(Palma de Mallorca, 22 agost 1790 – Madrid, 16 juliol 1861)
Militar. Cinquè marquès de Campo Real (1831) i comte de Cabatillas. S’incorporà a l’exèrcit per combatre les tropes napoleòniques de la Guerra del Francès; posteriorment lluità contra els carlins i assolí el grau de mariscal de camp.
Fou comandant general de Segòvia (1849) i membre del tribunal suprem de guerra i marina (1856).
(Palma de Mallorca, 13 setembre 1914 – 21 febrer 1987)
Escriptor i periodista. Dirigí la “Revista Balear” de la diputació de Palma.
És autor del llibre José Maria Cuadrado. El polígrafo balear (1967).
(Palma de Mallorca, 31 juliol 1691 – Malta, 8 gener 1766)
Teòleg i eclesiàstic. Es doctorà en ambdós drets i ingressà a l’orde de Malta, del qual fou vice-prior general. Fou comanador de Rialp, de Vilamur i de Sant Joan de Mar, comissari general de croada i assistent al soli pontifici.
Més tard fou bisbe de Malta.
(Palma de Mallorca, vers 1700 – 1762)
Frare dominicà i teòleg. Es remarcà per la seva oposició a les doctrines de Ramon Llull. Professà al convent de Sant Domènec de Mallorca, fou qualificador de la inquisició, lector de filosofia i teologia i catedràtic de prima a la universitat de Mallorca. El seu anti-lul·lisme fou causa que dita universitat li negués el títol de doctor.
És autor de dues obres: La verdad sin rebozo (1750) i d’una altra obra on exposa l’oposició dels dominicans als actes de culte i veneració donats a Ramon Llull, aquesta darrera refutada pel franciscà Bartomeu Rubí i Catany.
(Palma de Mallorca, 1720 – 1794)
Noble. Exercí diversos càrrecs públics, com el de regidor perpetu de Mallorca.
Deixà inèdits diversos estudis històrics i un treball sobre la seva família.
(Palma de Mallorca, 1931 – )
Geògraf. Cursà la carrera de filosofia i lletres a València (1954-59) i aviat s’especialitzà en geografia sota el mestratge del catedràtic Antonio López Gómez. Restà a la Universitat de València com a professor adjunt de geografia i el 1967 esdevingué catedràtic de la Universitat de Múrcia. Des del 1969 ho fou de la de València.
Especialista en geografia física, la seva obra abasta tanmateix tots els altres camps i s’ha centrat especialment en temes mallorquins i valencians (i també sobre Múrcia, com a fruit del temps que hi residí).
Es destaquen Mallorca, el sur y el sureste (1964), la seva tesi doctoral El litoral valencià (1969), que estudia des de la geomorfologia al turisme i a l’origen dels nuclis de poblament del sector costaner, Evolución urbana de la ciudad de Murcia (1975), 55 ciutats valencianes (1984), etc.
Els articles de temes mallorquins són dedicats sobretot a toponímia, agricultura i geomorfologia; els de temes valencians, sobretot a indústria i geomorfologia. S’ha dedicat també amb preferència a les regions meridionals valencianes i a les relacions entre aquest país i el de Múrcia (n’és un exemple el treball Múrcia, un reialme català frustrat? de la Miscel·lània Pau Vila).
(Palma de Mallorca, 29 novembre 1785 – Carcaixent, Ribera Alta, 2 novembre 1855)
Eclesiàstic i escriptor. Entrà a l’orde trinitari a Mallorca (1802) i completà la formació a València (1816). Demanà la secularització el 1821 i retornà a Mallorca, on es féu remarcar per les seves idees liberals en la direcció del diari “El Atleta de la Verdad” (1822); això l’obligà a abandonar l’illa i a refugiar-se a Madrid (1824), on canvià d’idees i arribà a ésser predicador de l’arquebisbe de Toledo i fou condecorat com a missioner apostòlic.
Aleshores es dedicà a l’escolàstica i a l’apologètica i escriví articles i obres piadoses. Des del 1884 dirigí la “Biblioteca Sagrada”, destinada a publicar obres de religió i moral cristiana. El 1846 guanyà unes oposicions com a rector del bisbat de València, que més tard canvià pel de Carcaixent, on morí.
La seva bibliografia, en castellà, era molt extensa.
(Palma de Mallorca, 31 gener 1827 – 1 agost 1902)
Poeta i lul·lista. Després d’estudiar dret a Barcelona tornà a Palma de Mallorca, on exercí d’advocat tota la vida. La seva tasca d’escriptor tingué diversos vessants: com a poeta fou nomenat mestre en gai saber l’any 1862.
La seva poesia és romàntica, sense inserir-se excessivament en cap grup. Lingüísticament pretén de reconstruir un idioma medieval amb poc encert. En les poesies castellanes Hojas y flores (1853) es perceben influències franceses, angleses i sobretot alemanyes. Traduí al castellà poemes de Walter Scott, Schiller, Burger i Goethe.
Sota el títol Lo Cançoner de Miramar aplegà totes les seves poesies escrites en llengua natal. Els corrents romàntics van impulsar-lo a utilitzar temes medievals com Balades, col·lecció de poesies cavalleresques, o bé Lo joglar de Maylorcha (1862), poema constituït per romanços sobre la història de Mallorca, amb la particularitat d’ésser escrits en la llengua dels segles XIII i XIV.
També va dedicar-se a la història de Mallorca, i en això serví de guia a l’obra posterior de Joaquim Bover.
A la fi de la vida va dedicar-se plenament a preparar l’edició completa de les obres de Ramon Llull; reuní diversos còdexs i edità les Obres rimades. Alhora va editar diverses col·leccions dels millors savis i poetes mallorquins.
(Palma de Mallorca, 1835 – Madrid, 1872)
Gravador en acer. Estudià pensionat a Itàlia. Guanyà tercera medalla a l’Exposició Nacional de Madrid (1867) i primera el 1871 amb Un Crist.
El 1872 esdevingué director de la Calcografía Nacional.
(Palma de Mallorca, 7 febrer 1853 – Madrid, 17 juliol 1928)
Polític. Advocat (1873) i notari, s’inicià políticament dins el partit republicà federal. Participà en la reorganització de l’Ateneu Balear (1878) i posà de manifest unes grans aptituds organitzatives amb la celebració de les primeres fires i festes de Palma (1880), la creació de l’Escola Mercantil (1881) -més tard Escola Mallorquina d’Ensenyament- i la formació de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat (1882).
Regidor el 1881, aviat s’uní al partit governamental i aconseguí de mantenir-se molts anys dins la diputació, que presidí en 1894-96 i en 1898-1900. Intentà llavors una certa obra de govern, reeixida en casos, com l’establiment del correu diari entre l’illa i la Península o la creació de l’escola de comerç, i fracassada en altres, com en les demandes de concessió de port franc.
Fou diputat a corts en 1901-23 i cap del partit liberal illenc, i s’inserí quasi totalment en l’administració estatal, a Madrid. Fou sotssecretari d’instrucció pública, governador civil de Madrid (1906), conseller (1909) i finalment ministre de gràcia i justícia (1918-19). Es mantingué, d’altra banda, fidel a Romanones fins en 1922-23, que acceptà de col·laborar amb Joan March.
Autor de La cuestión social en Mallorca (1877), llibre que incidí en la polèmica entorn dels xuetes fent costat a Josep Taronjí.
Dades dels Països Catalans 