a atacar Sàsser, ell n’organitzà la defensa i ordenà una mobilització general a l’illa.

A l’agost de 1347 tingué lloc la batalla dels Aidu di Turdu, on els catalans sembla que foren víctimes d’una emboscada. Hi moriren dos fills del governador, Guerau i Ramon. El mateix Guillem morí durant la retirada. Fou sepultat al castell de Goceà.

Cervelló, Hug de

13 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1347)

Noble. Casat amb Elionor de Cardona, filla de l’almirall pontifici Ramon.

El 1330 era un dels principals nobles convocats per Alfons III el Benigne de cara a la croada contra Granada i que finalment fou suspesa. El 1341 anà per un temps a Sardenya amb el lloctinent Guillem (IV) de Cervelló, oncle seu.

El 1347, regnant Pere III el Cerimoniós, tornà a Sardenya dirigint les tropes de reforç embarcades el 23 de juliol. Dins el mateix any, Hug morí a la derrota dels Aidu di Turdu, juntament amb dos cosins seus, Guerau i Mònic, i el seu oncle Guillem.

Fou pare de Ramon Alemany de Cervelló i de Cardona.

Cervelló, Guillem (III) de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1323)

Fill d’Hug de Cervelló i de Gueraua de Cruïlles i cosí germà de Guillem de Cervelló.

Fou el fundador de la línia secundària de la Llacuna, Vilademàger i Pontils, hereu de la línia troncal.

Fou veguer de Cervera i de Tàrrega (1302), acompanyà el rei a la cort pontifícia (1305), fou senyor alodial de Rocamora, Selmella, entre altres llocs, i tingué en feu Vilademàger i la potestat de Pontils i de Montclar, que li havia cedit Guerau (VII) de Cervelló el 1309.

Anà a la conquesta de Sardenya, on trobà la mort. Deixà per hereu el fill, Guillem (IV) de Cervelló i de Banyeres.

Castellet, Jaspert de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Noble. El 1353 anà a Sardenya amb l’expedició que comandava Bernat II de Cabrera, on participà al setge de l’Alguer, on, un cop capitulat la plaça (30 agost 1353), fou nomenat governador.

Retirat ja a Càller Bernat de Cabrera, amb totes les seves forces, es produí a l’Alguer una revolta sobtada. Jaspert n’hagué de fugir despenjant-se pels murs de la plaça, i aconseguí reunir-se a Càller amb els catalans.

Aquesta nova revolta fou la darrera que s’esdevingué a l’Alguer, ja que l’any següent, sotmesa novament la ciutat pel mateix rei Pere II el Gran, seria poblada íntegrament per catalans i Jaspert col·laborà en l’èxit de l’expedició reial.

Tornat a Catalunya féu la guerra contra Castella. El 1363 passava a Aragó amb els grans reforços catalans que hi foren tramesos després de caure Carinyena.

El 1372 fou un dels qui pressionaren Pere III el Cerimoniós perquè rehabilités Bernat IV de Cabrera, el nét del seu antic superior a la primera campanya que féu a Sardenya.

Castellet, Bertran de -noble, s. XIV-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Noble. En 1323 participà a l’expedició de l’infant Alfons per sotmetre Sardenya. Formava part del grup que s’avançà al gros de l’exèrcit i que salpà ja abans de Barcelona, rumb a Oristany, amb 180 genets a bord de tres coques. Aquest contingent anava a les ordres del vescomte Dalmau VII de Rocabertí.

A la primeria de juliol de 1323, iniciat el setge d’Esglésies, formava línia amb Pere (IV) de Queralt, cobrint el sector situat davant la porta de Sant Antoni de la plaça.

En 1330 fou un dels convocats per Alfons III el Benigne a la croada que havia de ser empresa l’any següent contra Granada i que hagué de ser suspesa per l’aliança entre castellans i àrabs.

Besora, Ramon Galceran de

1 Resposta

(Catalunya, segle XV)

Noble. Residí a Sardenya.

El 1470 fou un dels senyors catalans que secundaren la primera rebel·lió del sard Lleonard Alagó, però després s’adherí a la concòrdia de 1472 que resolgué de moment el conflicte, i tornà a Catalunya.

El 1473 formava part de les forces amb què Joan II el Sense Fe entrà a Perpinyà. Hi patí el setge francès que s’aixecà amb l’arribada de l’infant Ferran, el futur rei Catòlic.

Bernes, Pere

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XV)

Administrador reial de Sardenya, nomenat el 1409, mentre lluitava a l’illa l’expedició comandada per Martí I el Jove.

Sortí de Barcelona el 15 de juliol per prendre possessió de l’esmentat càrrec. Pocs dies després moria Martí.

Bernes hagué de vèncer fortes dificultats per la penúria econòmica que passaren els expedicionaris, sobretot el 1410. Arribà a utilitzar el recurs d’oferir algunes joies del difunt Martí, de les quals ell era dipositari, com a garantia per a obtenir alguns prèstecs d’urgència.