(Borriana, Plana Baixa, 10 desembre 1868 – Madrid, 26 desembre 1943)
Polític. Estudià dret a la universitat de València, i fou registrador de la propietat. Milità de jove al partit liberal de Canalejas, i, posteriorment, al radical de Lerroux.
Per a l’un i per a l’altre fou diputat a corts representant el districte de Llucena (Alcalatén), en totes les eleccions posteriors al 1905.
Fou ministre de justícia en dos governs Lerroux del 1934 i del 1935.
(País Valencià, 19 juliol 1873 – 13 gener 1874)
Aixecament que tingué lloc durant la I República, amb la finalitat d’establir un règim federal que concedís autonomia a les regions, províncies i municipis (els cantons). Les Corts no aprovaren el projecte de Constitució federal, Pi i Margall dimití de president de la República i fou substituït per Salmerón.
El 19 de juliol esclatà a València, el 20 a Castelló de la Plana (acabdillat pel diputat Gonzàlez Chermà) i una mica més tard a d’altres localitats valencianes. Martínez Campos prengué València (8 agost) i només continua resistint Cartagena fins al 13 de gener de 1874.
(Palma de Mallorca, 15 març 1941 – )
Polític i advocat. Llicenciat en dret i economia a Deusto, s’afilià a Aliança Popular (1978) i poc després fou elegit president del partit a les Illes Balears (1980).
Guanyador de les eleccions de 1983, fou investit president del govern de les Illes Balears, càrrec que va exercir ininterrompudament fins al juliol de 1995 en què fou forçat a dimitir, acusat d’irregularitats administratives en la construcció del túnel de Sóller.
(Navia, Astúries, 24 setembre 1817 – Madrid, 11 febrer 1901)
Poeta post romàntic.
Afiliat al partit moderat, fou cap polític de Castelló de la Plana (1847), d’Alacant (1848) i governador de València (1851).
(València, 22 maig 1814 – Madrid, 19 agost 1889)
Polític, navilier i financer. Germà d’Andreu. Enquadrat en el partit moderat, fou alcalde de València (1845-50). Fundà la Sociedad Valenciana de Crédito y Fomento i fou concessionari i constructor dels ferrocarrils valencians, així com del proveïment d’aigües a València (1850) i de l’ampliació de les instal·lacions del port.
El 1860 fundà a Madrid la Sociedad Central Española de Crédito, dedicada al préstec, subministració de tabac, etc. Fou elegit diputat i senador en nombroses ocasions. El 1875 li fou atorgat el títol de marquès de Campo.
Els últims anys de la seva vida formà una companyia naviliera que organitzà les primeres línies de vapor directes a les Filipines, Puerto Rico i Cuba.
Escriví, entre altres obres, uns Apuntes sobre un plan de Hacienda (1876).
(Palma de Mallorca, 20 desembre 1742 – 29 octubre 1831)
Advocat i polític. Fill de Jaume Campaner i Crespí. Es doctorà en dret civil i canònic (1763). S’establí a Madrid (1771, on exercí càrrecs públics. Ingressà a l’Academia de Derecho Público (1772). Posteriorment fou alcalde d’Oriola (1787) i de Tortosa, i oïdor de l’audiència de Mallorca.
Es mostrà contrari a la pena de mort. Durant les guerres napoleòniques fou vocal de la Junta Suprema de Mallorca.
Uns versos publicats durant el Trienni Constitucional li valgueren una sanció del règim absolutista. Posseí una de les millors biblioteques mallorquines.
(Palma de Mallorca, 1697 – 1765)
Advocat. Ocupà càrrecs públics a Girona i a Mallorca. Escriví diverses obres de caràcter jurídic.
Fou el pare de Nicolau Campaner i Sastre de la Geneta.
(València, 5 març 1932 – 29 setembre 1934)
Setmanari polític. De caràcter explícitament nacionalista, responia a la intenció d’ésser una plataforma comuna a les diverses tendències ideològiques del valencianisme d’aquell moment.
Fou dirigit per un consell que constituïen Joaquim Reig i Rodríguez, Adolf Pizcueta, Pasqual Asins, Francesc Caballero i Muñoz i Enric Navarro i Borràs, i hi col·laboraren importants intel·lectuals valencians de l’època.
Desplegà una campanya permanent a favor de l’autonomia del País Valencià, així com de suport a les iniciatives i a les entitats de caire cultural. Tot i que les seves pàgines acolliren alguna forta polèmica sobre el pancatalanisme, hi predominà el criteri d’acostament polític al Principat.
El setmanari arribà al número 133, i deixà d’aparèixer arran de la repressió subsegüent als fets del Sis d’Octubre.
(València, 1850 – 1926)
Arquitecte i polític. Fill de Josep Zacaries Camaña i Burcet. Llicenciat en ciències i en dret.
Fou arquitecte diocesà i construí esglésies i convents segons el neo-goticisme imperant a Madrid (l’asil del Marqués de Campo, 1882-84, el convent de les Saleses i l’escala d’honor del palau arquebisbal, 1885, tots tres a València).
Milità en el partit conservador i fou diputat a corts i governador civil a Lleida i a Conca.
( ? , segle XVIII – València, 1843)
Polític. Cap polític de València (1842-43). Durant el seu govern intentà de pacificar les disputes entre progressistes i demòcrates.
En produir-se l’alçament contra Espartero intentà de sufocar-lo, però fou mort en un avalot popular.
Dades dels Països Catalans 