(Lleida, segle XIV)
Cavaller. El 1322 fou nomenat per l’infant Alfons àrbitre dels conflictes suscitats pels bàndols de Terol.
L’any següent, juntament amb el seu germà, el cavaller Ramon Moliner (Catalunya, segle XIV), anà amb el príncep a l’expedició per sotmetre l’illa de Sardenya.
Fou nomenat capità de Sàsser.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Cavaller o donzell. Serví amb les armes a Sardenya, on degué anar-hi pel maig de 1409, amb l’expedició de Pere Torrelles. Tornà a Catalunya pel desembre del mateix any, i fou portador de notícies sobre la situació a l’illa.
El 1413 fou el segon cap de la guarnició de Lleida, a les ordres de Riambau de Corbera, quan la ciutat resistí les temptatives de Jaume II d’Urgell per prendre-la.
Eren fills de Bonanat Marquet.
Ramon Marquet i Marc (Catalunya, segle XIV – 1358) Domèstic de l’infant Pere i conseller cinquè de Barcelona (1354-55). Segurament és el mateix que, acusat d’haver ordenat l’assassinat de Ramon de Santvicenç, fou executat. Potser era filla seva Elisabet Marquet (Catalunya, segle XIV) Priora del monestir de Sant Damià.
Tomàs Marquet i Marc (Catalunya, segle XIV) Noble. Col·laborà en la campanya sarda i en la guerra contra Gènova (1333). Rebé d’Alfons III el Benigne els llocs de Baratili, Noradat, Modolo, Dilla i Donori, a Sardenya. Fou el pare de:
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, segle XVI – Càller, Sardenya, 1569)
Militar. Lloctinent i capità general de Sardenya (1556-69), on convocà el parlament general (1558-61) que creà la reial audiència de Sardenya (1560).
Fortificà l’illa i reconstruí les muralles de Càller.
(Catalunya, segle XVI – Madrid, 1629)
Comte d’Erill i baró d’Orcau i de Rubinat. Fill de Felip I d’Erill-Orcau-Anglesola i d’Erill.
Batlle general de Catalunya (1608), lluità contra el bandolerisme a les comarques de Lleida (1613). Fou conseller reial de Felip III i comanador de Villamayor a l’orde de Sant Jaume.
Lloctinent i capità general de Sardenya (1617) per dos triennis, hi convocà el parlament (1621) i s’ocupà de la defensa contra els turcs. Novament sembla que fou nomenat virrei de Sardenya, poc abans de la seva mort.
(Barcelona, segle XIV – l’Alguer, Sardenya, 1354)
Governador interí de Sardenya, nomenat l’any 1347. quan s’hi esdevenia una revolta atiada pels genovesos.
Obligà els Oria, dirigents de la rebel·lió anticatalana, a aixecar el setge de Sàsser (1348) i el mateix any fou nomenat governador efectiu de Sardenya i Còrsega.
Morí durant el setge a l’Alguer, reducte genovès finalment conquerit pels catalans.
Era germà d’Hug de Corbera.
(Catalunya, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1347)
Cavaller. Fill de Guillem (III) de Cervelló i de Blanca de Banyeres. Acompanyà el seu pare a la conquesta de Sardenya (1323), on aquest morí.
Fou un dels tres caps de l’exèrcit que assetjà Càller i actuà com a testimoni del tractat de pau amb Pisa (1324). Fou nomenat governador general de l’illa (maig 1328), càrrec que va ocupar tres mesos.
A continuació ocupà el càrrec de lloctinent a Catalunya de l’infant Pere el Cerimoniós (agost 1328). Obtingué el mer imperi dels seus castells de Vilademàger i Pontils. La ciutat de Barcelona l’elegí per a la capitania de l’armada contra Gènova (1330). Després fou enviat a l’Urgell per resistir la invasió del comte de Foix (1333).
Fou lloctinent de procurador de València (1338) de Jaume, comte d’Urgell, germà i hereu de Pere III el Cerimoniós, el qual el féu alcaid del castell de Xàtiva (1338), i el nomenà, més tard, governador general de Sardenya (1341-47), a la mort de Bernat de Boixadors. Actuà com a reformador i amb una gran extensió de poders. Tingué algun contrast amb les ciutats sardes perquè es negava a jurar-ne els privilegis.
Intervingué en algunes qüestions relacionades amb els rebels Dòria, i també en la signatura del tractat d’aliança amb Venècia. Quan els Dòria es disposaven a atacar Sàsser, ell n’organitzà la defensa i ordenà una mobilització general a l’illa.
A l’agost de 1347 tingué lloc la batalla dels Aidu di Turdu, on els catalans sembla que foren víctimes d’una emboscada. Hi moriren dos fills del governador, Guerau i Ramon. El mateix Guillem morí durant la retirada. Fou sepultat al castell de Goceà.
(Catalunya, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1347)
Noble. Casat amb Elionor de Cardona, filla de l’almirall pontifici Ramon.
El 1330 era un dels principals nobles convocats per Alfons III el Benigne de cara a la croada contra Granada i que finalment fou suspesa. El 1341 anà per un temps a Sardenya amb el lloctinent Guillem (IV) de Cervelló, oncle seu.
El 1347, regnant Pere III el Cerimoniós, tornà a Sardenya dirigint les tropes de reforç embarcades el 23 de juliol. Dins el mateix any, Hug morí a la derrota dels Aidu di Turdu, juntament amb dos cosins seus, Guerau i Mònic, i el seu oncle Guillem.
Fou pare de Ramon Alemany de Cervelló i de Cardona.
(Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1323)
Fill d’Hug de Cervelló i de Gueraua de Cruïlles i cosí germà de Guillem de Cervelló.
Fou el fundador de la línia secundària de la Llacuna, Vilademàger i Pontils, hereu de la línia troncal.
Fou veguer de Cervera i de Tàrrega (1302), acompanyà el rei a la cort pontifícia (1305), fou senyor alodial de Rocamora, Selmella, entre altres llocs, i tingué en feu Vilademàger i la potestat de Pontils i de Montclar, que li havia cedit Guerau (VII) de Cervelló el 1309.
Anà a la conquesta de Sardenya, on trobà la mort. Deixà per hereu el fill, Guillem (IV) de Cervelló i de Banyeres.
(Catalunya, segle XIV)
Noble. El 1353 anà a Sardenya amb l’expedició que comandava Bernat II de Cabrera, on participà al setge de l’Alguer, on, un cop capitulat la plaça (30 agost 1353), fou nomenat governador.
Retirat ja a Càller Bernat de Cabrera, amb totes les seves forces, es produí a l’Alguer una revolta sobtada. Jaspert n’hagué de fugir despenjant-se pels murs de la plaça, i aconseguí reunir-se a Càller amb els catalans.
Aquesta nova revolta fou la darrera que s’esdevingué a l’Alguer, ja que l’any següent, sotmesa novament la ciutat pel mateix rei Pere II el Gran, seria poblada íntegrament per catalans i Jaspert col·laborà en l’èxit de l’expedició reial.
Tornat a Catalunya féu la guerra contra Castella. El 1363 passava a Aragó amb els grans reforços catalans que hi foren tramesos després de caure Carinyena.
El 1372 fou un dels qui pressionaren Pere III el Cerimoniós perquè rehabilités Bernat IV de Cabrera, el nét del seu antic superior a la primera campanya que féu a Sardenya.
Dades dels Països Catalans 