(Barcelona, 1774 – 1818)
Poeta i dramaturg. Era pintor i fou sots-director de l’Escola de Nobles Arts de Llotja des del 1803.
Autor de poemes neoclàssics en castellà, i de patriòtics -en castellà i en català- durant la guerra contra Napoleó. Escriví el sainet popular L’avarícia castigada per l’astúcia d’en Tinyeta.
Fou el pare del pintor Josep Arrau i Barba.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1852 – 30 gener 1934)
(o de Badia) Poetessa. De família benestant, escriví poesia de caire molt tradicional: Lais (1879), Ramell de semprevives (1891), Redempció (1913) i Rosari antic (1926), entre altres reculls.
Fou una activa propagandista de la participació de la dona en el moviment catalanista.
(Badalona, Barcelonès, 21 juny 1931 – 6 agost 2015)
Poeta. Publicà obres seves dins la segona Antologia poètica universitària (1950).
Ha publicat El temps de tants dits (1960, premi Joan Salvat-Papasseit 1959), Cicle, bicicle, tricicle (1966), poesia experimental, Seminocturn, semidiurn (premi Carles Riba, 1975), Moviment peristàltic o aquest home, per a mi, és una pesant bombeta encesa (1976).
Com a autor de teatre se li ha representat la pantomima Volem vi. Ha adaptat cançons de Jacques Brel al català.
(Barcelona, 6 juliol 1889 – 17 febrer 1976)
Poetessa. Estudià llengües i música. Casada amb Carles Riba (1916), s’incorporà a la vida literària.
Exiliada a França (1939), tornà a Catalunya el 1943 i es reincorporà a la literatura, que abandonà a la mort del marit.
Influïda inicialment per Josep Carner, elaborà una poesia femenina que expressa amb rigorosa espontaneïtat la vida de la dona.
Deixà sis reculls: Cançons i elegies (1916), L’alta llibertat (1920), Cant i paraules (1936), Sempre i ara (1946, premi Joaquim Folguera 1938), És a dir (1959) i L’esperança encara (1969).
(Catalunya, segle XII)
Suposat autor/s de poemes amatoris en llatí, continguts en un manuscrit de Ripoll del final del segle XII, avui conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
D’estil àgil i desimbolt, com el de la millor poesia llatina europea coetània, els poemes són d’un to bastant picant i han incorporat totalment la rima, que és accentual.
No semblen escrits al domini cultural català, sinó més aviat a Lorena.
(Barcelona, 27 novembre 1920 – 21 març 2014)
Poeta i autor de lletres de cançons. Ha publicat els reculls poètics Per entrar en el regne (1957) i Intento el poema (1960), amb el qual aconseguí el premi Carles Riba 1959.
A més d’adaptar lletres estrangeres, n’ha escrites d’originals, les quals, musicades per Lleó Borrell, han estat premiades i han obtingut molta acceptació (Se’n va anar, etc).
(Barcelona, 26 juliol 1870 – 1939)
Comediògraf, poeta i periodista humorístic. Tipògraf d’ofici, col·laborà en diversos periòdics satírics i assolí una gran anomenada popular.
Dels seus llibres sobresurten les Humorístiques -vers i prosa- i les comèdies L’última pallissa i Quina dona tinc!.
(Reus, Baix Camp, 7 abril 1923 – 18 juliol 2022)
Escriptor i poeta. Ha estat un dels principals promotors de les activitats culturals a Reus, sobretot al Centre de Lectura.
Poeta realista, reflecteix el món, de vegades ferreny o desolat, de cada dia. Ha publicat diversos llibres de poesia.
En prosa, és autor de L’agulla en un paller (1981), l’assaig No hi ha festa que valgui (1984), els reculls d’articles De Reus estant (1995) i Tomb de ravals (1998), la peça de teatre Història sentimental (1993), la novel·la El camí dels morts (1996) i les narracions Històries de la plaça de Prim (1997) i Història gràfica del Reus contemporani (1987).
De 1986 a 1993 va ser senador.
(Barcelona, 29 febrer 1921 – segle XX)
Societat literària. Format, als seus orígens, amb la finalitat d’acostar els intel·lectuals a l’alta burgesia. Feren sessions entre els anys 1921 i 1936 i publicaren opuscles i algun llibre.
L’any 1942, gràcies sobretot a Josep Palau i Fabre i Ramon Aramon, es reorganitzà el grup i celebrà sessions a la rebotiga de l’orfebre Ramon Sunyer.
(Palma de Mallorca, 1824 – Barcelona, 1912)
Poeta i bibliòfil. Col·laborà, entre altres publicacions, a “Lo Gai Saber”, “La Renaixença” i “Calendari Català”, i fou mantenidor dels primers Jocs Florals i d’altres de posteriors, en què aconseguí diversos premis el 1865 i el 1867.
Publicà Poesies i edità Lo Gènesi de Scriptura, en la versió de Guillem Serra de 1451.
Es casà amb la poetessa Victòria Penya.
Aplegà un notable fons de bibliòfil que passà a l’Ateneu Barcelonès.
Dades dels Països Catalans 