(Catalunya, segle XIV)
Militar. Participà a l’expedició de l’infant Alfons per conquerir Sardenya.
Concorregué al setge de la vila d’Esglésies, del 30 de juny de 1323 al 7 de febrer de 1324.
Fou un dels tres capitans de companyia deixats al front dels 200 homes que restaren de guarnició, un cop ocupada la plaça.
(Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1340)
Alt funcionari reial. Acompanyà l’infant Alfons, del qual fou conseller, a la conquesta de Sardenya. A Catalunya posseí el lloc d’Artesa.
Fou nomenat governador de Càller (1337). Durant una època de pau, fortificà la regió de Gal·lura, reconstruí els murs de Càller i de Sàsser i publicà l’ordre reial de batre moneda d’alfonsins d’or a la seca de Càller.
Tingué per substitut, temporalment, Ramon de Montpaó.
(Catalunya, segle XV – Sardenya, Itàlia, segle XV)
Noble. Residí a Sardenya.
Secundà la primera revolta que hi féu Lleonard d’Aragó, plantejada per aquest per raons d’heretatge.
Es beneficià de la concòrdia de 1471 i del perdó general de 1474.
(Catalunya, segle XIII – 1327)
Noble. Fill de Pere (IV) de Queralt i d’Anglesola i germà de Pere (V).
En la seva joventut anà a Sardenya amb l’expedició de l’infant Alfons, el futur rei Benigne. Lluità a l’illa durant la victoriosa campanya de conquesta de 1323-24.
Morí en circumstàncies poc aclarides. Corregué la veu que el comte Arnau Roger II de Pallars, cunyat de l’infant Alfons, era responsable de la seva mort. No fou seguit tanmateix cap procés contra el comte.
Fou succeït pel seu germà.
(Sardenya ?, Itàlia, segle XV)
Militar. Governador del Logudor (Sardenya) que hagué de fer cara (1478) a la revolta encapçalada per Lleonard d’Alagó, marquès d’Oristany.
Guanyà per al rei alguns llocs i viles i derrotà l’exèrcit del marquès amb l’ajut de les forces del virrei Nicolau Carròs.
Veure> Bernat de Peguera (cavaller, mort a Sardenya el 1409).
(Barcelona, 21 març 1554 – Saragossa, 24 gener 1626)
Segon marquès d’Aitona (1594), comte d’Osona, vescomte de Cabrera i de Bas, baró de Llagostera, etc. Cavaller de Calatrava. Fill i hereu de Francesc (I) de Montcada i de Cardona.
Virrei de Sardenya (1590-95), on succeí el seu sogre, Miquel de Montcada i Bou, i continuà l’obra de defensa de l’illa (durant el seu virregnat foren construïdes 66 torres de defensa) i de foment de l’agricultura.
Lluità després contra els anglesos (1596-98), fou virrei d’Aragó (1604-10) i passà posteriorment a residir a la cort, al servei de Felip III de Catalunya.
Fou mestre racional de Catalunya des del 1597, càrrec vinculat als marquesos d’Aitona per llur entroncament amb els Gralla.
Es casà amb Caterina de Montcada i Bou, que li aportà les baronies de Callosa i Tàrbena.
Foren germans seus:
Hug de Montcada i de Gralla (Catalunya, segle XVI – Calais, França, 8 agost 1588) Fou lloctinent del seu germà Gastó a Sardenya. Fou un dels pocs catalans que embarcaren a l’anomenada Armada Invencible, tramesa per Felip II de Catalunya contra Anglaterra, que havia de tenir una fi desastrosa i en la qual morí.
Joan de Montcada i de Gralla (Catalunya, segle XVI – Tarragona, 1622) Eclesiàstic. Bisbe de Barcelona (1610-12), féu de moderador en les disputes entre els consellers barcelonins i la inquisició. Després fou nomenat arquebisbe de Tarragona (1612-22).
Lluís de Montcada i de Gralla (Catalunya, segle XVI – després 1632) Fou comanador d’Osca, Ulldecona i Vilalba i després gran conservador i castellà d’Amposta de l’orde de l’Hospital de Sant Joan. Destacat partidari dels nyerros, promogué (1615) incidents a Amposta. El 1632 fou elegit diputat eclesiàstic de la generalitat. Fou pare de Joan Lluís de Montcada.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, segle XVI – Càller, Sardenya, 1569)
Militar. Lloctinent i capità general de Sardenya (1556-69), on convocà el parlament general (1558-61) que creà la reial audiència de Sardenya (1560).
Fortificà l’illa i reconstruí les muralles de Càller.
(Catalunya, segle XVI – Madrid, 1629)
Comte d’Erill i baró d’Orcau i de Rubinat. Fill de Felip I d’Erill-Orcau-Anglesola i d’Erill.
Batlle general de Catalunya (1608), lluità contra el bandolerisme a les comarques de Lleida (1613). Fou conseller reial de Felip III i comanador de Villamayor a l’orde de Sant Jaume.
Lloctinent i capità general de Sardenya (1617) per dos triennis, hi convocà el parlament (1621) i s’ocupà de la defensa contra els turcs. Novament sembla que fou nomenat virrei de Sardenya, poc abans de la seva mort.
(Barcelona, segle XIV – l’Alguer, Sardenya, 1354)
Governador interí de Sardenya, nomenat l’any 1347. quan s’hi esdevenia una revolta atiada pels genovesos.
Obligà els Oria, dirigents de la rebel·lió anticatalana, a aixecar el setge de Sàsser (1348) i el mateix any fou nomenat governador efectiu de Sardenya i Còrsega.
Morí durant el setge a l’Alguer, reducte genovès finalment conquerit pels catalans.
Era germà d’Hug de Corbera.
Dades dels Països Catalans 