(Perpinyà, segle XIV)
Eclesiàstic i teòleg. Era nebot o cosí del bisbe d’Elna, Guiu de Terrena, de qui fou hereu de confiança el 1342. Era doctor en dret i el 1370 ensenyava dret canònic a Avinyó.
És autor d’unes Quaestiones Theologicae (1373). Se li atribueixen també un tractat sobre el misteri de la missa i un altre sobre les hores canòniques, en llatí.
(Perpinyà, 1740 – París, França, 1796)
Polític. Jutge de la vegueria del Rosselló i el Vallespir. El 1789 s’oferí al ministre Necker per a organitzar a Perpinyà la reunió dels tres braços prèvia als estats generals d’aquell any.
Celebrada la reunió, assolí d’ésser-ne elegit president (amb la protesta de la noblesa i el clericat, que es retiraren) i diputat als estats generals, elecció que fou impugnada. Lluís XVI de França, en compensació, l’ennoblí.
Passà a Versalles i acompanyà el rei quan aquest fou obligat a anar a París.
(Perpinyà, 24 agost 1846 – Saint-Germain-en-Laye, França, 6 juliol 1925)
Compositor. Fou professor d’harmonia al Conservatori de París.
És autor d’un concert de violí i de diverses obres simfòniques i per a orquestra de cambra.
(Perpinyà, 10 abril 1758 – 18 novembre 1822)
Impressor. S’associà al seu cunyat Josep Francesc Reynier. Fundacions seves foren els periòdics “Memorial administratif du départament des Pyrénées-Orientales” (1815), de poca durada, i “Feuille d’affiches, annonces, avis divers” (1816).
Des del 1805 publicava un “Almanach du départament des Pyrénées-Orientales”, que subsistiria fins al 1870.
Fill i col·laborador seu fou Josep Tastu.
(Perpinyà, 22 agost 1787 – París, França, 21 gener 1849)
Impressor i erudit. Fill de Pere Tastu i Mundi, amb qui col·laborà fins que s’establí a París, on féu d’editor i de periodista. Entrà en política, s’arruïnà i, retornat al Rosselló, es dedicà a l’estudi de la llengua i la literatura pròpies.
Deixà manuscrits interessants, avui a la Biblioteca Mazarine de París, i publicà Mémoire sur la littérature catalane i la traducció Los contrabanders (1833).
(Perpinyà, 9 gener 1818 – 13 novembre 1883)
Enginyer. Presidia des del 1878 la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals.
És autor de treballs professionals i d’una memòria sobre la demografia del departament dels Pirineus Orientals en 1861-65.
(Perpinyà, 28 octubre 1870 – París, França, 7 agost 1962)
Escultor. Format amb el seu pare, que era marbrista, i a París. Fou Prix de Rome el 1900 i viatjà, becat, per Espanya, Itàlia, Bèlgica i Holanda. Fou membre del Salon des Artistes Français, on exposà des del 1894, i cavaller i oficial de la Legió d’Honor.
Típic representant de l’academicisme anecdotista aplicat sobretot a monuments públics, és autor de Muntanyes regalades i l’Àliga esclafada (ambdós a Perpinyà), el Mausoleu Zacaries Astruc (cementiri de Montparnasse, a París), la Victòria o monument als morts del Voló, el monument als morts d’Illa. etc. També conreà molt el retrat i la peça de col·leccionisme.
(Perpinyà, segle XV – segle XVI)
Metge i cirurgià reial. Traduí al català la Cirurgia de Pere Argelata. La versió fou editada a Perpinyà el 1503.
(Perpinyà, 1795 – 1865)
Escriptor. Fou un dels fundadors de la Societat Filomàtica de Perpinyà (1833), de la qual fou repetidament secretari. Tingué una actuació destacada en la creació de centres escolars gratuïts a Perpinyà.
Publicà, entre altres obres, estudis històrics, com Ephémérides de l’hôpital Saint-Jean et de l’hospice de la Miséricorde, i el llibre de poemes Raison et folie (1835).
(Perpinyà, segle XIII – segle XIV)
Rabí i polemista jueu. Participà en la lluita antimaimonista secundant l’acció d’Abba Mari ben Mosé ben Yosef.
Se’n conserven tres cartes, escrites cap el 1300, una de les quals, adreçada a Menahem ben Selomó Meiri, tracta de la immortalitat de l’ànima.
Dades dels Països Catalans 