Poble (994 m alt), situat a l’extrem nord-est de la plana de Viella.
L’església parroquial (Sant Martí), gòtica, té un notable campanar vuitavat; conserva una talla d’un Crist, el retaule major, gòtic, i un baptisteri i una pica romànica. A la rectoria hi ha incrustada una estela funerària romana, de marbre blanc.
Formava un municipi independent fins al 1970. L’antic terme comprenia, a més, el poble de Casau i la caseria de Sant Per.
(Sant Feliu de Buixalleu, Selva)
Poble, a l’interfluvi de les rieres de Repiaix i d’Arbúcies, al sector meridional del terme.
L’església parroquial de Sant Llorenç, esmentada ja el 1086, era possessió del monestir de Breda.
Poble, en una petita cala de les costes del massís de Garraf, a 11 km de Sitges, al nord-est. Antic lloc de pescadors, s’ha anat convertint, els darrers cinquanta anys, en colònia d’estiueig de Barcelona. En 1960-80 ha perdut més de la meitat de la població.
L’activitat pesquera n’ha desaparegut pràcticament, i hi resten com a úniques activitats econòmiques el treball a les pedreres -explotades a gran escala des del començament del segle XX amb motiu de les obres d’ampliació del port de Barcelona– i el turisme. Té estació de ferrocarril.
Conserva una torre del segle XV, semi-destruïda pels anglesos al principi del segle XIX, i el celler Güell, modernista, de Francesc Berenguer i Mestres.
Durant l’edat mitjana la quadra i el lloc de Garraf fou de domini reial. El 1163 Alfons I de Catalunya hi fundà la petita canònica del priorat de Garraf.
Poble (1.115 m alt) de l’antic municipi de Salardú, a la dreta de la Garona, aigua avall d’Arties, al peu de la muntanya d’Espiargo, davant la vall de Bargadera. El nord és dominat pel bony de Garòs (2.173 m alt), que forma part de la serra d’Estanys.
L’església de Sant Julià, romànica d’origen, fou renovada al segle XV.
Hi ha la urbanització Era Pleta de Garòs.
Poble, al límit amb els termes de Navès (Solsonès) i de Cardona (Bages), a l’esquerra de la riera de Gargallà, afluent de l’aigua d’Ora per l’esquerra, aigua avall de Sorba.
Al segle X el lloc era possessió del monestir de Ripoll.
Hi destaquen l’església parroquial de Sant Andreu i l’antic hostal de Gargallà.
Poble, al nord-oest del cap del municipi.
L’església parroquial (Sant Julià i Santa Basilissa), obra del segle XIV, depèn de la de Parets d’Empordà.
Esmentat ja el 1017, pertanyia a la baronia de Vilademuls.
(Mollet del Vallès, Vallès Oriental)
Poble, al nord de la vila, vora el límit amb els termes de Palau-solità (dins el qual, un veïnat pròxim duu el nom de Gallecs) i de Montcada i Reixac (enclavament de l’Estany de Gallecs).
L’església parroquial (Santa Maria de Gallecs) és romànica (segle XII).
Durant la dècada de 1970, hom projectà de construir en aquest indret una ciutat de nova planta (Santa Maria de Gallecs), però tot i haver-se iniciat el procés d’expropiació de terrenys, el projecte resta paralitzat.
Poble (1.150 m alt), a l’esquerra del Freser, aigua amunt del seu aiguabarreig amb la riera de Serrat.
L’església parroquial de Sant Sadurní és esmentada ja el 839; pertangué al monestir del Canigó.
Poble, a la vall de la Garganta, al vessant meridional de les roques de Fumanya (1.644 m alt), contrafort oriental de la serra d’Ensija; davant, al vessant dret de la vall hi ha la baga de Fumanya.
L’església parroquial és dedicada a sant Mateu.
(Sant Celoni, Vallès Oriental)
Poble (180 m alt), al massís del Montnegre, a l’esquerra de la riera de Fuirosos, afluent, per la dreta, de la Tordera, davant l’estació de Breda.
L’església parroquial (Sant Roc) és d’origen romànic, però és molt refeta. Al segle XIX, i fins al primer quart del segle XX, formà part del municipi de Montnegre.
Dades dels Països Catalans 