(Perpinyà, segle XIII)
Rabí, poeta i cabalista jueu. De família procedent d’Aurenja (Provença), fundà escola a Perpinyà.
És autor de tres poesies litúrgiques i d’un poema didàctic de 130 versos, dedicat al seu fill, Qa’arat ha-Késef, molt famós en el Renaixement, però eixut d’inspiració. D’un anònim deixeble seu es conserva un comentari al llibre de Job que conté algunes paraules en català.
(Tuïr, Rosselló, 18 juliol 1873 – Perpinyà, 14 agost 1952)
Escultor i escriptor. Format a les classes d’arquitectura de l’Académie des Beaux-Arts de París, aviat preferí l’escultura. S’abocà a un art anti-acadèmic, basat en l’expressió del que ell anomenava la raça catalana i on hom a detectat l’influx de Constantin Meunier. Treballà la pedra, el marbre, el bronze, el coure i, sobretot, la terra cuita, patinada sovint amb aspecte de bronze.
Entre les seves obres grans hi ha el Monument als morts de Perpinyà, l’estàtua funerària de Monsenyor Carsalade i els relleus de la porta de l’Escola Normal de Perpinyà. Si bé exposà a París, on el 1902 rebé menció honorífica al Salon des Artistes Français, preferí l’arrelament a la seva Catalunya, sense fer distincions entre un o altre estat: aprofità la tradició ceramista de Quart d’Onyar per a produir escultures seriades de qualitat, i a Prada tingué un quant temps per ajudant Miquel Oslé.
Exposà a Barcelona (Sala Parés) el 1905. Descobrí i revalorà a Prada el Crucifix d’El Greco actualment al Louvre de París. Fou, després de Maillol, el principal escultor modern del Rosselló.
La seva obra pot assimilar-se al corrent postmodernista català. És representat al Museu Jacint Rigau de Perpinya i al d’Art Modern de Barcelona. Amb Josep Sebastià Pons escriví La font de l’Albera, que fou estrenada a Ceret amb música d’Enric Morera.
(Sant Pau de Fenollet, Fenolleda, 21 març 1848 – Perpinyà, 13 setembre 1929)
Historiador i bibliògraf. Estudià a Carcassona i a París. Sots-bibliotecari de Perpinyà des del 1876 i bibliotecari des del 1880. El 1883 prengué part en les festes celebrades a Banyuls, Elna i Perpinyà en homenatge als poetes catalans; assistí diverses vegades als jocs florals de Barcelona.
Especialitzat en història rossellonesa, en especial en l’època de la Revolució Francesa, publicà Histoire de la Révolution Française dans le département des Pyrénées Orientales (1885-89), L’an 93 en Roussillon (1897), sobre l’època medieval, Louis XI, Jean II et la Révolution Catalane du XVème siècle (1903), Documents sur la langue catalane des ancients comtés de Roussillon et de Cerdagne (1311-1380) (vers 1928).
Les seves obres més importants són la Historie de la ville de Perpignan depuis les origines jusqu’au traité des Pyrénées (1897) i la Histoire du Roussillon (1923). S’interessà també pel folklore rossellonès: Cançoner català de Rosselló i de Cerdanya (1885-88), Recueil de goigs et cantiques roussillonais (1886) i Goigs des ous (1888). Publicà el Catalogue des incunables de la bibliothèque publique de la ville de Perpignan (1897), i, juntament amb J. Calmette, una Bibliographie roussillonnaise (1906).
(Perpinyà, 8 octubre 1857 – 18 gener 1911)
Escriptor. Financer. Presidí nombroses associacions, com la Societat Filharmònica de Santa Cecília (1880), el Club Alpí Francès (1884) i la Societat d’Estudis Catalans des de la seva fundació (1906).
Publicà Notice historique sur la section du Canigou… (1906), Notice historique sur la Caisse d’Épargne de Perpignan (1908) i Toponymie du Roussillon.
(Perpinyà, 1831 – 1900)
Escriptor. És autor de Les origines chrétiennes du Roussillon: Notre-Dame dels Correchs (1890) i de diversos treballs apareguts a la “Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon”.
(Perpinyà, vers 1626 – 9 abril 1698)
Polític. Germà de Josep. Advocat de Perpinyà. Fou, al seu temps, el més destacat col·laboracionista rossellonès a favor de la incorporació a França del comtat del Rosselló i de part del de Cerdanya.
Ocupà durant molts anys el càrrec d’advocat general de l’anomenat Consell Sobirà, constituït a Perpinyà pels francesos de cara a consolidar l’annexió dels territoris. Pels anys 1667-68 prenia part personal a la campanya contra els angelets de Josep de la Trinxeria. Promogué jurídicament les repressions de 1674 contra els qui conspiraven per acabar el domini francès.
Dos anys més tard, el 23 de novembre, pronunciava en llengua francesa un parlament al Consell Sobirà, on fins a la data era encara usat, en exclusiva, el català. Del 1681 al 1698 fou intendent general del Rosselló i de la Cerdanya.
L’any en què s’estrenava el nou càrrec féu un canvi general en les llistes de persones elegibles com a cònsols de Perpinyà, amb el resultat de suprimir desafectes i d’incorporar francesos.
(Perpinyà, segle XVII – 12 setembre 1701)
Eclesiàstic. Germà de Ramon. Fou promogut abat de Sant Miquel de Cuixà (1689); per a exercir aquesta dignitat ingressà a l’orde benedictí.
(Agde, Llenguadoc, 6 abril 1858 – Perpinyà, gener 1942)
Escriptor. Fill de pares catalans, estudià a Perpinyà i es llicencià en dret el 1833. Encara que escriví en francès, es relacionà amb els escriptors catalans de la seva època.
El 1908 assistí als jocs florals de Barcelona com a delegat de l’Acadèmia de Tolosa, fou corresponsal de “La Veu de Catalunya” i de “La Ilustració Catalana” i presidí la Unió Catalana del Rosselló.
Publicà, entre altres obres, A Ninon (1894), Les poèmes de Chevrefeuille (1901) i L’àme catalane (1910).
(Perpinyà, 1862 – 1933)
Historiador i capellà. S’especialitzà en l’estudi del Rosselló des de la seva annexió a França, el seu procés de francesització i, sobretot, l’època de la Revolució Francesa: Perpignan pendant la Révolution 1789-1800 (París, 1896-97), en tres volums.
Cal esmentar també entre els seus estudis L’annexion du Roussillon à la France. La vacance du siège d’Elne. 1643-1669 (1888), La diffusion du français après l’annexion. 1660-1700 (sd), L’université de Perpignan avant et pendant la Révolution (1888), Histoire du clergé dans le département des Pyrénées-Orientales pendant la Révolution Française (1890) i estudi de les memòries i correspondència de F.J. Jaubert de Paçà.
(Perpinyà, segle XIV)
Eclesiàstic i teòleg. Era nebot o cosí del bisbe d’Elna, Guiu de Terrena, de qui fou hereu de confiança el 1342. Era doctor en dret i el 1370 ensenyava dret canònic a Avinyó.
És autor d’unes Quaestiones Theologicae (1373). Se li atribueixen també un tractat sobre el misteri de la missa i un altre sobre les hores canòniques, en llatí.
Dades dels Països Catalans 