Arxiu d'etiquetes: nobles

Òdena, Guillem II d’

(Catalunya, abans 1196 – Sardenya, Itàlia, 1226/28)

Noble. Senyor d’Òdena, Pontons, Montlleó i Rubinat. Fill de Ramon II d’Òdena i de Berenguera de Saguàrdia.

Anà (1210) a la campanya de Pere I per a reconquerir Castellfabib, Ademús i Sertella. El 1211 confirmà al monestir de Montserrat les donacions que li havien fet el seu pare i el seu avi Ramon I.

Prestà suport als Cardona en llur lluita contra el rei (1217), i igualment als Cabrera i als Montcada fins a la pau de Terrer (1222).

El 1226 testà abans d’anar des de Tarragona en una expedició corsària de represàlia contra els sarraïns de Mallorca, on sembla que caigué presoner i que després fou alliberat i portat a Sardenya, on morí.

Fou enterrat a Montserrat, malgrat haver estat excomunicat.

Òdena -llinatge-

(Òdena, Anoia, segle XI – Catalunya, segle XIII)

Llinatge senyorial.

Propietari del castell d’Òdena, al comtat de Manresa.

El primer membre que usà aquest cognom fou Guillem I d’Òdena.

Odalric

(França, segle IX – després 859)

Magnat franc, fou nomenat marquès de la Gòtia i comte de Barcelona (a la mort d’Aleran, 852) i de Narbona (852), càrrecs dels quals fou destituït per incapaç i reemplaçat per Unifred (857).

El 856 veié saquejar Barcelona pels sarraïns.

Nouvilas i de Ràfols, Ramon de

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 18 desembre 1812 – Madrid, 30 maig 1880)

Noble i militar. Va lluitar contra els carlins en les dues guerres civils.

L’any 1866 fou desterrat a Canàries, i en triomfar la revolució del 1868 fou nomenat capità general de Catalunya.

Poc temps després d’ésser proclamada la I República (1873), fou nomenat ministre de la Guerra, alhora que dirigia l’exèrcit del Nord que operava contra els carlins.

El juliol de 1873 va abandonar tots dos càrrecs. El 1876 fou novament desterrat a Canàries pels governs de la Restauració, fins al 1879.

Nou Barons de la Fama, els

(Catalunya)

Personatges llegendaris. Denominació catalana dels Neuf Preux, designats així pel poema francès Veux du paon, de Jacques de Longuyon (1313).

Són tres jueus (Josuè, David i Judes Macabeu), tres gentils (Hèctor, Alexandre i Juli Cèsar) i tres cristians (el rei Artús, Carlemany i Jofre de Bouillon).

Sota el suggeriment d’aquests foren imaginats nou barons com a companys del llegendari Otger Cataló, abans del 1431 i probablement després del 1418. Aquests barons foren fets els fundadors dels llinatges de Montcada, Pinós, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alemany, Anglesola, Ribelles i Erill.

La qualificació de la fama els fou atribuïda probablement per Gaspar Escolano (1610), quan ja havia estat aplicada als Neuf Preux almenys des del 1530.

Nogaret de Foix, Louis Charles de

(Metz, França, 14 abril 1627 – Lió, França, 28 gener 1658)

Militar i duc de Candale.

El 1657 fou nomenat generalíssim de l’exèrcit francès a Catalunya i dirigí la darrera temptativa francesa de recuperar Barcelona.

Envaí la Selva i el Vallès, però, mancat de suport dels catalans, vexats per les seves crueltats i devastacions (per les quals fou amonestat per Mazzarino), hagué de retirar-se a Camprodon. Fou governador de Roses (1657-58).

Natalis, Lucius Minicius

(Barcelona, segle II)

Prohom de l’època romana.

Ell i el seu fill feren construir a Barcelona unes termes. Una inscripció conservada dóna fe d’aquesta iniciativa.

Potser hi pertanyia el notable pòrtic conservat avui al Museu Arqueològic.

Musà ibn Fortun ibn Qasi

(al-Andalus, segle VIII – Saragossa, Aragó, 789)

Cap de la Marca Superior d’al-Andalus. Participà en les lluites pel poder que es produïren al sud del Pirineu, després de l’expedició de Carlemany (778).

El 788 lluità a Tortosa i altres llocs de la vall de l’Ebre contra els rebels que s’oposaven a l’emir Hisham I en profit de Sulayman, valí de Toledo, pretendent a l’emirat.

Ocupà Saragossa, on fou assassinat.

Mur i de Cervelló, Acard de

(Catalunya, segle XIV – Càller, Sardenya, 1415)

Noble. Governador de Càller i la Gal·lura. Senyor de les baronies de l’Albi i Cervià. Fill i hereu de Lluís de Mur.

Fou armat cavaller el 1399 en les festes de la coronació del rei Martí a Saragossa. Participà en l’expedició a Sardenya del 1409, i durant l’interregne milità en el partit de la reina Violant, fins que el 1412 el parlament català l’envià amb tropes a Sardenya, com a capità general de l’illa.

Mantingué la situació militar a la regió de Càller, de la qual fou nomenat governador pel rei Ferran I el 1413, càrrec que ocupà fins a la mort.

Es casa (1403) amb Elfa de Cardona i de Luna, filla del comte Hug II de Cardona.

Fou sepultat a l’església de Mur.

A part de l’eclesiàstic Dalmau de Mur i de Cervelló, foren germans seus:

Aldonça de Mur i de Cervelló  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Muller de Bernat Galceran II de Pinós-Fenollet.

Hug Pere de Mur i de Cervelló  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Baró de Mur. Sembla que només deixà una filla, que aportà la baronia en dot als Carròs d’Arborea.

Lluís de Mur i de Cervelló  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Comanador de Tortosa a l’orde de l’Hospital. Fou senescal del gran mestre Antoni de Fluvià a Rodes (1430).

Mur, Simó de

(Catalunya, segle XIV)

Noble.

Formava part del consell reial de Pere III el Cerimoniós a la primera campanya del Rosselló (1343), per desposseir Jaume III de Mallorca. Passà el coll de Panissars amb les forces d’avantguarda.

El 1347, com Acard, s’adherí a la Unió aragonesa i, poc després, procurà vanament que s’hi incorporés el vescomte de Cardona. Després degué abandonar a temps aquesta actitud.

El 1352 era un dels nobles alertats a Aragó, precisament, per por d’incursions del vençut i exiliat infant Ferran, cap dels antics unionistes.