(Perpinyà, segle XIII)
Rabí, poeta i cabalista jueu. De família procedent d’Aurenja (Provença), fundà escola a Perpinyà.
És autor de tres poesies litúrgiques i d’un poema didàctic de 130 versos, dedicat al seu fill, Qa’arat ha-Késef, molt famós en el Renaixement, però eixut d’inspiració. D’un anònim deixeble seu es conserva un comentari al llibre de Job que conté algunes paraules en català.
(Perpinyà, 10 març 1688 – París, França, 7 desembre 1778)
Historiador. Doctorat en teologia a París, fou canonge de la catedral d’Elna i ardiaca del Vallespir (1724). Després fixà la seva residència a París, i des del 1764 fou degà de la facultat de teologia de París.
Fruit de les seves investigacions sobre la història antiga del Rosselló foren les seves Recherches historiques sur la noblesse des citoyens honorés de Perpignan et de Barcelone… (1763), les quals, corregides i augmentades, foren publicades de nou el 1776. Totes dues edicions foren contestades per Francesc de Fossà, amb Observations historiques et critiques sur le droit publique de Catalogne et de Roussillon (1770).
(Perpinyà, 1915 – ? )
Escriptor. Comerciant, presidí l’Orfeó Canigó de Perpinyà i fou el fundador de la revista “La Tour Latine”.
Publicà L’oliu encès (1952), recull de faules originals. És autor també d’un llibre de poemes en francès.
(Perpinyà, 8 octubre 1857 – 18 gener 1911)
Escriptor. Financer. Presidí nombroses associacions, com la Societat Filharmònica de Santa Cecília (1880), el Club Alpí Francès (1884) i la Societat d’Estudis Catalans des de la seva fundació (1906).
Publicà Notice historique sur la section du Canigou… (1906), Notice historique sur la Caisse d’Épargne de Perpignan (1908) i Toponymie du Roussillon.
(Perpinyà, 1831 – 1900)
Escriptor. És autor de Les origines chrétiennes du Roussillon: Notre-Dame dels Correchs (1890) i de diversos treballs apareguts a la “Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon”.
(Perpinyà, 1763 – París, França, 1829)
Escriptor. Es dedicà a l’ensenyament, que exercia a París des del 1785. S’adherí al moviment revolucionari. Fundà l'”Athénée de la Langue Française”.
És autor de poesies i de nombrosos escrits en francès, entre els quals sobresurten: De la garantie sociale considérée dans son opposition avec la peine de mort (1796), Code moral pour servir à l’instruction de la jeunesse (1799) i Lettres acadèmiques (1811-12).
(Perpinyà, vers 1626 – 9 abril 1698)
Polític. Germà de Josep. Advocat de Perpinyà. Fou, al seu temps, el més destacat col·laboracionista rossellonès a favor de la incorporació a França del comtat del Rosselló i de part del de Cerdanya.
Ocupà durant molts anys el càrrec d’advocat general de l’anomenat Consell Sobirà, constituït a Perpinyà pels francesos de cara a consolidar l’annexió dels territoris. Pels anys 1667-68 prenia part personal a la campanya contra els angelets de Josep de la Trinxeria. Promogué jurídicament les repressions de 1674 contra els qui conspiraven per acabar el domini francès.
Dos anys més tard, el 23 de novembre, pronunciava en llengua francesa un parlament al Consell Sobirà, on fins a la data era encara usat, en exclusiva, el català. Del 1681 al 1698 fou intendent general del Rosselló i de la Cerdanya.
L’any en què s’estrenava el nou càrrec féu un canvi general en les llistes de persones elegibles com a cònsols de Perpinyà, amb el resultat de suprimir desafectes i d’incorporar francesos.
(Perpinyà, segle XVII – 12 setembre 1701)
Eclesiàstic. Germà de Ramon. Fou promogut abat de Sant Miquel de Cuixà (1689); per a exercir aquesta dignitat ingressà a l’orde benedictí.
(Perpinyà, 1862 – 1933)
Historiador i capellà. S’especialitzà en l’estudi del Rosselló des de la seva annexió a França, el seu procés de francesització i, sobretot, l’època de la Revolució Francesa: Perpignan pendant la Révolution 1789-1800 (París, 1896-97), en tres volums.
Cal esmentar també entre els seus estudis L’annexion du Roussillon à la France. La vacance du siège d’Elne. 1643-1669 (1888), La diffusion du français après l’annexion. 1660-1700 (sd), L’université de Perpignan avant et pendant la Révolution (1888), Histoire du clergé dans le département des Pyrénées-Orientales pendant la Révolution Française (1890) i estudi de les memòries i correspondència de F.J. Jaubert de Paçà.
(Perpinyà, 1270 – Avinyó, França, 21 agost 1342)
Teòleg escolàstic, canonista i bisbe. Entrà a l’orde carmelità. Estudià teologia a París amb Enric de Gant. Mestre en teologia el 1313. Professor a Avinyó, on fou teòleg de confiança de Joan XXII en la lluita contra els espirituals i Lluís de Baviera.
General dels carmelites el 1318. Bisbe de Mallorca (1321-32) i d’Elna (1333-42).
Autor de nombroses Quaestiones doctorals i, ja bisbe, d’obres com De perfectione vitae (1323), Concordia quatour evangelistarum (1328-34), Commentarium in Decretum Gratiani (1336-39) i Summa de heresibus (1340-42).
La seva aportació principal a la teologia consistí a formular per primera vegada la doctrina de la infal·libilitat pontifícia.
Dades dels Països Catalans 