Arxiu d'etiquetes: pedagogs/ues

Alberch i Vila, Pere

2 Respostes

(Vic, Osona, 1517 – Barcelona, 16 novembre 1582)

Organista i eclesiàstic. Fou canonge i mestre de capella de la seu de Barcelona. Hi afinà l’orgue, que aleshores fou tingut en excepcional. Fou un instrumentista extraordinari, que gaudí de gran fama.

Es distingí també pel seu fervor pedagògic, ja que ensenyava sense voler percebre honoraris dels seus deixebles.

Fou composicions de mèrit. És autor d’una col·lecció de Tientos, avui perduda. Només dos d’ells han arribat fins a nosaltres. Compongué també dos llibres de madrigals (Odarum diversis linguis decantarum) i dues ensaladas (El bon jorn i La lucha), editades en la col·lecció de Las Ensaladas (1581) publicades per Mateu Fletxa el Jove.

Fou nebot seu i deixeble Lluís Ferran Vila.

Ainaud i Sánchez, Manuel

10 Respostes

(Barcelona, 17 abril 1885 – 28 desembre 1932)

Artista i pedagog. Germà d’Enric i de Josep. Es distingí pels dibuixos al carbó que reprodueixen escenes urbanes i populars (alguns es conserven al Museu d’Art Modern de Barcelona).

Com a pedagog, fou president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, assessor tècnic de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i membre del Consell de Cultura i de la Comissió de la Llengua de la Generalitat.

Donà un gran impuls a la nova organització escolar de la ciutat; creà nombrosos grups escolars de prestigi internacional (escoles del Bosc, del Guinardó, del Mar, Nou Col·legi Mont d’Or, etc) i vetllà per la formació dels mestres.

Fou el pare de Joan i de Josep Maria Ainaud i de Lasarte.

Aguilera i Martí, Josep

Deixa un comentari

(Salt, Gironès, 4 agost 1882 – Barcelona, 29 octubre 1955)

Pintor i dibuixant, especialitzat en paisatges urbans i en retrats al carbó. Fou reconegut com el pintor civil de Girona, republicà i antifeixista.

En l’acadèmia de dibuix i pintura que tingué a Girona s’assentà el pòsit cultural i humà d’una generació d’artistes que després protagonitzaren l’escena artística de la postguerra. Fou l’home que va marcar el ritme artístic de la ciutat i que posà els fonaments d’una escola pictòrica basada en la Girona monumental.

Va residir a Arbúcies entre 1923 i 1927 on va pintar dos quadres que foren premiats per l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi: La plaça major amb l’arbre de la Llibertat i Vista d’Arbúcies des del bosc de Fogueres.

Adserà i Riba, Enric

Deixa un comentari

(Cabra del Camp, Alt Camp, 1 octubre 1939 – )

Pintor i pedagog. Es formà a Barcelona, a Llotja i al Cercle Artístic de Sant Lluc, a més del contacte que tingué amb diversos artistes (Pla i Narbona). Treballà com a grafista i il·lustrador.

L’any 1960 s’establí als Països Baixos, on exercí la docència i assolí l’estil pictòric de la seva maduresa que es basa en un cert objectualisme de caire evocatiu.

Zulueta i Escolano, Lluís de

1 Resposta

(Barcelona, 8 abril 1878 – Nova York, EUA, 2 agost 1964)

Polític, pedagog i escriptor. Germà d’Antoni. Doctor en filosofia i lletres.

Fou regidor de Barcelona (1905) i diverses vegades diputat a les corts per Barcelona i altres circumscripcions de l’estat espanyol. El 1910 s’integrà a la Unió Federal Nacionalista Republicana, però dos anys després es passà al Partit Reformista de Melquiades Álvarez, i traslladà la seva residència a Madrid.

Durant la Segona República fou, com a republicà independent, ministre d’estat del govern d’Azaña (desembre 1931-juny 1933).

Era actiu publicista, i publicà treballs sobre qüestions pedagògiques; col·laborà també a “Pèl & Ploma” (1889-1903), “Forma” (1904-07), “La Publicidad”, “El Liberal” i “El Sol”. S’exilià el 1939.

Virgili i Farrà, Lluís

1 Resposta

(Manresa, Bages, 16 juliol 1925 – Lleida, 28 desembre 2017)

Director musical i pedagog. Establert a Lleida (1931), es formà musicalment a l’Escolania de Montserrat (1934-36), i des del 1953 es féu càrrec de la direcció de l’Orfeó Lleidatà.

Especialista en direcció coral, ha creat una veritable escola de la pedagogia de la direcció i del cant coral a través, sobretot, dels cursos internacionals de cant coral i pedagogia coral infantil, que hom celebra cada estiu des del 1964, en col·laboració amb el moviment coral francès À Coeur Joie, i els cursos nacionals celebrats anualment per Nadal, en els quals, al costat de les disciplines purament tècniques, ha maldat per una formació integral i per una consciència de catalanitat.

Fou diputat al Parlament de Catalunya per CiU (1980-84).

L’any 1984 rebé la Creu de Sant Jordi.

Villafranca i Los Arcos, Soledat

Deixa un comentari

(Aoiz, Navarra, 1880 – Barcelona, 1949)

Pedagoga. De família benestant, fou directora d’estudis elementals de l’Escola Moderna, i sembla que la frustració de les seves relacions sentimentals amb Mateu Morral, que hi treballava de bibliotecari, mogué aquest a cometre l’atemptat contra Alfons XIII, pel mai/1906.

Unida a Francesc Ferrer i Guàrdia des del 1905, l’acompanyà en el seu exili per Europa (1907-09), i, empresonat Ferrer després de la Setmana Tràgica, fou deportada a Terol fins a l’afusellament del seu company.

Vila i Dinarés, Pau

11 Respostes

(Sabadell, Vallès Occidental, 29 juny 1881 – Barcelona, 16 agost 1980)

Pedagog i geògraf. De formació diversa i esperit inquiet, va cursar estudis a l’École des Sciences de l’Éducation, de Ginebra, i a l’Institut de Géographie Alpine de Grenoble.

La seva activitat va ser en tot moment ben intensa, tant en l’àmbit docent i de recerca com en el cívic: professor als Estudis Universitaris Catalans, catedràtic a l’Escola Normal de Mestres i president de la Societat Catalana de Geografia i del Centre Excursionista de Catalunya.

Exiliat el 1939, s’establí primer a Colòmbia i, anys més tard, a Veneçuela, on dirigí el departament de geografia i història de l’Instituto Pedagógico de Caracas.

Tornà a Catalunya el 1965 i s’incorporà com a membre numerari a l’Institut d’Estudis Catalans i de la Societat Catalana de Geografia, corporacions que li reteren ja en vida un homenatge materialitzat en la Miscel·lània Pau Vila (1975). Li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1976.

Autor d’un gran nombre d’obres, cal destacar-ne Assaig de recordança i de crítica del que fou l’Escola Horaciana (1920), La Cerdanya (1926), Resum de geografia de Catalunya (1928), Fesomia geogràfica de Catalunya (1937), Nueva Geografía de Colombia (1945), Joan Orpí, l’home de la Nova Catalunya (1967), Divisió Territorial de Catalunya i Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974), entre moltes més.

A més, dirigí i en part redactà una monumental Geografía de Venezuela, país on també deixà una escola geogràfica.

Vallès i Simplicio, Romà

Deixa un comentari

(Barcelona, 1923 – 15 juny 2015)

Pintor i pedagog. Després dels estudis a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, la seva obra evolucionà vers l’informalisme (1956). Consagrat internacionalment el 1960 (premi de Lausana), introdui el collage i les formes geomètriques en la seva obra, sense abandonar, però, la referència informalista, que tornà a ser predominant a partir de mitjan dècada del 1980.

Fou confundador de l’escola de disseny del FAD, i destaca també el seu interès per l’art infantil, al qual ha dedicat diversos estudis.

Triadú i Font, Joan

14 Respostes

(Ribes de Freser, Ripollès, 30 juliol 1921 – Barcelona, 30 setembre 2010)

Escriptor i pedagog. Estudià lletres (1939-42) a la Universitat de Barcelona i hi obtingué la llicenciatura en llengües clàssiques. Lector de català a la Universitat de Liverpool (1948-50), en tornar formà part del grup fundador de la revista “Ariel” (1946-51).

Col·laborador de la Fundació Bernat Metge, ha traduït per a aquesta col·lecció les Olimpiques i part de les Odes de Píndar (1957). També ha traduït part dels Sonets de Shakespeare.

Entre les seves obres cal remarcar Endimió (1948), recull de versos simbolistes, Antologia de la poesia catalana (1951), Panorama de la poesia catalana (1953), La poesia segons Carles Riba (1954), Narcís Oller (1955), La literatura catalana i el poble (1961), Llegir com viure (1963), Una cultura sense llibertat (1978), La novel·la catalana de la postguerra (1982) i La poesia catalana de postguerra (1985).

A la postguerra, la seva acció i la seva actitud de resistència intel·lectual marcaren una exemplaritat. Influí en escriptors joves i en nuclis universitaris, i a través del concurs literari de Cantonigrós trobà un altaveu per a les reivindicacions catalanes. Amic i deixeble de Carles Riba, en perllongà el gust per una crítica lliure i per la poesia com a experiència de cultura.

El 1979 fou elegit membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans. Premi d’Honor Jaume I el 1982, premi Atlàntida de crítica literària el 1987 i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1992.