(Palma de Mallorca, 1707 – 1767)
(Antoni Deià i Tortella) Religiós caputxí, teòleg i historiador. Publicà Loseta ilustrada por la invención milagrosa de la Virgen… (1746) i Resunta histórica, corográfica y cronológica de la isla y real fuerza de Ibiza (1751).
Traductor al castellà del Desconhort de Ramon Llull, deixà inèdites unes notes a la Història de Mallorca de Joan Binimelis, juntament amb Misceláneas históricas, una història del santuari de Lluc i Antiglorias de Mallorca.
(Palma de Mallorca, 15 abril 1913 – 19 gener 1977)
Periodista. Estudià dret a Barcelona i a Saragossa. Exercí la crítica d’art a “Baleares”, on signà amb el pseudònim Gafim.
El seu llibre Tres viatges amb calma per l’illa de la calma (1952) revela un esperit irònic i enginyós.
(Palma de Mallorca, 25 maig 1853 – 30 novembre 1902)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià, amb Joan Mestre i Joan O’Neill, i a Madrid. Moltes obres seves acusen l’exotisme lluminós i pintoresc del Marroc, a la manera de Marià Fortuny.
La seva producció està formada per olis i alguna aquarel·la, molt reduïda i de petit format; féu retrats delicats, amb una penetració psicològica encertada, plasmà objectes quotidians i dels barris marítims de Palma en natures mortes i marines, manifestà el concepte idealitzant i paternalista de la seva classe benestant.
(Palma de Mallorca, 22 maig 1870 – 16 abril 1943)
Pintor. Format en el realisme acadèmic, més tard s’inclinà cap al modernisme. Fou professor de dibuix lineal a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma).
Captà l’ambient burgès i intimista de la societat benestant d’aquell temps amb un estil acostat al de Santiago Rusiñol i Ramon Casas. Obtingué medalla d’or a l’exposició internacional de Marsella (1903).
Molt actiu fins al 1920, quedà, després, eclipsat amb l’aparició de les noves tendències d’avantguarda, es clogué dins un humanisme, palès en escenes folklòriques de la pagesia i en paisatges i natures mortes.
(Palma de Mallorca, 5 agost 1798 – 14 novembre 1853)
Historiador local. Cronista del regne de Mallorca, es dedicà a la transcripció de documents antics. La seva manca de preparació i la ceguesa que patí des del 1840 treuen valor a la seva nombrosa producció, en part inèdita.
Entre les obres publicades es destaquen Memorias para servir a la historia eclesiástica, general, política de la provincia de Mallorca (1820), Carta histórico-crítica sobre el lugar donde estuvo situada la antigua Pollentia en la época en que los romanos dominaron la isla de Mallorca (1838), Diccionario histórico de los ilustres profesores de las bellas artes en Mallorca (1839), Panorama óptico-histórico-artístico de las islas Baleares (1840) i Episcopologio de la Santa Iglesia de Mallorca (1852).
(Palma de Mallorca, 1864 – 1956)
Historiador i pintor. Deixeble de Faust Morell. Ensenyà dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma de Mallorca.
Com a pintor fou una de les últimes figures representatives del realisme acadèmic a Mallorca, i com a historiador participà en nombroses excavacions a les Illes Balears i publicà alguns treballs d’història artística mallorquina: En Guillem Mesquida, pintor mallorquí (1919), Dels anys que visqué a Mallorca el pintor vilafranquí Adrià Ferran (1922), Els pintors cartoixos fra Joaquim Juncosa i fra Bayeu (1925) i Imatges xilogràfiques mallorquines (1928).
Políticament milità en el tradicionalisme.
(Palma de Mallorca, 9 març 1905 – 17 febrer 2000)
Tècnic en construcció, dibuixant, lexicògraf, polític i promotor cultural. Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma de Mallorca (1917-21), s’especialitzà en dibuix lineal i arquitectònic.
Fou cofundador, juntament amb el seu amic Emili Darder i Cànaves i d’altres, de l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923). El 1928 obrí un taller de ferros forjats artístics (Ferros Forjats Sant Eloi) en el qual tota la documentació administrativa era redactada en català, fet insòlit a l’època.
Del 1922 al 1936 treballà vinculat a Guillem Forteza i Pinya gràcies al càrrec del qual com a director de la secció de construccions escolars de l’estat a Balears pogué intervenir directament en l’edificació d’escoles a Mallorca fins el 1935.
Durant la Segona República milità a Esquerra Republicana Balear, partit del qual fou secretari general a Palma. Escriví nombrosos articles polítics a la premsa i, al districte on fou elegit regidor (1931), organitzà cursos de formació d’adults per als treballadors. El 1935 fou elegit president de l’Associació de Dibuixants de Balears.
Empresonat els anys 1936-38, i més tard inhabilitat professionalment durant sis anys, això no l’impedí de participar en la fundació del Círculo de Bellas Artes (1940), i d’establir un taller d’escultura en pedra que ell mateix dirigí (1942-57). Així mateix, col·laborà amb dibuixos i articles especialitzats al Diccionari català valencià balear.
El 1950 l’ajuntament de Palma premià el seu projecte de monument a Miquel Costa i Llobera (que ha restat sense construir). El 1954 fou designat president del Consejo Provincial de la Agrupación Sindical de Delineantes, i el 1957 director gerent de l’empresa CIBSA. Els anys 1950 també destacaren els seus articles sobre urbanisme apareguts a la premsa mallorquina i, en 1960-61, els que publicà sobre llengua a la revista “Sóller”.
Secretari de l’Obra Cultural Balear (1962-72), el 1974 publicà el Diccionari de l’art i oficis de la construcció, obra cabdal i pionera en el camp de la terminologia catalana.
Entre els anys 1984-88 fou president de la Societat Arqueològica Lul·liana. Publicà també el llibre Els deu primers anys de l’Obra Cultural Balear (1991).
Ha rebut diversos guardons, entre els quals el premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana (1986) i el premi de Reconeixement de Mèrits, de l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor.
(Palma de Mallorca, 1890 – 9 gener 1937)
Dirigent socialista. Sabater, ingressà a l’Agrupació Socialista de Palma de Mallorca (1914-15).
Féu costat als socialistes reformistes contra els terceristes durant el període 1919-21 i fou secretari general de la Federació de Societats Obreres de la Casa del Poble (1922-23).
Expulsat del partit socialista pel maig de 1923 pel fet d’haver intentat de fer costat electoralment a Joan March i els liberals, passà a treballar com a periodista a “El Día”. Tornà al PSOE durant la Segona República.
Fou afusellat pels franquistes durant la guerra civil.
(Palma de Mallorca, 22 setembre 1807 – 7 octubre 1891)
Cantant i compositor. Conegut per Frontera de Valldemossa. Estudià amb H. Collet i A. Elwart a París (1836).
Fou mestre de capella i de cambra d’Isabel II de Borbó i professor de cant al conservatorio de Madrid. Dirigí els Reales Conciertos de Madrid.
És autor de nombroses obres musicals i didàctiques, entre les quals es destaquen el Manual de armonía (1851) i Equinotación (1858), on explica un nou sistema de claus.
(Palma de Mallorca, 1787 – Madrid, 14 octubre 1861)
Metge. Fou catedràtic d’història de la medicina del Col·legi de Medicina de Barcelona (1821-22) i del de San Carlos de Madrid, ciutat on anà a residir i ocupà alguns càrrecs importants, i on assolí bona fama.
És autor de traduccions del francès al castellà de manuals de cirurgia (1827-32) i fisiologia (1818), i publicà unes lliçons d’homeopatia (1850-51).
Dades dels Països Catalans 