(Alacant, 14 desembre 1770 – Madrid, 10 maig 1838)
Pintor. Influït per David. Va ésser pintor de cambra de Ferran VII de Borbó (1815) i director de l’Academia de San Fernando.
Autor de l’obra El hambre en Madrid (1818), fou un dels pintors més representatius de la pintura neoclàssica espanyola.
(València, 4 febrer 1832 – Madrid, 30 novembre 1917)
Arquitecte. Féu els estudis a Madrid, on posteriorment ocupà diversos càrrecs oficials i docents, com professor de l’Escola Superior d’Arquitectura.
Projectà en estil neoromànic la col·legiata de Covadonga (Astúries).
(València, 29 març 1815 – Madrid, 5 novembre 1872)
Advocat, escriptor i polític carlí. Féu la carrera de Dret a València i l’exercí en aquesta mateixa ciutat i a Madrid. Fundà diverses revistes catòliques i tradicionalistes. Fou diputat des del 1858 fins que emigrà, el 1868, i, en tornar, fou també senador.
Al Parlament i a la premsa es féu famós per les seves campanyes contra el liberalisme, les lleis desamortitzadores i el centralisme, i a favor del poder temporal del papa. Ingressà al partit carlí el 1868.
Durant el seu exili cerca de reconciliar Carles de Borbó amb Isabel II de Borbó (1869) i assistí a la conferència carlina de Suïssa (1870). Fou un gran propagador del carlisme i sortí d’ell la iniciativa de fundar el directori central d’aquell partit.
Entre els seus escrits polítics destaquen Las doctrinas católicas y monárquicas en el Congreso (1861), El Rey de España (1869) i La cuestión dinástica (1869).
(Mutxamel, Alacantí, 29 desembre 1849 – Cercedilla, Madrid, 4 setembre 1929)
Antropòleg. Catedràtic de zoologia a la universitat de Madrid, creador de la secció d’antropologia del museu de ciències naturals de Madrid.
Entre les seves obres destaquen: Antropología de España, Razas y tribus de Marruecos i Antropología o historia natural del hombre.
(València, 2 juny 1842 – Madrid, 28 març 1912)
Pintor. Deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles, de València, i de l’Academia de San Fernando, de Madrid, passà a Roma el 1865. Professor de l’escola d’arts i oficis de Madrid.
Practicà la pintura d’història i la de gènere, i féu moltes decoracions escenogràfiques per als teatres Martín i de La Princesa, a Madrid.
Alguns dels seus quadres es troben al Museo de Arte Moderno de Madrid, a València (El saqueig de Roma, 1887) i a Jerez de la Frontera.
(Benicarló, Baix Maestrat, 8 juliol 1923 – Madrid, 13 agost 2001)
Filòleg i assagista. Catedràtic a Granada i Madrid, i membre de la Real Academia Española, de la qual va ser director des del desembre de 1988 fins al gener de 1992.
Especialitzat en obres sobre dialectologia: El dialecto aragonés (1953), Dialectología española (1962), Teoría lingüística de las regiones (1975), Libro de Apolorico (1976), El español de las dos orillas (1991), etc, i estudis literaris.
(Palma de Mallorca, 2 novembre 1765 – Madrid, 17 juny 1844)
Militar, polític i marquès d’Alòs. Ministre de Guerra i de Marina (1819-20), el 1825 fou nomenat capità general de les Balears, càrrec del qual fou destituït el 1828 per les denúncies a Ferran VII de Borbó per part d’elements de la noblesa i d’alguns eclesiàstics locals.
Fou nomenat posteriorment conseller de guerra.
(Palma de Mallorca, 24 agost 1931 – Madrid, 29 octubre 2006)
Compositor. Deixeble de Lluís Maria Millet, Joan Pich, G. Camins, Joaquim Zamacois i Eduard Toldrà, estudià al Conservatori Municipal de Barcelona. Professor de composició al Real Conservatorio de Madrid, catedràtic de contrapunt i fuga a Sevilla i assessor, a Madrid, de la Dirección General de Música.
Ha compost música també per a ràdio, cinema i televisió i ha rebut nombrosos premis. De la seva gran producció cal esmentar: Poemas de la Baja Andalucía, Rondó de danses breus, El cant de Lorelei, Simfonia de cambra, Salms còsmics, etc.
La seva estètica, molt eclèctica i personal, es dibuixa dins un pantonalisme lliure i una subtilesa en la continuïtat sonora.
Francesc Alfonso (València, 1848 – País Valencià, segle XX) Autor dramàtic i periodista.
Francesc Alfonso (València, 1908 – ? ) Guitarrista. Ha ofert nombrosos concerts amb èxit remarcable. Ha editat una col·lecció d’obres per a guitarra d’autors espanyols clàssics.
Joaquim Alfonso (València, 1808 – Madrid, 1860) Escriptor. Dirigí el Conservatorio de Artes de Madrid i el Real Instituto Industrial, i fundà la Real Academia de Ciencias Físicas.
Lluís Alfonso (Palma de Mallorca, 1845 – 1892) Escriptor. Dirigí el diari “La Dinastía”, de Barcelona. És autor d’alguns treballs narratius i biogràfics.
(Asp, Vinalopó Mitjà, 16 juny 1816 – Madrid, 11 setembre 1893)
Escriptor i bibliòfil. Abandonà els estudis religiosos que seguia a Múrcia. Des del 1842 visqué a Madrid, on féu les carreres de dret i de filosofia. Es dedicà a l’ensenyament. Treballà a la Biblioteca Nacional de Madrid.
És autor de traduccions de clàssics grecs, de poesies diverses i del llibres Toros (1846) i Relaciones de solemnidades y fiestas públicas en España, obra en dos volums que no arribaria a ser impresa totalment i apareixeria en edició pòstuma (1903-04).
Dades dels Països Catalans 