(Palma de Mallorca, 1624 – 1708)
Eclesiàstic. Doctor en teologia i mercedari, ocupà diversos càrrecs dins el seu orde, fou qualificador i jutge del Sant Ofici i examinador sinodal de Mallorca i Sogorb. Defensà el lul·lisme.
Publicà diverses obres de caràcter religiós en castellà i en català: Mirall i exemplar de los estudiants, ab algunes addicions (1645).
(Artà, Mallorca, 1776 – Palma de Mallorca, 1816)
Poeta. Mercedari, gaudí d’una gran fama com a organista.
Deixà una gran quantitat de poemes catalans inèdits i publicà Dècimes desbaratades… (1815, reeditades el 1843 i el 1874).
(València, 1328 – Sogorb, Alt Palància, 1427)
Prelat i frare mercedari. Era doctor en teologia. El 1394 fou nomenat bisbe d’Osca. Fou confessor de Martí I l’Humà, que li encarregà que vetllés pel petit Frederic de Luna, bastard del difunt Martí I el Jove.
El 1410 fou promogut bisbe de Sogorb i Albarrassí pel papa Benet XIII. En aquesta diòcesi celebrà un sínode, el 1417, i en publicà les constitucions.
(Illes Balears, segle XV – Roma, Itàlia, segle XV)
Teòleg mercedari. Fou catedràtic de teologia a Lió i a la Universitat de Barcelona. Ocupà el càrrec de vicari general de l’orde, residint a Roma.
(Sant Miquel de les Salines, Baix Segura)
Antic convent mercedari, prop de la costa, que depenia del convent d’Oriola i existia ja l’any 1419.
A l’església de Montserrat i d’Oriola hi havia una confraria de Sant Genís, que consta entre el 1419 i el 1693, els membres de la qual es comprometien a acudir amb armes i cavalls per tal de defensar el convent quan era atacat per pirates nord-africans.
Fou sempre una possessió i filial del monestir de la ciutat d’Oriola, i hi residien pocs religiosos.
(València, 1642 – 1700)
Frare mercedari i escriptor. Ingressà al convent de València (1655), on professà el 1658. Estudià a Salamanca i a la Universitat de València, on es graduà de doctor en teologia i fou professor de metafísica fins a la seva mort.
Tingué càrrecs importants dins l’orde: dues vegades comanador del convent de València, rector i regent d’estudis, definidor i provincial (1687). També fou diputat del Regne de València i examinador sinodal de l’arquebisbat.
És autor d’obres d’espiritualitat, impreses els anys 1684 i 1692, i d’altres escrits pastorals o de circumstàncies, com oracions fúnebres.
(València, 1635 – 1700)
Frare mercenari. Professà el 1658. Estudià a les universitats de Salamanca i València. Fou catedràtic de metafísica de la darrera. Ocupà diversos càrrecs dins l’orde, entre ells el de provincial.
Deixà sermons notables i d’altres escrits.
(el Puig de Santa Maria, Horta)
Monestir mercedari (Santa Maria del Puig). Fou fundat sobre l’església feta construir (1238) per Jaume I el Conqueridor i donada (1240) a l’orde de la Mercè arran de la conquesta de València, malgrat que Alfons I el Cast (1135) i Pere I el Catòlic (1190) havien promès la vila als monjos de Poblet perquè, quan fos conquistada, hi fessin una abadia filial sota la regla de sant Benet.
Al segle XIV s’alçà un nou temple, gòtic, que encara subsisteix, i entre el segle XVI i el XVIII l’actual edifici monacal. Els mercedaris l’ocuparen fins el 1835; el 1842 fou cedit per l’estat a la vila del Puig i fou destinat a serveis diversos. El 1938 hom atribuí als mercedaris la regència de la parròquia; ocuparen de nou el monestir (1948) i el 1967 l’estat els en cedí la plena propietat.
Hi ha instal·lat el seminari major de l’orde per a la província d’Aragó i Catalunya. Tingué una important biblioteca, refeta després sols en part (33.000 volums), i des del segle XIV és lloc tradicional de romeries.
Grups valencianistes hi promogueren (1915) un gran aplec popular per demanar la restauració de l’edifici, al qual s’ha atribuït sempre un lloc cabdal en la història del País Valencià. Els anys 1964, 1965 i 1966 fou centre d’aplecs nacionalistes anuals, immediatament prohibits.
L’edifici és de planta rectangular (4.000 m2) amb torres en els cantons i un claustre central. Fou construït entre el 1588 i el 1774, d’estil herrerià, i restaurat posteriorment, en la qual han intervingut, entre altres, els arquitectes Lluís Albert, Joan Segura de Lago, Romà Giménez i Emili Rieta.
Hi destaca sobretot l’església, gòtica, amb tres naus, que ha estat restaurada treient-ne l’obra i l’ornamentació afegida el 1744 (amb valuosa decoració ceràmica). La portada (1238-40, amb variacions posteriors) és de transició romànico-gòtica; els capitells, amb escenes evangèliques. El campanar és del mateix estil que el conjunt del monestir.
A la capella major hi ha la imatge (en mig relleu, amb atribució del segle XIV, si bé alguns n’endarrereixen la data fins al segle VII) de la Mare de Déu del Puig, patrona tradicional del País Valencià.
El temple tingué un valuós tresor artístic. Hi ha els sepulcres de Joan Gilabert Jofré, Francesc de Castellví i Bernat Guillem de Montpeller. Al sostre del cambril hi ha pintures al fresc (1780) de Josep Vergara, que representen escenes de la tradició de la Mare de Déu, amb Jaume I ofrenant-li les claus de València.
Al monestir hi ha quadres de Sarinyena, Vergara, Pontons, Espinosa, Cristòfor Llorenç, Joanes, Orrente i d’altres.
(Campanet, Mallorca, 1793 – Palma de Mallorca, 1862)
Frare mercenari. Tingué fama com a orador sagrat. És autor d’estudis històrics referents al seu orde.
(València, vers 1480 – 1549)
Teòleg. Ingressà al convent mercedari de València i completà estudis a Salamanca. El 1526 anà a Tunis en una expedició que redimí 234 captius. Des del 1536 fou comanador perpetu del convent de València i després provincial i vicari general de l’orde.
Ensenyà teologia a la Universitat de València i més tard al col·legi universitari de Gandia, on tingué com a deixeble Francesc de Borja i d’Aragó.
Autor de comentaris en llatí sobre Tomàs d’Aquino (1525, 1548) i d’altres obres i opuscles, alguns inèdits, és considerat com un dels precursors del molinisme.
Dades dels Països Catalans 