Empresa alimentària. Creada per l’industrial Lluís Suñer i Sanchis. Va experimentar una forta expansió en el camp dels gelats, granges avícoles i preparats alimentaris.
El volum de vendes assolí 9.220 milions de pessetes l’any 1980 i ocupava 1.800 empleats.
El 1993 fou adquirida per Nestlé i els gelats passaren a dir-se Camy.
Empresa siderúrgica. Fundada amb l’objecte d’explotar la quarta planta de siderúrgia integral de l’estat. Fou construïda a partir de les antigues instal·lacions que Altos Hornos de Vizcaya S.A. posseïa al Port de Sagunt i en la seva creació participaren, a més d’aquesta darrera empresa, la nord-americana United States Steel i un grup de bancs i caixes d’estalvi.
La crisi siderúrgica que s’inicià cap al 1975 afectà directament els plans de l’empresa que, després d’incórrer en pèrdues creixents, hagué d’iniciar un pla de reestructuració. El 1979 l’INI esdevingué l’únic soci.
El 1980 era la tercera empresa siderometal·lúrgica de l’estat, i aquell any facturà per valor de 19.365 milions de pessetes i tenia 4.693 treballadors.
El 1983 l’activitat de l’empresa és va aturar, i la societat és va dissoldre el 2004.
Fàbrica de ceràmica i porcellana fundada el 1727, pel comte d’Aranda, Buenaventura Pedro de Alcántara Jiménez de Urrea y Abarca de Bolea, senyor d’Alcalatén, el qual obtingué de Felip V de Borbó privilegis que facilitaren tant les importacions de primeres matèries com les exportacions a l’estranger i la venda al mercat interior, i li permeteren d’arraconar els petits tallers menestrals de terrissers que treballaven a l’Alcora. La manufactura, en el muntatge de la qual hom no planyé esforços, passà per tres èpoques ben determinades.
La primera (1727-49) es caracteritzà per l’actuació dels mestres francesos Eduard Roux i Joseph Olerys, procedents de Marsella i Moustiers, que introduïren l’estil Bérain. En aquesta època foren reproduïts també temes i colors freqüents a la ceràmica francesa i holandesa de l’època, sobretot introduïts per Miquel Soliva. Les peces més corrents foren vaixelles, xocolateres, sucreres, aiguamans, pots de farmàcia, etc.
A la segona època, molt desigual, l’administració passà a mans del fill del comte d’Aranda, el comte Pedro Pablo Abarca de Bolea, ministre de Carles III de Borbó i de Carles IV de Borbó, el qual el 1749 dictà noves reglamentacions. Aquesta època és marcada per l’obsessió de produir veritable porcellana; per aixó, el 1751, fou cridat el francès François Haly, que fracassà en l’intent, ja que el 1764 entrà a la fàbrica el saxó Johann Christian Knipffer amb l’encàrrec de produir porcellana com la de Saxónia; aquest només aconseguí de fabricar mitja porcellana. El 1774, el francès François Martin continuà la mitja porcellana i aconseguí la producció del tipus terra de pipa, imitació dels productes anglesos de Leeds, els quals superà, però fracassà en els tipus de Sèvres i Chantilly i se suicidà el 1786.
La dedicació total a l’obtenció de porcellana i a la terra de pipa produí un abandó dels tipus tradicionals i un descens en la qualitat. Aixó, i els conflictes entre els directors i entre el personal, provocà el 1780 la creació de petites manufactures, dites fabriquetes, a l’Alcora, Onda, Vilafamés i Ribesalbes, que produïren ceràmica idèntica a la de l’Alcora. Hom intentà de suprimir aquestes fabriquetes, i en no aconseguir-ho, el 1784 hom decidí de marcar les peces amb una A; però la mesura resultà inútil, ja que també la marca fou imitada. A més dels tipus tradicionals, en aquesta època foren modelats busts i figures per encàrrec.
Durant la tercera època hom envià a París, el 1786, Cristòfor Pastor i Vicent Alberó per tal que aprenguessin els secrets de la veritable porcellana, però llur fracàs portà, el 1787, que fos contractat el francès Pierre Cloostermans, que es comprometé a fabricar porcellana de França, ceràmica com la d’Estrasburg i a perfeccionar els tipus tradicionals. Sembla que Cloostermans reeixí en els seus projectes, ja que el 1790 foren renovades les existències de la botiga de Madrid pels nous tipus que descriuen els catàlegs del 1789 al 1792. Diferències internes provocaren una gran crisi. El 1798 moriren Cloostermans i el comte d’Aranda, i la fàbrica fou heretada pel seu nebot, el duc d’Híjar, el qual no pogué aturar la decadència, a causa també del desgavell de la guerra del Francès.
Entre el 1815 i el 1818 sembla haver-hi hagut uns intents innovadors amb la presència dels mestres Luis Poguetti i Domingo Palmera, procedents del Buen Retiro de Madrid. La competència de les fabriquetes provocà que la marca A fos substituïda pel rètol Alcora D. De Híjar. El 1825 continuava la fabricació de porcellana, terra de pipa i ceràmica, però la decadència s’anà accentuant.
Finalment, el 1851, hom arrendà la fàbrica a la família Girona, els quals, set anys després, passaren a ésser-ne propietaris.
Empresa comercial. Creada sota la inspiració del comte-duc d’Olivares, amb l’intenció d’atreure els catalans a cooperar amb els seus plans polítics a canvi d’avantatges de tipus econòmic.
Un dels objectius de la Companyia era potenciar el comerç català amb Itàlia i el Mediterrani oriental. Malgrat que els comerciants catalans no s’hi interessaren gaire, la Llotja de Barcelona acceptà d’enviar dos representants a Madrid.