Antiga pedrera, prop de la costa, davant la punta de la Móra, a les terres del mas del Mèdol, a l’antic terme de Tamarit, explotada en època romana.
El clot té uns 100 m de llargària per 50 m d’amplària; al centre s’alça una agulla de pedra no excavada com a testimoniatge.
Situat en terrenys de l’autopista Barcelona-Tarragona, el 1989 fou condicionat per Autopistes Concessionària Espanyola SA i la Generalitat, per a la visita pública de la pedrera i l’entorn natural.
(Bílbilis, Tarraconense, 38 o 41 – Roma ?, Itàlia, vers 104)
Poeta llatí. Descendent d’una modesta família burgesa.
L’any 64 arribà a Roma i l’any 80 publicà una obra titulada Liber Spectaculorum, descripció de les lluites de circ i de l’arena, que li va valer el favor de Titus i de Domicià.
Els llibres del seu epigramari van difondre’s per l’Imperi; una posterior conjuntura política l’obligà a tornar a Bílbilis, i l’ajuda de Plini el Jove li va permetre el viatge de tornada.
La seva obra consta exclusivament d’epigrames: iniciada amb el llibre esmentat abans (conservat fragmentàriament), culmina en 14 llibres, que reflecteixen panoràmicament la societat romana de l’època. En total, 1.554 composicions.
El dístic elegíac és el metre predilecte del poeta. El seu realisme és generalment satíric i humorístic, i en el seu llenguatge abunden els neologismes i hel·lenismes col·loquials.
La identitat dels personatges exposats en la seva crítica dels vicis romans queda velada pels noms imaginaris.
La seva poesia, procedent de la sàtira àtica, és el coronament del gènere apigramàtic llatí.
(Cambrils, Baix Camp)
Vil·la romana. Ocupada des del principi de l’era cristiana fins al segle V, els sectors coneguts corresponen a l’àrea industrial, en la qual possiblement hi hagué una fàbrica de salaó o salses de peix.
L’interès fonamental del jaciment rau en el descobriment d’un conjunt excepcional de bronzes del segle II compost per peces de vaixella i elements per a la il·luminació pertanyents a un triclinium.
Aquests objectes, juntament amb la troballa de fragments de pintura mural i de paviments d’opus sectile, fan evident l’existència d’un sector residencial luxós.
(Catalunya ?, vers 56 – vers 108)
(llat: Lucius Licinius Sura) Polític i militar romà. La seva vinculació a Catalunya ha fet creure que podia haver nascut a Tàrraco o a Bàrcino.
Tingué càrrecs importants a Roma des del temps de Domicià, però es destacà sobretot durant el regnat de Trajà, del qual fou amic. Entre altres càrrecs, fou tres vegades cònsol (els anys 92-97 i 102-107).
És esmentat en diverses inscripcions de Bàrcino, a través del seu llibert Luci Licini Segon, que s’encarregà d’erigir, després de la seva mort, l’arc de Berà a la seva memòria.
(Bàrcino ?, segle I – segle II)
(llat: Lucius Licinius Secundae) Llibert de Luci Licini Sura.
Fou, a Bàrcino, un personatge destacat, a qui foren dedicades una vintena d’inscripcions (cas excepcional), datades poc després de l’any 107, per diverses corporacions municipals, com la de Bàrcino i les d’Ausa (Vic) i Iammo (Ciutadella).
Fou accensus del seu patró, a la memòria del qual féu erigir l’arc de Berà, i sèvir augustal de Tàrraco i de Bàrcino.
(Catalunya)
Poble ibèric, amb influències cèltiques. Vivia a la costa del pla de Barcelona i s’estenia pel Maresme i el Vallès. Documentat en fonts greco-romanes des del segle III aC.
El poblament de tot el territori fou molt intens, un dels més densos de la Catalunya pre-romana, amb molts poblats situats dalt de turons, i també amb poblament dispers. La romanització fou ràpida i intensa.
S’han localitzat diversos poblats laietans (Cabrera de Mar, puig Castellar, etc).
(Catalunya)
Poble ibèric, establert a la part central de Catalunya, segons sembla, a la zona de Manresa, el Cardener i la Segarra.
Presentaren una resistència aferrissada a l’ocupació romana, i lluitaren sovint aliats amb els ilergets i els ausetans. Foren sotmesos per Cató el 195 aC.
No són gaire coneguts arqueològicament, ja que hi ha pocs jaciments excavats.
(Mataró, Maresme)
Nom de la ciutat romana que correspon a l’actual Mataró.
(Segrià, 2 agost 49 aC)
(o del Segre) Campanya militar romana, en la qual Cèsar va derrotar els legats de Pompeu, Afrani i Petreio. La font principal per al seu coneixement és el mateix Cèsar.
Començada la guerra civil i després de la fugida de Pompeu a Grècia, Cèsar va decidir atacar els partidaris de Pompeu a Hispània. Els generals pompeians, amb cinc legions, es van fer forts a la rodalia d’Ilerda (Lleida) per barrar el pas a Cèsar.
L’avantguarda de Cèsar, sota el comandament de G. Favi, va creuar el Pirineu, va establir el seu campament aigües amunt del Segre i construí dos ponts per assegurar-se l’avituallament. La crescuda del riu va destruir un dels ponts i afavorí les escaramusses dels pompeians, tot i que Favi va aconseguir salvar la situació.
Quan Cèsar arribà, desplegà el gruix de les seves tropes amb la finalitat de precipitar la batalla. Davant la passivitat dels pompeians, Cèsar va intentar aïllar el campament enemic de la ciutat, però l’exèrcit pompeià va resistir.
A mesura que es desenvolupava la campanya, molts nuclis indígenes es van passar al bàndol de Cèsar.
Preocupats per la situació desfavorable i davant del perill de ser envoltats per l’enemic, Afrani i Petreio van decidir abandonar Ilerda en direcció a la vall de l’Ebre. Cèsar els tallà la retirada i els pompeians es van veure obligats a tornar cap a Ilerda perseguits pels cesarians.
Finalment, esgotats i sense queviures, l’exèrcit pompeià es rendí a Cèsar. L’única condició de pau que aquest els posà va ser el llicenciament de totes les tropes.
(Lleida, Segrià)
Nom romà de la ciutat, Iltirda sota els ibers.
Al segle I Sartori la va fer servir de base en la lluita contra Pompeu.
A la rodalia, Juli Cèsar va derrotar un exèrcit pompeià (49 aC).
Dades dels Països Catalans 