(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Noble. Participà a la junta de braços de 1713 que acordà la continuació de la resistència contra Felip V.
Fou capità de la Coronela. Es distingí molt especialment el 14 d’agost de 1714 durant la batalla del baluard de Santa Clara, en que els borbònics foren expulsats de les posicions que acabaven de conquerir.
(Tortosa, Baix Ebre, 2 gener 1653 – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. Germà de Jacint i de Gregori.
El 1684 fou capità de la coronela de Barcelona. Membre de la Junta de defensa de la ciutat durant el setge del duc de Vendôme (1697), intentà d’impedir que el lloctinent Fernández de Velasco capitulés.
El 1704 fou membre de la comissió que, tot i l’ordre expressa de Felip V, es negà a admetre esmenes en les còpies del testament de Carles II, arxivades a Barcelona.
Durant la Guerra de Successió lluità a favor del rei-arxiduc Carles III, que el creà vescomte (1706) i comte de Camprodon (1707).
Morí en la defensa del setge de Barcelona.
(Tortosa, Baix Ebre, 1654 – Viena, Àustria, 1748)
Militar. Fill de Gregori Oliver de Boteller i de Jordà-Curto. Austriacista com els seus germans Josep i Gregori, defensà Barcelona com a capità de la Coronela (1706).
Carles III li concedí el títol de vescomte (1706), la dignitat de correu major de València i l’hàbit de cavaller d’Alcántara (1708). Tingué un paper molt actiu en l’organització i en el sosteniment de la resistència, i fou un dels negociadors de la capitulació de Barcelona el 1714 amb el duc de Berwick.
Ocupada la ciutat, en fou decretada la confiscació dels béns. S’exilià a Viena, on arribà el 1715.
L’emperador li concedí una pensió de tres-cents florins sobre les rendes de Flandes i el marquesat d’Oliver (1724), títol que fou rehabilitat el 1905 pels Despujol.
(Catalunya Nord, vers 920 – Montecassino, Itàlia, 990)
(dit Oliba Cabreta) Comte de Cerdanya (965-988) i de Besalú (984-988). Tercer fill legítim del comte Miró II el Jove i d’Ava.
Col·laborà en el govern dels comtats durant la regència dels seus germans grans Sunifred II de Cerdanya-Besalú (mort 965) i Guifré II de Besalú (mort 957).
L’any 968, juntament amb l’abat Garí de Cuixà, féu un viatge a Roma, on el papa Joan XIII li concedí dues butlles, una per al monestir d’Arles i una altra per al de Cuixà. Amb el seu germà petit Miró II Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, acabà la construcció de la basílica de Sant Miquel de Cuixà, que fou consagrada el 974.
Construí la tercera església del monestir de Ripoll, solemnement consagrada pel seu germà el 977. Aquell mateix any, tots dos germans fundaren també el monestir de Serrateix.
Cap al 979 Oliba Cabreta anà amb un gran exèrcit contra el seu veí, el comte Roger de Carcassona. El conflicte va resoldre’s amb la cessió del Capcir a Oliba, regió fronterera que des de llavors figurà en el patrimoni de la seva casa.
A la mort de Miró Bonfill (984), uní tots els honors de la casa de Cerdanya (Cerdanya, Besalú, Conflent, Vallespir, Berguedà), però, quatre anys després, influït per l’ambient espiritual de Cuixà i pels consells de sant Romuald, que feia vida eremítica prop d’aquest cenobi, deixà els seus estats, marxà a Itàlia i es féu monjo a Montecassino, on morí dos anys més tard.
De la seva muller Ermengarda de Cerdanya tingué Bernat I Tallaferro, successor seu en el comtat de Besalú-Vallespir; Guifre II, comte de Cerdanya-Conflent-Berga; Berenguer, bisbe d’Elna; l’abat Oliba, i una filla, Adelaida; tingué també una filla il·legítima, Ingilberga, que fou abadessa de Sant Joan de les Abadesses.
(Besalú ?, Garrotxa, vers 971 – Cuixà, Conflent, 30 octubre 1046)
Noble i eclesiàstic. Comte de Besalú-Vallespir (988-vers 993) i de Cerdanya-Conflent-Berguedà (988-1002), abat de Ripoll i de Cuixà (1008-46) i bisbe de Vic (1018-46). Fill del comte Oliba Cabreta i de la comtessa Ermengarda de Cerdanya.
A la seva infantesa conegué l’oncle Miró II Bonfill (mort 984), personatge que influiria decisivament en el seu pensament religiós, polític i fins i tot literari. De la seva activitat com a comte, governant conjuntament amb els seus germans Bernat I Tallaferro (fins vers 993) i Guifre II de Cerdanya (fins al 1002), no se’n conserven testimonis documentals.
Cap al 1002 renuncià al govern dels comtats i es féu monjo a Ripoll. En aquest cenobi, fins i tot un cop constituït abat, Oliba portà una vida retirada dels afers públics, alterada només per dos viatges a Roma (1011 i 1016). En el primer viatge, fet en companyia dels seus germans, obtingué del papa dues butlles que detallaven les propietats dels monestirs de Ripoll i de Cuixà i els atorgaven una sèrie d’exempcions. El segon, que realitzà acompanyat del seu germà Bernat Tallaferro i del fill d’aquest, Guillem, tenia per objecte d’endegar el monestir de Sant Joan de les Abadesses i erigir un nou bisbat que reunís en diòcesi única tot el conjunt del patrimoni comtal de Besalú i Cerdanya.
Elegit bisbe de Vic (1018), possiblement per desig de la comtessa Ermessenda de Barcelona, fou aleshores quan va emprendre la seva activitat pública més ben coneguda. Valent-se de mitjans jurídics (apel·lacions a la Cort comtal, judicis) i religiosos (sancions, decrets), lluità contra les usurpacions dels béns monàstics de Ripoll i de Cuixà i de la seva seu de Vic.
Es preocupà de la repoblació i guarda de la Segarra i part d’Anoia, comarques del seu bisbat i zones de contacte amb la frontera sarraïna. Tous, Montbui, Calaf, Clariana i Queralt foren castells repoblats i endegats sota la seva tutela.
També va ésser un gran constructor; inicià la repoblació i la restauració de l’església i la ciutat de Manresa, poc abans destruïda pels sarraïns, renovà la basílica de Ripoll (1032), reformà la de Cuixà (1035) i construí la nova església catedral de Vic (1038).
El seu esperit pacificador es va fer patent en les nombroses intervencions per arranjar conflictes entre les autoritats civils i les eclesiàstiques del país, però la seva gran aportació a la causa de l’ordre i de la pau fou la creació de la coneguda institució de pau i treva de Déu (vers 1021), que va implantar a la seva diòcesi de Vic l’any 1033.
Com a literat, les seves obres principals són l’Encíclica mortuòria, en recordança del seu germà Bernat Tallaferro (mort 1020), en la qual parodia versos de Virgili, i el famós poemet In laudem monasterii Rivipullensis, inspirat en escrits del seu oncle Miró II Bonfill.
(Catalunya, segle VIII – abans 820)
Comte de Girona (vers 812-abans 820). Probable successor de Rostany.
Personatge d’origen desconegut, és documentat en un precepte del 812, juntament amb d’altres comtes, als quals Carlemany manà de restituir a uns hispani les aprisions que els havien pres.
Probablement aquesta mateixa època presidí un tribunal davant el qual el comte Ademar de Narbona demandà a l’hispà Joan per la possessió de l’aprissió de Fontjoncosa.
En un precepte, atorgat el 822 per l’emperador Lluís el Pietós a l’abat Mercoral de Sant Esteve de Banyoles, consta que Odiló havia autoritzat l’abat Benitua a aprisionar l’erm de Banyoles i a edificar el monestir homònim.
És probable que, abans del 820, Odiló succeís el comte Berà de Barcelona.
(Catalunya, 1196/1226- Sitges o Cubelles, Garraf, 1261)
Senyor d’Òdena i de Pontons. Participà al setge i a la capitulació de València.
El 1240 renuncià als drets feudals de la seva família sobre Igualada.
Lluità contra Jaume I en la rebel·lió nobiliària encapçalada pels Cardona, i, fet presoner, fou condemnat a ésser negat al mar (1270).
(Catalunya, segle XII – 1159)
Fill de Ramon I d’Òdena. Casat ja el 1131 amb Ermessenda, filla de Pere (I) de Queralt, i el 1138 amb Sança.
Mantingué discussions amb el monestir de Sant Cugat sobre la possessió de la naixent vila d’Igualada, situada dintre els termes d’Òdena.
Sembla que tingué encara una altra muller, Berenguera (morta després del 1155), que era mare de Guillem d’Òdena.
A la seva mort, deixà el castell d’Arraona a la seva filla Elisenda d’Òdena (Catalunya, s XII – 1205) Fou muller de Guillem de Claramunt i després de Guillem d’Alcarràs.
Altres fills seus foren Ramon II d’Òdena (l’hereu), Guillem d’Òdena (Catalunya, segle XII), Ermessenda d’Òdena (Catalunya, segle XII – segle XIII), i Ramon de Pontons.
(Catalunya, segle XII – vers 1196)
Fill i segurament hereu de Ramon Guillem I d’Òdena i germà de Guillem, Ermessenda i Elisenda d’Òdena i de Ramon de Pontons.
Era senyor d’Òdena, Rubinat, Montlleó, Pontons, Callús, Súria, Ivorra i el Portell i d’altres béns dels Cardona, dels quals només devia tenir la castlania.
Era casat, ja el 1188, amb Berenguera de Saguàrdia, i en morir deixà Òdena, Rubinat, Montlleó i Pontons al fill gran, Guillem II d’Òdena, i els castells de Callús, Súria, Ivorra i el Portell al petit, Ramon d’Òdena.
(Catalunya, segle XIII – després 1289)
Fill de Blanca i de Ramon d’Òdena (mort després 1235), que fou veguer reial de Manresa.
El 1278, després de la mort del seu cosí germà Ramon Guillem II d’Òdena, reivindicà, amb èxit, la castlania del castell d’Òdena, que havia estat comprada pel monestir de Santes Creus, i la vengué el 1287 al vescomte de Cardona.
Era germà de Ramon d’Òdena (mort després 1263).
Dades dels Països Catalans 