(Franja de Ponent)

(o bisbat de Ribagorça) Diòcesi conflictiva i d’història accidentada creada com a successora de l’antic bisbat de Pallars.

Als seus orígens comprengué els comtats de Ribagorça, Sobrarb i Pallars, en llurs nuclis originaris, però a partir del 1040 fou retallat a la part de Sobrarb pel nou bisbat d’Osca i poc després ho fou per la part urgellenca; quedà així pràcticament reduït al territori comprès entre el Cinca i la Noguera Ribagorçana però amb les valls de Serret, Boí i algunes altres esglésies del Pallars, per acord amb els bisbes d’Urgell (1140).

A partir del 1080 començà a expandir-se per la Barbatània i arribà el 1101 a incorporar-se la ciutat de Barbastre, on es traslladaren temporalment els seus bisbes, però que fou una constant font de discussions amb Osca (finalment Barbastre fou annexada a Osca el 1203, quan els bisbes de Roda havien passat ja a Lleida).

El bisbat de Roda s’originà vers el 956, quan el comte Ramon III de Ribagorça obtingué per al seu fill Odesind la consagració episcopal, com a bisbe de Ribagorça i de Sobrarb, després d’obtenir la renúncia del prevere Oriolf, que retenia una part dels antics territoris del bisbat de Pallars, a la mort del bisbe Ató de Pallars. El comte obtingué l’aprovació de l’arquebisbe Eimeric de Narbona i així quedà legalitzat el nou bisbat. Com a centre de la diòcesi escollí l’antiga civitas de Roda, per a la qual féu consagrar una nova església catedral (catedral de Roda) el 957.

Mort el segon bisbe Eimeric, mantingué òptimes relacions amb Sal·la d’Urgell; el 1006 veié la seva seu destruïda per ‘Abd al-Malik, fill d’Almansor, i caigué ell mateix presoner. Un cop alliberat s’establí uns anys a Llesp (el Pont de Suert). Tot seguit el comte Sunyer de Pallars pressionà per sotmetre el bisbat de Roda al bisbat d’Urgell, cosa que confirmà una butlla del papa Benet VIII (1012), i restà així el bisbat de Roda com a diòcesi sufragània d’Urgell; malgrat tot, Eimeric reeixí a mantenir la seva diòcesi i a restaurar el culte i la vida canonical a Roda.

Aquest estat de coses continuà sota el bisbe Borrell (1017-27), però a la seva mort el rei Sanç de Navarra, que havia heretat el comtat de Ribagorça, féu consagrar el nou bisbe Arnulf a Bordeus (1027) i l’orientà vers Aragó i Navarra. En 1035-75 hi hagué una època de tibantors amb els reis d’Aragó i comtes de Ribagorça Ramir i Sanç Ramires, que foren causa de la deposició dels bisbes Arnulf (1069) i Salomó (1075), aquest antic monjo de Ripoll.

La catedral i els béns de Roda sofriren molt d’aquest estat, que es millorà amb el nou bisbe Ramon Dalmau (1076), el primer que s’intitulà bisbe de Roda i no de Ribagorça, com els seus antecessors. Aquest obtingué dues butlles papals (1077) que posaven el bisbat sota la protecció papal i del rei Sanç Ramires i li obrien un camí d’expansió vers Barbastre. En l’ordre interior organitzà la canònica, fent-la augustiniana (1092-93), i obtingué que els canonges poguessin elegir els bisbes.

Els seus successors obtingueren també els anys 1098 i 1101, amb la intervenció dels legats pontificis, de defugir l’annexió i la dependència que reclamaven els bisbes d’Urgell i, finalment, el 1101 la incorporació de Barbastre, conquerida pel rei Pere I, que fou designada com a nova seu de Roda, sense perdre els seus bisbes el títol antic. Des d’aquest moment els bisbes de Roda-Barbastre es consideraven bisbes de la diòcesi de Lleida, encara en poder dels àrabs, i llur pretensió era d’obtenir el restabliment d’aquesta diòcesi.

L’estada dels bisbes a Barbastre fou causa de conflictes constants: el bisbe sant Ramon o Ramon Guillem fou expulsat de Barbastre (1114) per les pressions del bisbe d’Osca i la complicitat del rei Alfons I i retornà a Roda, on passà la resta de la seva vida. Igualment foren expulsats els seus successors els anys 1138 i 1143, els quals retornaren també a Roda.

El 1149 el bisbe Guillem Pere de Ravidats traslladà definitivament el centre de la diòcesi a la ciutat de Lleida, novament conquerida, i s’estructurà aquest bisbat (bisbat de Lleida), dins el qual Roda quedà amb una comunitat canonical de 20 membres, sota la direcció d’un prior, i la dignitat de catedral. Els canonges de Roda assistien a l’elecció dels bisbes de Lleida i formaven un cos jurídic fins als temps contemporanis.

El 1788 l’antiga canònica de Roda fou secularitzada i erigida en col·legiata amb quatre dignitats (prior major, sagristà, cambrer i almoiner), 5 canonges, sis racioners i diversos mutuals; en total 22 membres. També es reconegué el vell títol de catedral a la seva església.

Després del concordat del 1851 restà a Roda una comunitat de sis membres, període en el qual passaren, probablement, a la catedral de Lleida el ric conjunt d’antics còdexs de l’antiga catedral. Avui dia un sol sacerdot, amb residència a la Pobla de Roda, té cura de la petita feligresia entorn de l’antiga catedral.