(França, 20 març 1601 – Royaumont, Illa de França, 25 juliol 1666)
Militar i polític. Comte d’Harcourt. Durant la guerra dels Segadors substituí La Mothe en el virregnat de Catalunya (1645-47).
Aconseguí d’infondre nova vida a la causa francesa i conquerí Roses (1645), la més difícil fortalesa del Principat; això no obstant, fou derrotat en intentar assetjar Lleida.
Fou novament lloctinent de Catalunya el 1651.
(Barcelona, segle XIX – 2 febrer 1891)
Militar, geògraf i gravador. Assolí el grau de coronel per mèrits de guerra.
Per encàrrec del Ministeri de la Guerra féu un mapa militar d’Europa.
Fou director general de correus i president de l’Ateneu Barcelonès.
Introduí a la Península la tècnica del fotogravat, amb la qual reproduí en 1871-73 la primera edició del Quixot.
(Rosselló, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)
(o Àngel Carles) Noble i militar. Fill de Carles (III) de Llupià i de Vilanova.
Era baró de Llupià, Castellnou, Molig i Pracols i senyor de Vilarmilà, Coma, Gallifa i Rocacrespa.
Fixà definitivament la residència a Barcelona. Fou capità de cavallers, cavaller de l’orde de Sant Joan i primer marquès de Llupià.
Fores germans seus:
Felip (I) de Llupià i Roger (Rosselló, segle XVII – 1701) Baró de Llupià i de Castellnou. Fou el successor del seu pare.
Francesc (I) de Llupià i Roger (Catalunya, segle XVII – 1735) (o Joan Francesc) Segon marquès de Llupià. Fou capità de dragons. Fou el pare de:
(Perpinyà, 1626 – Barcelona, 1708)
Polític i militar; vice-governador de Catalunya. Fill de Gabriel de Llupià i de Pagès de Vallgornera.
Després de la caiguda de Vilafranca de Conflent (1632), emigrà a Barcelona. Els seus béns foren lliurats al marquès d’Aguilar.
Participà en la conspiració de Vilafranca de Conflent (1674).
Fou el pare de Joan i de Josep de Llupià i d’Agulló-Pinós.
(Tebes, Beòcia, Grècia, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XIV)
Militar, un dels més destacats de la Grècia catalana.
Pel gener de 1374 fou nomenat governador del castell de Livàdia. No trigà a acudir al de Megara, que era atacat per Renier Acciàjuoli. Després de forta resistència, la fortalesa sucumbí i Llunell caigué presoner. Recuperà la llibertat al cap de poc temps.
El 1375 era a Sicília com a procurador dels ducats grecs i enviat especial del noble Lluís Frederic davant el rei Frederic III de Sicília. Aquest el féu recompensar pels perjudicis soferts.
(Grècia, segle XIV – 1370)
Gran personatge de la Grècia catalana. Habitant de Tebes, fou mariscal de la Companyia Catalana (1354).
Capitanejà una revolta contra la tirania del lloctinent Pere de Pou, que morí assassinat el 1362. Governant, de fet, com a vicari, cridà en ajuda seva, contra els venecians de Negrepont, els turcs del soldà Murad I, els quals arribaren fins al davant d’Atenes (1363). Amb el seu germà Joan els donà refugi a Tebes, fins que, a precs del papa, els expulsaren del país (1364).
Anà a Venècia a presentar uns capítols sobre treves i sobre reclamacions de tipus comercial (1365). Frederic III de Sicília l’absolgué, així com al seu nebot Antoni de Lloria (Grècia, segle XIV) i un parent anomenat Berenguer de Lloria (Grècia, segle XIV), de tots els fets de la revolta de Tebes, i el nomenà oficialment vicari dels ducats (1367).
En una assemblea reunida a Tebes, hom donà uns capítols favorables als catalans, que procuraren uns breus anys de pau. Ocupà el castell i senyoria d’Estir, que li vengué Ermengol de Novelles i li confirmà el rei (1367).
Fills seus foren Francesca i Joan de Lloria.
(Calàbria, Itàlia, segle XIII – Catalunya, segle XVIII)
(o Llúria) Llinatge. El cavaller Roger de Lauria fou amic i servidor del rei Manfred I de Sicília, i sembla que morí a la batalla de Benevent (1266). La seva muller, Bella d’Amichi, dama de la infanta Constança, fou senyora de la vall de Seta, al Regne de València.
Llur fill fou l’almirall Roger de Lauria, dit en català Roger de Lloria, que heretà les possessions valencianes i italianes.
La línia dels Lloria de Grècia, que habitaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, fou sens dubte relacionada amb el llinatge de l’almirall Roger de Lloria, però la seva genealogia és molt confusa. El més famós de tots fou Roger de Lloria, mariscal de la Companyia Catalana.
Hi ha branques d’aquest llinatge, cognomenades Lloria o Roger de Lloria; una d’elles, establerta a Esterri d’Àneu, passà a Anglesola, a Lleida i a Barcelona, on encara subsisteix.
Una altra fou la dels castlans de Granyena, senyors de Biure de Gaià i castlans de Sidamon, que s’extingí el 1714, i l’herència passà als Borràs, marquesos de la Bárcena, que es cognomenaren Borràs de Lloria.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. Combaté contra els borbònics a la guerra de Successió, amb les unitats irregulars.
Durant el setge de Barcelona de 1713-14 fou sargent major del regiment de fusellers de Sant Vicent Ferrer.
Sobresortí en diverses ocasions, com els cops de mà contra una casa propera al Pont de les Bigues (9 juny 1714), contra la part de la Granota (10 juliol) i a l’atac per sorpresa a les bateries de Jesús (5 agost).
A la batalla final de l’11 de setembre combaté per la dreta catalana i morí a la defensa del Carnalatge.
(Solivella, Conca de Barberà, 1681 – Viena, Àustria, 1762)
Militar. Fill dels barons de Solivella.
L’emperador Carles III de Catalunya li concedí el comtat de Llorac, que vengué durant la Guerra de Successió a la corona d’Espanya.
Fou el pare de Manuel de Llorac i Bertran (Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, 1791) Tresorer imperial (1765-91) i comte de Llorac.
(Catalunya, segle XVII)
Militar.
Tingué una llarga actuació com a sergent major del terç ordinari de la ciutat de Barcelona. Assumí el càrrec en la campanya de 1691.
Posteriorment, caigué presoner dels francesos, els quals el retindrien en captivitat diversos anys.
El 1695 prengué les funcions del seu mestre de camp Josep Grimau, a proposta del Consell de Cent barceloní.
Dades dels Països Catalans 