(Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 15 setembre 1858 – Biut, Marroc, 29 juny 1916)
Militar. Ingressà a l’acadèmia d’enginyers (1877) i en sortí (1880) amb el grau de tinent.
El 1887 fou ascendit a capità, i a Cuba, per l’actuació contra els independentistes, fou ascendit a tinent coronel.
El 1912 fou traslladat a Ceuta, on participà en la guerra contra els rifenys. Morí en acció de guerra.
(País Valencià, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Cap de voluntaris. Combaté a la guerra de Successió, i fou un dels grans defensors durant el setge de Barcelona (1713-14).
El 12 de novembre de 1713 fou nomenat tinent coronel del regiment de fusellers i destacà pel seu coratge en moltes accions bèl·liques.
El 27 de gener de 1714 prengué part a les sortides simultànies, pel sector de Gràcia; el 17 de maig combaté durant l’assalt al convent de Caputxins; el 10 de juny dirigí un atac a la casa de la Granota; el 5 d’agost fou un dels atacants a les ruïnes del convent de Jesús; el 14 d’agost intervingué a la batalla del baluard de Santa Clara, on manà la columna que contraatacà pel centre i obrí una bretxa que aïllà els borbònics.
L’11 de setembre manava la guarnició del baluard de Sant Pere i cooperà a la defensa del baluard proper del Portal Nou. Morí en la retirada del baluard de Sant Pere.
(Barcelona, 7 abril 1848 – Madrid, segle XX)
Militar i matemàtic. Ingressà el 1864 a l’Acadèmia d’Enginyers Militars.
Participà molt activament en la tercera guerra carlina (1873-74) i fou ferit greument a la Seu d’Urgell. Professà a l’Acadèmia d’Enginyeria entre el 1877 i el 1886.
Com a reconeixement per la seva obra Lecciones de geometría descriptiva fou ascendit a tinent coronel (1879), i per Trigonometría, a coronel (1881), i aquestes obres foren declarades de text a les acadèmies militars. La darrera assolí vint-i-dues edicions entre el 1884 i el 1951.
És autor d’altres obres d’àlgebra i de geometria.
(Tauste, Saragossa, Aragó, 28 febrer 1816 – Tortosa, Baix Ebre, 18 abril 1860)
Militar. Va participar en la primera guerra carlina fent costat als liberals.
Essent capità general de les Balears (mar/1860), el comte de Montemolín el convencé i, passat al bàndol carlí, intentà el desembarcament de Sant Carles de la Ràpita.
Detingut en el mateix desembarcament, fou condemnat i afusellat.
(Piera, Anoia, vers 1593 – Nueva Barcelona, Veneçuela, 1 juliol 1645)
Colonitzador. Procedent d’ambient rural, va dedicar-se als estudis i es llicencià en lleis a Barcelona.
Amb dificultats per exercir d’advocat, sota el nom de Gregorio Izquierdo va allistar-se com a soldat en una expedició per defensar contra els Països Baixos unes salines de la península d’Araya (1623).
Fou lloctinent del governador de Cumanà i després del de Caracas. Va procurar-se la concessió d’un territori, on instal·là explotacions agrícoles i ramaderes. L’any 1630 guanyà un concurs per poblar i colonitzar les terres del cumanagotos i esdevingué governador i capità general de la província (Tierra Firme).
El 1637 ocupà la ciutat de Cumanagoto i el territori de la seva jurisdicció -el qual anomenà Nova Catalunya-, fundà, en gran part amb gent nadiua, poblacions (Santa María de Monapire, Nova Tarragona), i donà la capitalitat a Nova Barcelona (actual Barcelona, capital de l’estat veneçolà d’Anzoátegui).
Consolidà la seva empresa fent prosperar aquelles terres i exportant-ne els productes, si bé tingué moltes dificultats a causa de les acusacions d’intrigants, de l’oposició de l’Audiència i de la manca d’ajuda de Madrid amb motiu de la revolta catalana.
(Flix, Ribera d’Ebre, 1842 – París, França, 1899)
Militar.
El 1868 era membre de l’escorta que acompanyava a Isabel II a la frontera francesa. Sol·licità l’excedència en assolir el grau de capità.
Entrà a l’exèrcit carlí. El 1874 es distingí molt al front basc, i obtingué la placa roja del Mèrit militar per la seva actuació a la batalla d’Abàrzuza. En finir la guerra era coronel i s’exilià.
(Catalunya Nord, segle XVII – 1670)
Fill de Josep d’Oms-Cabrera i Desbosc. Fou capità de cavalls cuirassers de la companyia de guàrdies de Catalunya.
Era senyor de Vilallonga de la Salanca, Tatzó d’Avall (ambdues senyories les vengué al baró de Montclar), de Talteüll i de la casa de Bellcastell.
Durant la guerra dels Segadors fou partidari de Felip IV i li fou confiscada la hisenda al Rosselló. El 1666 fou processat per fellonia al rei de França i declarat còmplice de voler lliurar la plaça de Cotlliure als partidaris de la reincorporació del Rosselló al Principat.
Fou pare d’Antoni d’Oms-Cabrera-Desbosc i d’Oms.
(Catalunya, 1651 – 1710)
Virrei del regne de Mallorca i del Perú i marquès de Castelldosrius.
Fou ambaixador de Carles II a la cort de Lluís IV i es demostrà addicte a la causa dels Borbons en la qüestió successòria de la corona espanyola.
El 1704 va ésser nomenat virrei del Perú, on es distingí per la seva protecció a les arts i a les lletres.
Va escriure algunes poesies i l’obra El Perseo.
(Tortosa, Baix Ebre, 2 gener 1653 – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. Germà de Jacint i de Gregori.
El 1684 fou capità de la coronela de Barcelona. Membre de la Junta de defensa de la ciutat durant el setge del duc de Vendôme (1697), intentà d’impedir que el lloctinent Fernández de Velasco capitulés.
El 1704 fou membre de la comissió que, tot i l’ordre expressa de Felip V, es negà a admetre esmenes en les còpies del testament de Carles II, arxivades a Barcelona.
Durant la Guerra de Successió lluità a favor del rei-arxiduc Carles III, que el creà vescomte (1706) i comte de Camprodon (1707).
Morí en la defensa del setge de Barcelona.
(Tortosa, Baix Ebre, 1654 – Viena, Àustria, 1748)
Militar. Fill de Gregori Oliver de Boteller i de Jordà-Curto. Austriacista com els seus germans Josep i Gregori, defensà Barcelona com a capità de la Coronela (1706).
Carles III li concedí el títol de vescomte (1706), la dignitat de correu major de València i l’hàbit de cavaller d’Alcántara (1708). Tingué un paper molt actiu en l’organització i en el sosteniment de la resistència, i fou un dels negociadors de la capitulació de Barcelona el 1714 amb el duc de Berwick.
Ocupada la ciutat, en fou decretada la confiscació dels béns. S’exilià a Viena, on arribà el 1715.
L’emperador li concedí una pensió de tres-cents florins sobre les rendes de Flandes i el marquesat d’Oliver (1724), títol que fou rehabilitat el 1905 pels Despujol.
Dades dels Països Catalans 