(Barcelona ?, vers 1600 – 1650)
Oïdor militar de la generalitat.
Pèire de Marca el féu detenir (setembre 1649) i tancar al castell de Perpinyà, infringint les constitucions catalanes, pel fet d’haver declarat que si les tropes de Felip IV arribaven a Barcelona era millor pactar-hi que resistir.
Pel juliol de 1650 fou dut novament a Barcelona, i Pèire de Marca obligà els jutges a condemnar-lo a mort, malgrat la manca de proves.
(Riudoms, Baix Camp, 21 gener 1665 – Viena, Àustria, 6 setembre 1733)
Militar. Agosarat defensor de la causa austriacista, combaté al País Valencià -on sotmeté Xàtiva, Oliva, Gandia i València (1705) i Utiel (1706)-.
En 1707-08 combaté en la defensa de la línia nord de Catalunya, i frustrà l’ofensiva del duc de Noailles.
Durant l’any 1713 combaté arreu de Catalunya -des del Maresme fins al Solsonès– intentant de resistir l’exèrcit borbònic.
Acusat d’abandonar el combat a Alella marxà amb els lligalls dels procés a Gènova (gener 1714), per tal que l’arxiduc decidís. Restà al costat de l’emperador i assolí el grau de tinent general de cavalleria de l’imperi austríac.
Foren germans seus:
Joan Nebot i Font (Riudoms, Baix Camp, 18 maig 1667 – Viena, Àustria, 1739) Militar austriacista. El 1704 combaté a Gibraltar, bé que la seva tasca fou bàsicament política i d’organització de l’exèrcit català. Després de la caiguda de Barcelona, fugí a Mallorca, i a la caiguda d’aquesta, s’exilià.
Josep Nebot i Font (Riudoms, Baix Camp, 6 maig 1672 – Catalunya, segle XVIII) Militar. Organitzà l’adhesió del Camp de Tarragona a la causa dels Àustria. Amb un cos de voluntaris de les comarques del Priorat i del Baix Ebre derrotà els borbònics a Lechago, prop de Calamocha (1706), i combaté en el front de Lleida (1707). El 1714 continuava assetjant els borbònics en el Tarragonès.
(Muret, Llenguadoc, 12 setembre 1213)
Batalla entre Pere I el Catòlic i els croats francesos.
Simó de Montfort, cap de la croada contra els albigesos, tenia Tolosa com a objectiu i estava assetjat dins la plaça forta de la vila de Muret per les tropes de Pere I, aliat amb els comtes de Tolosa, Foix i Comenge.
Tot i que el legat papal propugnà la pau, Pere I la refusà i es va preparar per a la batalla, malgrat les desavinences amb el comte de Tolosa, que no era partidari de l’enfrontament a camp obert. Aquest fet debilità el camp aliat, i encara més la fugida dels tolosans, que va provocar la intervenció de Pere I per evitar el desastre.
En una acció que mai no ha pogut ésser explicada satisfactòriament, els croats es llançaren a l’encontre del monarca català i aconseguiren de donar-li mort. Aquesta decisió els aportà la victòria, car l’exèrcit catalano-occità, en assabentar-se de la mort del rei, es lliurà a la fuga i fou víctima d’un terrible carnatge.
S’ha parlat molt de la temeritat i de l’arrauxament del rei Pere, que, ultra desatendre els consells dels altres participants, s’exposà imprudentment a l’avantguarda del seu exèrcit. Pere III el Cerimoniós digué d’ell en la Crònica que “per sa follia fou mort a Morell”.
Amb aquesta desfeta acabà la influència política catalana en les terres llenguadocianes i Occitània anà definitivament vers l’absorció i l’anihilació en mans de la corona francesa.
(Múrcia, novembre 1265 – febrer 1266)
Campanya militar de conquesta del regne musulmà de Múrcia per Jaume I de Catalunya.
Pel tractat de Tudellén (1151) la conquesta corresponia a la corona catalano-aragonesa, però Alfons I el Cast hi renuncià el 1179 a favor de Castella en canvi de certes compensacions. Castella havia sotmès Múrcia a vassallatge (1243), però només n’havia ocupat uns quants castells.
L’expansió d’Alfons X de Castella per terres andaluses i els seus projectes africans originaren, el 1264, una revolta sarraïna d’envergadura, ajudada per Granada i el Marroc, i Jaume I rebé aquell mateix any una urgent petició d’ajuda per part de la seva filla Violant, reina de Castella.
El rei aplegà consell a Osca, on demanà, sense èxit, col·laboració als aragonesos en l’empresa d’auxili a Castella, convocà els catalans a corts i aquests accediren al seu prec i, a més, li concediren l’exacció del bovatge; aplegà corts a Saragossa, amb un resultat de nou negatiu, el 1265 s’adreçà, finalment, a València per l’octubre d’aquell mateix any.
L’infant Pere, que tanmateix des del mes d’abril hostilitzava els sarraïns de Múrcia, ocupà Alacant i Oriola i arribà fins a les portes de la mateixa capital murciana. La campanya definitiva, amb assistència del rei i dels infants Pere i Jaume, començà a mitjan novembre: en una primera etapa aconseguí la reducció de Villena, Elda, Petrer, Elx i Crevillent.
Després d’una entrevista a Alcaraz amb el rei de Castella, Jaume I, partint de la seva base d’Oriola, anà a assetjar la ciutat de Múrcia. Aviat hi inicià converses, i la capitulació tingué lloc pel febrer de 1266; el dia 20 del mateix mes la ciutat ja fou ocupada definitivament.
El rei hi romangué fins el 4 de març, després estigué a Alacant fins el 2 d’abril i, havent lliurat tot el territori conquerit a Castella, tornà a València, però deixà a Alacant una guarnició catalano-aragonesa per tal d’assegurar-ne la defensa.
Com a conseqüència d’aquesta campanya tot el nord del regne de Múrcia, fins a Cartagena i la mateixa capital, fou poblat de catalans, la qual cosa facilità la incorporació de gran part d’aquella zona al Regne de València el 1296.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. Combaté contra els filipistes a la guerra de Successió i fou capità agregat a la guarnició de Barcelona durant el setge de 1713-14.
Pel seu coratge i la seva serenitat en la batalla del baluard de Santa Clara, fou ascendit a sergent major.
Morí durant la batalla de l’11 de setembre.
(Peralada, Alt Empordà, 1265 – Eivissa, Eivissa, 1336)
Cronista, funcionari i soldat. La seva vida va estretament vinculada a la història de la corona catalano-aragonesa en una fase de clara expansió pel Mediterrani.
Ciutadà de Mallorca entre els anys 1287 i 1300, va intervenir en la conquesta de Menorca i, enfront dels Anjou, en la defensa de Sicília.
Acompanyà Roger de Flor en l’expedició a Orient el 1303 i prengué part en les campanyes catalanes a l’Àsia Menor i a Tràcia; redactà el conveni entre l’emperador bizantí i la companyia, i fou capità i administrador a Gal·lípoli. Després d’uns quants anys a l’illa de Gerbes, per comissió del rei de Sicília, s’establí a Xirivella (València).
El 1323 va compondre en vers provençal el Sermó, incorporat més tard dins la Crònica, en el qual exposava la seva opinió sobre la millor manera d’aconseguir la conquesta de Sardenya.
Elegit jurat, formà part de la representació valenciana en la coronació d’Alfons el Benigne. El 1329 es traslladà a Mallorca, on fou conseller de Jaume III.
La Crònica, iniciada el 1325, sintetitza el període comprès entre el 1208 (naixement de Jaume I, tema exposat a base de la prosificació de cançons de gesta) i el 1328 (coronació d’Alfons III), amb dos nuclis temàtics: el regnat turbulent i heroic de Pere el Gran i l’expedició catalana a Orient. Aquesta crònica, que és, per tant, un llibre de memòries redactat amb una concepció ideal de la història, va esdevenir l’únic document de l’expedició catalana a Orient. El material és gairebé autobiogràfic.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Cap de voluntaris a la guerra de Successió. Fou coronel d’un regiment de fusellers que participà a la defensa de Barcelona (1713-14).
Destacà en diverses ocasions del setge. Participà a les sortides simultànies del 26 de gener de 1714. El 14 d’agost fou un dels més destacats del baluard de Santa Clara, i l’endemà manava el cos de reserva al contraatac en que foren expulsats els borbònics del bastió.
L’11 de setembre fou un dels defensors de l’ala dreta de la defensa, trobà la mort anant al baluard de Llevant.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. El 1704 formà part de l’expedició anglo-catalana que conquerí Gibraltar.
El 1705 era al Principat, fent propaganda de la causa austriacista amb una gran audàcia. Tornà a Gibraltar i formà part de l’expedició que desembarcà al País Valencià.
Morí en la defensa de Barcelona.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 8 juny 1652)
Militar. Fou una figura destacada de la guerra dels Segadors.
El 1646 era capità del terç que reforça el front francès davant de Lleida, on resultà ferit durant la gran batalla. Ascendí al grau de mestre de camp. Sobresortí a la reconquesta de Tortosa (1648), i el 1651 era a Santa Coloma de Queralt.
A la darreria de la guerra guarní Barcelona durant el gran setge final, on també destacà. Com a governador del castell de Montjuïc dugué el major pes de la resistència.
Essent ja molt crítica la situació, dirigí un contraatac nocturn per reconquerir el fort de Sant Ferriol (13 maig 1652), acció en la qual resultà malferit i no pogué refer-se. Li foren prodigats grans honors fúnebres.
(Barcelona ?, segle XVII – Viena, Àustria, segle XVIII)
Militar. El 1697 participà, com a capità, en la defensa de Barcelona contra l’exèrcit francès.
Passà més tard (1704) al bàndol austriacista i fou ascendit a coronel pel rei-arxiduc Carles III. Lluità al setge de Barcelona (1706), a Aragó i al Camp de Tarragona.
El 1713 acceptà l’ordre d’evacuació i passà a Viena, on uns quants anys més tard es féu monjo.
Dades dels Països Catalans 