(Palma de Mallorca, 15 agost 1627 – 15 octubre 1694)
Militar i comte de Formiguera. La seva activitat com a bandoler provocà que l’Audiència de Mallorca i el Consell d’Aragó decretessin la confiscació dels seus béns. Gràcies a l’indult reial (1653) no se li aplicà aquesta mesura. El 1680 fou procurador reial de Mallorca.
Popularment era conegut pel Comte Mal.
(Illes Balears, segle XIV – segle XV)
Fill de Ramon Burguès i Sorià i de Francesquina de Safortesa i de Marí, i germà de Gregori Burgués i de Safortesa, del qual heretà les cavalleries de Santa Margalida i Hero i el 1415 adquirí les d’Alcudiola, Castellet i Tanca. Fou jurat en cap del regne (1405) i lloctinent del governador general.
De dues mullers tingue dos fills, que formaren dues línies:
Pere de Safortesa i Camporrells (Illes Balears, segle XV) Jurat de Mallorca (1463). Pare de Mateu de Safortesa i Marc, i de:
Jaume Joan de Safortesa i Marc (Illes Balears, segle XV) Jurat en cap de Mallorca. El 1478 obtingué el privilegi de cavaller. Besnebot seu fou:
Pere Antoni de Safortesa i Serralta (Illes Balears, segle XVI) Noble. El 1558 obtingué el privilegi de noble. Fou el pare de:
Lleonard de Safortesa i de Safortesa (Illes Balears, segle XVI – 1630) Jurat en cap de Mallorca. El 1577 es casà amb l’hereva dels Quint-Safortesa o Quint-Burguès. Des d’aquest moment llurs descendents primogènits anaren alternant els cognoms Burguès-Safortesa i Quint-Safortesa. Llur fill hereu fou Lleonard Burguès-Safortesa.
(Palma de Mallorca, 22 agost 1790 – Madrid, 16 juliol 1861)
Militar. Cinquè marquès de Campo Real (1831) i comte de Cabatillas. S’incorporà a l’exèrcit per combatre les tropes napoleòniques de la Guerra del Francès; posteriorment lluità contra els carlins i assolí el grau de mariscal de camp.
Fou comandant general de Segòvia (1849) i membre del tribunal suprem de guerra i marina (1856).
(País Valencià, segle XIV – 1372)
Senyor de Real, Pedralba i Montserrat. Fill de Roderic Sanxis Sabata de Calataiud i Ximénez de Tovia. Per haver fet costat a Pere III el Cerimoniós contra els nobles de la Unió rebé el mer i mixt imperi de les tres senyories (1347).
Fou el pare de:
(País Valencià, segle XV – vers 1444)
Cambrer del rei Martí I l’Humà. Iniciador de la branca dels comtes de Real. Comprà al seu cosí germà Alfons de Calataiud i Gómez de Loaysa, els llocs de Real de Montroi i Montserrat d’Alcalà. El seu cinquè nét fou:
Eiximèn Peres Sabata de Calataiud i de Vilaragut (País Valencià, segle XVI – 1588) Senyor de Real i de Montserrat. Heretà del seu avi matern la senyoria de Beniatjar, fou governador d’Alacant i Oriola i pare de Lluís Peres Sabata de Calataiud i de Pallars.
(Aragó, segle XIII – País Valencià, segle XIII)
(o Pere Peres) Noble. Fill gran de Garcia Sánchez Zapata de Calatayud. Senyor de Santa Engràcia de Jaca, castell de Valtorres i de la Vilueña.
Assistí a la conquesta de València, on fou recompensat amb les senyories de Tous, Pedralba, Real de Montroi i Montserrat d’Alcalà.
Casat amb Maria Pérez de Gurrea y de Atrosillo tingué per fills:
Roderic Sanxis Sabata de Calataiud (País Valencià, segle XIII) Es casà amb Oria Ximénez de Tovia, i foren pares de:
(València, 12 setembre 1765 – 1 octubre 1808)
Militar. Era baró d’Albalat i Segart, fill i hereu de Sebastián de Saavedra i Squarzafigo, i germà d’Antoni. Com a coronel de milícies, reprimí un avalot a València, el 1800, motivat per l’establiment d’unes quintes. Això el féu impopular.
El 1808, en produir-se l’alçament contra Napoleó, formà part de la Junta Suprema, però preferí d’allunyar-se i retirar-se a Bunyol. La Junta l’obligà a tornar, però alguns revoltats, suposant la seva manca d’afecció a la revolta, l’assassinaren, malgrat els esforços del franciscà Joan Rico.
(València, 1852 – 20 gener 1920)
Baró d’Alcanalí i Mosquera, polític i escriptor. Membre del partit conservador, va ésser, també, diputat a corts i alcalde de València. Presidí Lo Rat Penat.
Com a obres principals cal esmentar: Diccionario biográfico de artistas valencianos (1897), Diccionario biográfico de músicos valencianos (1900), Los endemoniados de la Balma (1912) i Cuentos i llegendes regionals (1918).
(Palma de Mallorca, 1720 – 1794)
Noble. Exercí diversos càrrecs públics, com el de regidor perpetu de Mallorca.
Deixà inèdits diversos estudis històrics i un treball sobre la seva família.
(Oriola, Baix Segura, segle XVII – 1727)
Noble. Marquès consort de Rafal. En iniciar-se la guerra de Successió era governador d’Oriola. De primer es mostrà partidari de Felip V de Borbó, però aviat es passà al bàndol del rei arxiduc Carles III i lluità contra l’exèrcit borbònic al País Valencià.
Posteriorment fou gentilhome de cambra del rei arxiduc que li concedí el marquesat de Rossell (1707), i fou lloctinent seu a Mallorca (1709-13). El 1713 acompanyà l’emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic a Viena des de Barcelona, i hi restà fins que, per la pau de Viena (1725), li foren retornats els béns confiscats per Felip V.
El 1726 tornà a Oriola.
Dades dels Països Catalans 