(Montferrer i Castellbó, Alt Urgell)
Llogaret (1.178 m alt), en un serrat que separa el torrent de Castellbó del torrent d’Albet, afluent, per l’esquerra, del primer.
L’origen d’aquest llogaret és l’antic monestir d’Albet (Sant Martí d’Albet), benedictí, actualment desaparegut. D’origen desconegut, l’any 914 fou unit amb quatre d’altres a Sant Serni de Tavèrnoles pel fet que no tenia abat ni monjos per l’estat ruïnós de l’edifici.
Antic monestir (Sant Pere d’Albanyà), erigit segurament a l’indret de l’actual església parroquial d’Albanyà.
Fundat per l’abat Dòmnul, amb llicència del comte-marquès Rampó, rebé, el 844, un diploma de Carles el Calb.
L’any 869 ja havia estat unit al monestir d’Arles (Vallespir).
Antiga canònica agustiniana (Sant Miquel d’Escornalbou), situada a la muntanya de la Mola. L’any 1165 Alfons I el Cast féu donació del lloc d’Escornalbou a Joan de Sant Boi, canonge de Tarragona, tot imposant-li l’obligació de bastir-hi un temple dedicat a Sant Miquel i un monestir de canonges, fortificat per tal de protegir-lo dels sarraïns.
L’església, consagrada el 1240, és encara romànica; consta d’una sola nau sense creuer i dues capelles a cada banda. A la façana hi ha dues finestres i una rosassa. El claustre que li feia costat fou reconstruït arran del precipici.
El conjunt monumental, és a dir, les parts esmentades, la casa del priorat i altres dependències foren adquirides i restaurades per Eduard Toda i Güell.
Enllaç web: monestir d’Escornalbou
(la Morera de Montsant, Priorat)
Cartoixa, creada el 1163 (Santa Maria d’Escaladei, llatí: Scala Dei), situada al vessant sud del Montsant, prop del nucli actual dit la Conreria d’Escaladei.
Fou la primera cartoixa de la península Ibèrica, de la qual sorgiren les altres cartoixes catalanes. Fou fundada a petició d’Alfons I el Cast en terres cedides per Arbert de Castellvell. Els primers monjos, comandats per Pere de Montsant i Ramon de Sant Esteve, als quals s’uniren alguns eremites del Montsant, s’instal·laren a Poboleda, fins que vers el 1203, amb l’ajuda de Pere I, s’establiren al lloc definitiu.
El 1218 posseïen els pobles que foren l’origen del nom aplicat modernament a tota la comarca del Priorat. El 1228 ja era enllestida la primitiva església romànica i el primitiu claustre amb el cementiri, entorn del qual foren edificades les 12 primitives cel·les. La conreria fou bastida a uns 2 km del monestir.
Vers el 1333 s’acabà el segon claustre amb 12 cel·les més, costejat per l’infant Joan d’Aragó, arquebisbe de Toledo i després de Tarragona. El 1403 Berenguer Gallard, de Lleida, féu edificar un tercer claustre amb 6 cel·les i la cartoixa assolí el nombre màxim de 30 monjos i 15 llecs.
El segle XVII hi sorgí una notable escola de pintura religiosa al voltant dels cartoixans Joaquim Juncosa i Lluís Pascual i Gaudí. El segle XVIII hom revestí de marbres i jaspis l’església, es feren noves sagristies i capelles, l’arc, encara en peu, d’entrada al monestir i el gran santuari darrera l’absis, notable pels seus marbres, estàtues i relleus. en gran part obra d’artistes de la cartoixa.
Abandonat a partir de l’exclaustració del 1835 i de la subsegüent desamortització, actualment es troba en estat completament ruïnós; només es conserven alguns objectes de parament i imatges, escampats per diversos llocs.
També es dispersà la biblioteca (la famosa Bíblia Sacra, regalada per Joan d’Aragó, és al seminari de Tarragona). Una bona part dels documents són a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid.
El 1990 els seus propietaris la van entregar a la Generalitat, per tal de rehabilitar-la i consolidar les restes, i fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.
Enllaços web: cartoixa d’Escaladei
Antic monestir benedictí (Sant Pere de Casserres), situat al límit entre la plana de Vic i les Guilleries, enlairat a la vora d’un meandre del Ter, a un km de la carretera de Roda de Ter a Santa Maria de Corcó.
Fou fundat pel vescomte d’Osona-Cardona, Bremond I, vers 1006, i consagrada la seva església el 1050. El priorat fou unit a Cluny el 1080 i secularitzat el 1572; passà als jesuïtes fins que aquests foren expulsats el 1762, i, a partir d’aquesta data, a mans privades.
L’església, de tres naus en principi, fou malmesa pels terratrèmols de 1427-28, que també van enfonsar el claustre i bona part de les dependències conventuals. A causa de l’abandonament secular, ha desaparegut tot allò que era susceptible de trasllat: capitells, retaules, sarcòfags, etc, però en els anys 1990 ha estat objecte d’un pla de restauració.
Enllaç web: Sant Pere de Casserres
Abadia benedictina (Sant Pere de Besalú), fundada el 977 pel comte-bisbe Miró III Bonfill, que la posà sota el patrocini de la Santa Seu. El comte Bernat I Tallaferro féu renovar l’església, consagrada el 1003, i li donà les relíquies dels sants Prim i Felicià, que foren centre de devoció i de pelegrinatge comarcal.
Amb l’intent de reformar-la, el comte Bernat II, el 1070, la uní a Sant Víctor de Marsella. El 1086 recuperà la dignitat abadial. Tingué un priorat prop dels murs de Tarragona, el de Santa Magdalena, i, a més, el de Santa Maria del Collell.
El 1592 el papa Climent VIII li adjuntà els monestirs de Sant Quirc de Colera i de Sant Llorenç del Mont (o de Sous).
S’extinguí amb l’exclaustració del 1835. Entre el 1908 i el 1914 serví d’estatge als monjos francesos d’Encalcat, expulsats de França per la llei de Combes (1904).
L’església abacial, renovada vers el 1160, és ara l’església parroquial de Besalú. Té tres naus i tres absis, el central amb un deambulatori, els capitells del qual demostren la mà d’un artista del nord d’Itàlia. La resta del treball esculpit s’assembla al treball de les escoles rosselloneses. El massís campanar que li fa costat és obra del 1697.
Monestir benedictí (Santa Maria d’Amer). Fundat per l’abat Deodat, al lloc de Sant Medir, veí de Girona, agregat del municipi de Sant Gregori. Inicialment, era dedicat a Sant Medir i Sant Genís. La seva fundació per Carlemany és llegendària.
Obtingué un precepte d’immunitat de Lluís el Piadós i d’altres de Carles el Calb, els anys 844 i 860, d’Odó el 890 i de Carles el Ximple el 922.
L’any 949 havia estat traslladat al lloc actual d’Amer, on fou refet i consagrada una església dedicada a Santa Maria, que ja hi posseïa el monestir.
El monestir s’enfortí al llarg dels segles i adquirí moltes esglésies, dominis i jurisdiccions. Estigué molt vinculat al bisbe de Girona, però mantingué la seva independència durant els segles XI i XII.
El segle XII fou refeta l’església i fundat un priorat a Santa Maria del Coll, a les Guilleries. L’any 1381, el monestir adquirí la plena jurisdicció, civil i criminal, sobre la vila d’Amer, formada entorn del monestir i sobre els llocs veïns.
Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428, centrats a Amer, desferen la vila i el monestir, només respectaren part de la seva sòlida església romànica la qual, però, hagué d’ésser consolidada.
L’any 1445 s’uní per poc temps a Sant Pere de Galligants, i l’any 1592 el papa li uní a perpetuïtat el monestir de Santa Maria de Roses. Subsistí fins a l’exclaustració de l’any 1835.
Formà part de la Congregació Claustral Tarraconense des del segle XIII fins al XIX.
Dades dels Països Catalans 