(Catalunya, segle XIII – Poblet, Conca de Barberà, 1236)
XVIII Abat perpetu de Poblet. El 1232 succeí Arnau de Gallard.
Pledejà, sense fortuna, amb els bisbes de Vic i de Lleida, per qüestions tributàries. El rei Jaume I el Conqueridor li cedí el castell de Benifassà i el seu rodal per tal de fundar-hi un altre monestir cistercenc (1233).
A la seva mort fou elegit abat Ramon de Siscar, que refusà el càrrec i provocà una nova elecció, la qual elevaria a l’abadiat Simó Ximeno.
(Catalunya, segle XIII – Poblet, Conca de Barberà, 1312)
XXX Abat perpetu de Poblet (1302-12), successor d’Egidi Rosselló. Intervingué a les corts de Montblanc (1307) i de Barcelona (1311) i als concilis de Tarragona del 1305 i del 1309.
Rebé de Sibi·la de Saga el mas d’en Moneder, als afores de Barcelona, on fundà el priorat de Santa Maria de Natzaret (1311). Tractà, en va, d’obtenir per al monestir alguns béns procedents de la dissolució de l’orde del Temple, que ell havia defensat durant un temps.
Fou el primer abat que tingué un sepulcre amb efígie esculpida, el qual figura a la Sala Capitular.
Fou succeït per l’abat Andreu de Timor.
(Catalunya, segle XIV – Poblet, Conca de Barberà, 13 juliol 1393)
Abat de Poblet (1361-93). Amic de Pere III el Cerimoniós. Construí els sepulcres reials, la muralla amb les torres, les cambres reials i la biblioteca per als llibres del rei.
Fou nomenat almoiner reial (1375), càrrec que tingueren també els seus successors en l’abadia.
Succeí a Arnau d’Eixamús i fou succeït per Vicent Ferrer, oncle del sant d’aquest nom.
(Reus, Baix Camp, 9 gener 1855 – Poblet, Conca de Barberà, 26 abril 1941)
Diplomàtic, escriptor i arqueòleg. Estudià la carrera de dret a Madrid, i es llicencià en dret civil i canònic el 1873. Des del 1875 fins al 1901, any en què dimití, es dedicà al servei consular i recorregué diversos països.
Es dedicà també al periodisme, i la seva bibliografia de temes jurídics, històrics, literaris i egiptològics és extensa; són de remarcar principalment els seus estudis sobre el monestir de Poblet. Fou, també, president de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Comissió de Monuments i de la Societat Arqueològica de Tarragona; al capdavant del Patronat de Poblet des del 1930 endegà la restauració del monestir.
Formà diverses biblioteques, donades a la Biblioteca de Catalunya, al Col·legi d’Advocats, al monestir de Montserrat, a l’Arxiu de la Casa de l’Ardiaca, a Vilanova i la Geltrú i, principalment, a Poblet.
Escriví també Un poble català d’Itàlia: l’Alguer (1888) i, de fet, restablí el contacte cultural entre l’Alguer i la resta de les terres de parla catalana. Altres obres seves són: Bibliografía española de Italia (1927-31) i Estudis pobletans (1925).
(Gironella, Berguedà, 10 juliol 1933 – Poblet, Conca de Barberà, 14 novembre 2014)
Eclesiàstic. Monjo cistercenc, entrà a Poblet el 1958, hi fou ordenat sacerdot el 1967. Estudià teologia i litúrgia a Roma i fou elegit abat el 1970. Ha impulsat grans restauracions del cenobi i la renovació i catalogació de la biblioteca.
El 1980 el president Josep Tarradellas li confià el seu arxiu personal, que esdevingué patrimoni de la comunitat de Poblet. El 1990 fou elegit membre del sínode de l’orde cistercenc, i el 1995 fou elegit abat general de l’orde del Cister.
Ha publicat: Poblet, escola de servei; sermons capitulars (1982) i El Directori perpetu litúrgic de Poblet (1694) del P. Francesc Dorda (1983), estudi i edició.
(Vallobar, Osca, Aragó, 8 novembre 1940 – Poblet, Conca de Barberà, 26 gener 2024)
Abat de Poblet, nomenat el 20 d’abril de 1998. Càrrec en el qual succeí Maur Esteva, nomenat abat general de l’orde del Cister. Féu professió solemne com a monjo de Poblet el dia anterior al seu nomenament, i necessità una dispensa del Vaticà, ja que quan fou elegit només duia tres anys de residència al monestir i preceptivament en calien cinc després d’haver professat com a monjo. Rebé la benedicció abacial el 27 de juny de 1998.
Abans d’ingressar com a novici a Poblet l’any 1995, estudià magisteri i exercí de mestre a Castellnou de Seana, i cursà estudis de teologia al Seminari de Saragossa i a Sant Cugat del Vallès. L’any 1970 fou ordenat de prevere i desenvolupà el seu ministeri a cinc poblacions de la zona de Daroca (Saragossa) i a Alcanyís (Terol).
El 3 de desembre de 2015 renuncià, per motius d’edat, i fou succeït per Octavi Vilà i Mayo.
Dades dels Països Catalans 