Ramon (II) d’Erill (Pallars, segle XII) Senyor de Monesma. Governà el comtat del Pallars Sobirà mentre el comte Arnau Mir fou presoner de Sanç VI de Navarra, contra el qual havia fet armes al costat de Ramon Berenguer IV de Barcelona.
Ramon (III) d’Erill (Pallars, segle XII) Marmessor d’Arnau Mir de Pallars Jussà (1157), amb qui havia tingut certes dissidències. Era el fill gran de Pere (II).
Ramon d’Erill (Ribagorça, s XIII) Senyor d’Erill. De filiació incerta, fou pare d’Arsenda d’Erill.
Berenguer d’Erill (Ribagorça, segle XII) Noble. Entre les seves actuacions militars, destaca la seva participació a la presa de Lleida, el 1149, per les forces combinades de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell.
Berenguer d’Erill (Catalunya, segle XII – 1236) Eclesiàstic. Abat de Saidí i bisbe de Lleida (1205-36). Conseller de Jaume I de Catalunya, el va acompanyar en el setge de Borriana.
Berenguer d’Erill (Pallars, segle XIII) Noble. Era un dels principals valedors del comte Nunyó Sanç del Rosselló a les bandositats d’aquest contra l’infant Ferran (I) d’Aragó, oncle de Jaume I el Conqueridor. Com a tal fou figura destacada de les concòrdies de 1226-27. Col·laborà a les campanyes valencianes de Jaume I. Assistí a les corts generals de Montsó (1236). Participà al setge de València (1238). Fou un dels nobles que juraren els convenis de capitulació de la ciutat.
Berenguer d’Erill (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV) Noble. El 1347 s’embarcà cap a Sardenya expedició que era delmada al fort revés dels Aidu di Turdu, en lluita amb els Oria.
(Pallars ?, segle IX – Navarra ?, segle X)
Germana de Ramon II de Pallars, el fundador de la nissaga autòctona dels comtes pallaresos.
El seu matrimoni fou utilitzat pel seu germà per afavorir l’entronització de la dinastia navarresa, l’any 905, ja que el primer rei de Navarra, Sanç Garcés I, era fill de Dadildis.
(Pallars, segle XI – segle XII)
Primer membre del llinatge que apareix ben documentat històricament.
Lluità molt contra els sarraïns al regne d’Aragó. Des del 1114 participà a l’ofensiva contra Saragossa, dirigida per Alfons el Bataller, rei d’Aragó. Secundà aquest monarca en altres campanyes, ajudat pel seu fill Pere Ramon.
A la mort d’aquest rei, ajudà al nou monarca Ramir II d’Aragó contra la invasió i les pretensions successòries de Castella.
Degué ésser un element important en les pressions en unir el reialme d’Aragó i el comtat de Barcelona.
(Pallars, segle XII)
Noble. Fill de Ramon Pere d’Erill. Col·laborà amb el seu pare a les campanyes d’Alfons I el Bataller d’Aragó contra els sarraïns.
Projectat, com el seu pare, a la política aragonesa, féu costat a Ramon Pere en el suport al rei Ramir II, i també en les pressions sobre aquest perquè prometés en matrimoni la infanta Peronella amb el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.
(Pallars, segle XIII)
Dama. Fou la muller del comte Ramon Roger I de Pallars. No en tingué fills, raó per la qual el comtat seria heretat per la neboda Sibil·la I de Pallars.
Hagué de manllevar diners al comte de Foix, tot cedint-li en garantia alguns castells, com el de Tírvia. El cas motivà una intervenció de Jaume II el Just el 1298. El comte hagué de restituir les fortaleses, però el seu ressentiment per la imposició li faria ajudar els de Comenge a les periòdiques invasions que aquests feren contra el Pallars.
(Pallars, segle XIV – Sagunt, Camp de Morvedre, 27 febrer 1412)
Noble. L’any 1396 defensà el Pallars contra les tropes del comte de Foix. Fou veguer de Barcelona i del Vallès del 1399 al 1405, i lloctinent reial a Cervera (1406).
Des del 1409 fou governador general del regne de València amb la missió de pacificar les bandositats del regne. Contrari a Ferran I d’Antequera, actuà afavorint el bàndol dels Vilaragut en contra dels Centelles.
L’any 1412, en l’última acció important contra Ferran d’Antequera, s’enfrontà a un exèrcit castellà a la batalla de Morvedre i fou vençut i mort.
Els vencedors forçaren el seu fill, Arnau Guillem de Bellera, a passejar el cap del seu pare, clavat en una llança, entre llurs files.
Aquesta derrota facilità la resolució de la qüestió successòria en el compromís de Casp.
Dades dels Països Catalans 