Arxiu d'etiquetes: periodistes

Oliver i Tolrà, Miquel dels Sants

16 Respostes

(Campanet, Mallorca, 4 maig 1864 – Barcelona, 9 gener 1920)

Ideòleg, periodista, historiador, narrador i poeta. Com molts altres escriptors de les Illes, estudià dret a Barcelona, on entrà en contacte amb els moviments culturals de Catalunya. Dedicat al periodisme, dirigí a Palma de Mallorca “La Almudaina” i col·laborà a d’altres publicacions.

De nou a Barcelona l’any 1904, dirigí el “Diario de Barcelona” (1904-06) i tot seguit “La Vanguardia”, periòdic que convertí en un dels diaris de més difusió a la Península i que continuà dirigint fins a la seva mort i al qual donà un nou estil de periodisme i una orientació regeneracionista i matisadament regionalista. Col·laborà també a “La Ilustració Catalana” i fou membre del grup fundador de l’Institut d’Estudis Catalans.

La seva obra de creació abraça la narració i la poesia. La poesia enllaça amb la poesia romàntica de la generació floralesca tot acceptant de ple les idees proposades pel modernisme. La seva obra poètica quedà recollida en el volum Poesies (1910). Escriptor de l’escola mallorquina, te més importància la seva prosa costumista, que havia anat publicant al setmanari “La Roqueta”; la seva obra més remarcable dins aquest gènere és L’hostal de la Bolla (1903).

Amb un concepte d’historiador local deixà, entre d’altres, dos llibres coneguts: Mallorca durante la primera revolución (1808-1814) (1901) i Catalunya en temps de la Revolució Francesa (1914). Autor, també, de La literatura en Mallorca (1903) i dels sis volums d’articles Hojas del Sábado (1918-20), model de periodisme. S’han recollit pòstumament d’altres textos dispersos que confirmen la seva línia conservadora i pactista: La literatura del desastre (1974) i Història i política (1975).

Nicolau i d’Olwer, Lluís

15 Respostes

(Barcelona, 20 gener 1888 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 24 desembre 1961)

Historiador, hel·lenista, periodista i polític. Afiliat a la Lliga Regionalista, se’n separà molt aviat i formà el partit d’Acció Catalana (antic Partit Catalanista Republicà). Col·laborà en diverses revistes i periòdics i fou director de “La Publicitat” (1922) fins que, amb motiu de la Dictadura de Primo de Rivera, va haver d’expatriar-se.

El pacte de Sant Sebastià (agost 1930) tingué en ell un fidel organitzador, per bé que no hi assistí. S’exilià (desembre 1930) davant el fracàs de l’intent d’insurrecció a Jaca, preparat pels republicans. Tanmateix, proclamada la República l’abril 1931, retornà al país en companyia d’altres polítics també exiliats, amb alguns dels quals formà part del govern republicà sota la presidència d’Alcalá Zamora.

Fou ministre d’economia i, més tard, durant la guerra civil, governador del Banc d’Espanya. Acabada la guerra s’expatrià novament i anà a Mèxic, on va ésser ministre del govern republicà a l’exili (1939-50) i on restà fins a la mort.

Gran home de lletres, filòleg i historiador, la seva autoritat científico-literària el portà a l’Institut d’Estudis Catalans i a la Union Académique Internationale de Brussel·les, de la qual va ésser president (1935-37). També fou catedràtic de llengua i literatura medievals a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Estudià la literatura catalana en funció de la història i la cultura. Especialitzat en l’època medieval, realitzà estudis sobre l’escola poètica de Ripoll, sobre els escriptors catalans en llatí, sobre el Tirant lo Blanc i sobre el classicisme català, els quals recollí a Literatura catalana: perspectiva general (1917) i més tard amplià dins Resum de literatura catalana (1927).

Entre altres obres, cal destacar: Jaume I i els trobadors provençals (1909), La crònica del Conqueridor i els seus problemes (1926) i Poemes reialistes del temps de Joan II (1934). Publicà l’Espitolari de Milà (1922) i el llibre de viatges El pont de la Mar Blava.

Entre els seus estudis històrics sobresurten: Les darnières études sur les Catalans en Grèce (1925), L’expansió de Catalunya a la Mediterrània Oriental (1926), Del patriotisme i la democràcia en el procés constitucional de la Catalunya antiga (1933) i Fray Bernardino de Sahagún: 1499-1590 (Mèxic, 1952). El 1958 publicà el llibre de memòries Caliu: Records de mestres i amics.

Morató i Grau, Josep

Deixa un comentari

(Girona, 13 desembre 1875 – Barcelona, 16 octubre 1918)

Escriptor i periodista. Fou redactor en cap i director de “La Veu de Catalunya”, i durant una època director d’“En Patufet”.

D’origen modernista, publicà les novel·les Arran de cingle, El fill de la nit, L’esquirol (1897) i Els habitants de la lluna (de to humorístic).

Com a autor teatral, conreà un tipus d’obra entre imaginativa, realista i meravellosa; començà la seva producció amb la tragèdia curta La jove (1907), seguida de les comèdies Les angúnies del repòs, La fortuna boja, Un cop de vent, Les arrels, El tresor, etc.

Fou el pare de Lluís Morató i Guerrero (Barcelona, 1903 – 1963) Pintor i dibuixant. Ha destacat com a caricaturista i retratista.

Mercè i Varela, Andreu

1 Resposta

(Barcelona, 1918 – 30 gener 2011)

Periodista i advocat. Cronista esportiu de premsa (“El Matí”, “La Vanguardia”, “Tele/exprés”, etc) i corresponsal (“L’Equipe”, “Tribunne de Lausanne”, “Sports Illustrated”, “Life”, “ABC”, i de l’agència United Press International), ha centrat la seva activitat en la literatura esportiva.

És autor de més de deu llibres, altament especialitzats i d’un gran nivell tècnic, sobre l’olimpisme i l’esport en general (Olimpiada 1976, 1976, etc), i ha dirigit també l’Enciclopèdia Mundial del Futbol. Així mateix ha participat en diverses comissions, entre les quals hom pot destacar la Comissió de Premsa del CDI. Fou cap de premsa, a Barcelona, en els campionats mundials de Futbol (1982), i membre de l’associació internacional, amb seu a Mònaco, Esports contra violència.

Massip i Izabal, Josep Maria

1 Resposta

(Sitges, Garraf, 18 novembre 1904 – Washington, EUA, 9 maig 1973)

Escriptor. Periodista acreditat, director de la revista “La Rambla” i dels diaris “La Humanitat” i “Última hora”. Tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, fou diputat a corts per Esquerra Republicana de Catalunya (1936), partit del qual fou membre destacat i periodista influent. Companys li encarregà la redacció del text que llegí el 6/oct/1934.

El 1938 anà a París i a les Filipines, on dirigí “El Debate”. Fou empresonat pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial. Ajudà el president Carlos Rómulo a preparar la “Carta de Río”. Després del 1945 s’establí a Madrid, i durant 25 anys fou corresponsal, a Londres, París i Washington, d'”ABC”, “Diario de Barcelona” i “Destino”. Fou un periodista brillant i un especialista en política internacional.

Masip i Roca, Paulí

Deixa un comentari

(la Granadella, Garrigues, 11 maig 1899 – Cholula, Mèxic, 21 setembre 1963)

Escriptor i periodista. Col·laborà a “Estampa” i dirigí “La Rioja”, “La Voz” i “El Sol”. Durant la guerra civil fou director tècnic de “La Vanguardia” a Barcelona. Exiliat el 1939, es nacionalitzà mexicà.

Conegut pel seu teatre (La frontera, 1934; El báculo y el paraguas, 1936, El Emplazado, 1943, El hombre que hizo un milagro, 1944), escriví diversos guions cinematogràfics per a pel·lícules de Jorge Negrete. Excel·leixen les seves narracions (De quinze llevo una…, 1949; La trampa, 1953), i, sobretot, la novel·la El diario de Hamlet García (1944), que descriu el Madrid de la guerra civil.

Martí i Martí, Josep Maria

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 1950 – )

Periodista. Professor d’EGB, llicenciat i doctor en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, on exercí com a professor titular de comunicació audiovisual. Fou corresponsal de premsa a Reus, redactor en cap de Ràdio Reus (Cadena SER), director de les emissores de la SER a Tarragona, director general adjunt i, posteriorment, director general de Cadena Catalana – Radio España de Barcelona i director de Ràdio Barcelona (1989-2001) i les emissores de la SER a Catalunya.

Ha estat director de la col·lecció de llibres “Eines de Periodista”. En l’àmbit docent, fou vicedegà de la Facultat de Ciències de la Informació (UAB). A tingut diversos càrrecs en entitats relacionades amb la comunicació.

Ha publicat els llibres Les emissores comarcals a Catalunya (1982), Modelos de programación radiofónica (1984), i, en col·laboració, La radio: de la telegrafía sin hilos a los satélites (1985), Nuevos formatos de radio en USA (1995) i La ràdio a Catalunya (1996).

Fou distingit amb diversos premis professionals. L’any 2010 substituí Josep Carles Rius com a degà del Col·legi de Periodistes en ser elegida la seva candidatura Un col·legi per a tothom.

Mañé i Flaquer, Joan

13 Respostes

(Torredembarra, Tarragonès, 15 octubre 1823 – Barcelona, 8 juliol 1901)

Periodista i escriptor. El 1841 es traslladà a Barcelona i començà a introduir-se en els cercles literaris de la ciutat. Va publicar diverses col·laboracions científiques en diferents revistes, com “El Genio” i “La Discusión”, aquesta última dirigida per Pau Piferrer, el qual el protegí i l’introduí al “Diario de Barcelona” (1847). Mentrestant, s’havia llicenciat en filosofia i lletres.

A ell es deu el canvi esdevingut en aquell diari, que, de mitjà merament informatiu, es convertí en un òrgan polític de línia moderada. En fou director des de l’any 1865, i com a tal va consolidar el matís marcadament conservador que li havia conferit Antoni Brusi i que el féu adherir, successivament, al partit moderat, a la unió liberal i, amb la Restauració, al partit conservador de Cánovas.

Fou un dels definidors del regionalisme de dreta i un dels orientadors de la burgesia catalana.

Entre els seus escrits sobresurten La revolución de 1868 juzgada por sus autores (1876), La paz y los fueros (1876), l’article a la mort del bisbe Urquinaona (1883) i l’obra El oasis: viaje al país de los fueros. (Provincias Vascongadas y Navarra) (1878). Davant el fenomen creixent del catalanisme, va escriure El Regionalismo (1866), exposició del seu pensament sobre el problema català.

La seva muller fou la poetessa Amàlia Fenollosa i Peris.

Luján i Fernández, Nèstor

1 Resposta

(Mataró, Maresme, 1 març 1922 – Barcelona, 22 desembre 1995)

Periodista i escriptor. Formà part, des del 1943, de la redacció de la revista “Destino” i en fou director (1958-75), en què consolidà la posició liberal del setmanari. També fou director d'”Historia y Vida” i col·laborador habitual d’“El Noticiero Universal” i de “La Vanguardia”.

Autor de diversos llibres, especialment sobre gastronomia, tauromàquia i viatges: Historia del toreo (1967), Libro de la cocina española (1970, amb J. Perucho), Viaje por las cocinas del mundo (1983), Diccionari Luján de gastronomia catalana (1991).

El 1987 va iniciar una brillant carrera com a novel·lista amb Decidnos quién mató al conde, premi Plaza i Janés, La puerta de oro (1991), Les tres glorioses (1992), La Rambla fa baixada (1994) i Els fantasmes del Trianon (1995, premi Sant Jordi). És també autor de l’assaig Y Mussolini creó el Fascismo (1971), en col·laboració amb Luis Bettonica.

Lladó i Figueres, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 30 juliol 1910 – 9 maig 1996)

Periodista i escriptor. Fins al 1939 fou col·laborador de “La Publicitat”, “L’Opinió” i “La Humanitat”, i director d'”Última Hora”. Secretari de l’Associació de Periodistes de Barcelona. Durant la guerra civil fou oficial de la columna Macià-Companys.

Exiliat el 1939, publicà Per Catalunya (1945) a Niça. Retornà a Catalunya (1950) i ha col·laborat en un gran nombre de publicacions (“Tele-eXprés”, “Tele-estel”, “El Correo Catalán”, etc). Entre altres obres ha escrit 14 d’abril (1938), El 19 de juliol a Barcelona (1938), Raquel Meller (1963), la biografia Ferran Valls i Taverner (1970), en col·laboració amb J.A. Parpal, i Lluís Companys, una vida heròica (1991).