(Barcelona ?, segle XVII – Viena, Àustria, 1728)
Militar. Membre de la Junta de Guerra de Carles d’Àustria, participà activament en la contraofensiva catalana de la guerra de Successió. El 1713 comandava la cavalleria catalana.
Ocupada Barcelona, els seus béns foren confiscats i ell empresonat, fins al 1725, en que recuperà la llibertat.
(Vilabella, Alt Camp, 1798 – Tarragona, 5 novembre 1827)
Militar. Era comandant del cos de voluntaris reialistes del Camp de Tarragona i del Priorat.
El 1827 hom li ordenà que anés en persecució de les partides de revoltats, però ell es rebel·là al seu torn. Entrà a Valls (6 setembre) i, l’endemà, a Reus. Apostat al coll de Balaguer per impedir el pas de les tropes que anaven amb Ferran VII de Borbó, no gosà atacar-lo.
Jutjat en consell de guerra, fou afusellat immediatament després de la partida de Ferran VII, que evità així d’haver d’indultar-lo.
(Catalunya, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1408)
Senyor de la baronia de Queralt i de la vila de Santa Coloma, militar, diplomàtic i home de lletres. Fill i successor de Dalmau (I) de Queralt i de Rocabertí. Casat amb Clemència de Perellós, germana de la seva madrastra (1378-79).
El 1389 fou un dels barons que es revoltaren a Calassanç contra Joan I com a contrari a Carrossa de Vilaragut; el 1392 prengué part en l’expedició a Sicília amb l’infant Martí.
Fou ambaixador a Roma davant l’emperador i davant el rei de Nàpols (1396-97) i col·laborà en l’organització de la croada que Martí I trameté contra Tunis.
L’inventari dels seus llibres palesa el seu interès per la literatura en vulgar, tant en llengua francesa (posseïa un Lancelot, un Tristan, un Roman de la Rose, tres cançoners francesos) com en provençal i en català, car s’hi enregistren Las rasós de trobar de Ramon Vidal de Besalú i el Llibre de concordances de Jacme Marc.
Aquest darrer diccionari de la rima devia ésser un element de treball per a Pere de Queralt, ja que hom conserva el seu maldit-comiat en versos decasil·làbics, violent atac contra una dama on, barrejats amb conceptes francament grollers, hom adverteix la influència d’un dels sonets més coneguts de Petrarca, la qual cosa fa d’aquest poeta un dels primers seguidors catalans de la lírica de Petrarca en italià.
Però sembla primordialment un bon afeccionat a la literatura i un bibliòfil, ja que el 1406 el rei Martí I li escrivia una lletra retraient-li, justament indignat, que no li tornava el manuscrit de l’Exposició del Pater Noster d’Antoni Canals que el monarca li havia prestat.
Amb el seu cosí germà Berenguer Arnau II de Cervelló, baró de la Llacuna, fou àrbitre de les lluites entre els bàndols d’Oluges i Cireres (1401).
Féu donació de la baronia de Queralt al seu fill Pere en casar-se aquest (1407); se n’anà a Sicília amb la muller; des d’allà, per mort immediata de Pere, renovà la cessió de la baronia a favor del fill segon, Gaspar (I), i morí poc després.
El seu fill Gaspar (I) de Queralt i de Perellós (Catalunya, segle XIV – Nàpols, Itàlia, 1420) Senyor de la baronia de Queralt i de la vila de Santa Coloma. Morí sense fills al regne de Nàpols.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1842 – Barcelona, gener 1922)
Militar de carrera. S’uní aviat a la sèrie de conspiracions i aixecaments progressistes de 1866-67. Després de la revolució del 1868 s’adherí al partit democràtic i intentà l’aixecament a Alacant.
El 1869 anà a Cuba i en tornà el 1877 com a tinent coronel. Fou tanmateix desterrat tot seguit a Eivissa, implicat en els fets de Manresa del mateix any.
Coronel el 1895, deixà llavors la milícia i passà al republicanisme de Salmerón. Fou finalment diputat provincial per Barcelona el 1905.
(Sardenya ?, Itàlia, segle XV)
Militar. Governador del Logudor (Sardenya) que hagué de fer cara (1478) a la revolta encapçalada per Lleonard d’Alagó, marquès d’Oristany.
Guanyà per al rei alguns llocs i viles i derrotà l’exèrcit del marquès amb l’ajut de les forces del virrei Nicolau Carròs.
(Catalunya, segle XV – Itàlia ?, segle XV)
Militar. El 1462 prengué les armes a favor de Joan II, i la generalitat el declarà enemic de la terra. Servia a Sicília en temps de Ferran II el Catòlic.
El 1477 passà a Sardenya amb les galeres que enviava el virrei, comte de Cardona, per cooperar a l’ofegament de la revolta de Lleonard d’Alagó, marquès d’Oristany.
Abans de l’arribada del comte havia exercit per un temps, amb Guillem de Peralta, el virregnat de Sicília.
(Catalunya, segle XIV – Esglésies ?, Itàlia, segle XIV)
Militar.
Participà a l’expedició de l’infant Alfons per conquerir Sardenya. Concorregué al penós setge de la vila d’Esglésies, del 30 de juny de 1323 al 7 de febrer de 1324.
Fou un dels tres capitans de companyia deixats al front dels 200 homes que restaren de guarnició a la plaça, un cop ocupada aquesta.
(Perafita, Osona, 1666 – Talamanca, Bages, 13 agost 1714)
Polític i militar. Fill de Jaume Puig i de Perafita i germà de Francesc. Fou partidari del rei-arxiduc Carles III de Catalunya. Fou un dels vuit signants dels poders concedits als ambaixadors catalans per al pacte anglo-català de Gènova (1705).
Posteriorment lluità al setge de Barcelona (1706), a Aragó (1707) i en la defensa final de Barcelona (1713-14), per a la qual emprengué expedicions a la plana de Vic i en altres indrets per tal d’assolir reforços.
També fou germà seu, Ramon Puig i Sorribes (Catalunya, segle XVII – segle XVIII) Eclesiàstic. El 1705 era rector de Tona (Osona). Participà a l’alçament vigatà a favor de Carles d’Àustria. Aquest el nomenà el mateix any, malgrat la seva condició eclesiàstica, capità de miquelets a la plana de Vic.
(Barcelona, 1799 – 15 abril 1848)
Militar, escriptor i polític.
Governador durant molts anys de la Ciutadella i de la seva presó, fou un dels caps del moderantisme barceloní, fet que li valgué persecucions i separacions del càrrec per part de progressistes i absolutistes.
Col·laborà, amb el pseudònim d’Espolín, a la premsa amb poemes i articles sobre obres públiques, urbanisme i beneficència.
S’ocupà també de la reforma del règim de les presons, que portà a terme a la Ciutadella.
Fou soci fundador de la Societat d’Amics del País i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
(Lleida, segle XIII)
Soldat. Participà a la conquesta de Mallorca (1229).
Durant el setge de la capital es presentà, amb un paisà seu anomenat Joan Rixó, davant el rei Jaume I. Els dos lleidatans proposaren al monarca que els donés homes per executar un pla que tenien i que permetria de fer un pas pel vall de les defenses de la plaça.
Acordat el permís, cobriren en dues setmanes una part del vall, posant-hi un pis de llenya i un altre de terra.
Els sarraïns amenaçaren l’obra fent una galeria per sota i calant foc a la llenya de baix. Jaume I resolgué la situació manant que causessin una petita inundació del vall per aquella part.
Dades dels Països Catalans 