Arxiu d'etiquetes: llinatges

Castellví -llinatge-

11 Respostes

(País Valencià, segle XIV – segle XVI)

Llinatge militar, establert al Regne de València arran de la conquesta al segle XIII.

En fou l’estirp documentada Gonçal de Castellví (País Valencià, segle XIV – 1391)  Primer senyor de Carlet i uixer d’armes del rei.

Altres membres d’aquest llinatge foren:

Gaspar de Castellví  (País Valencià, segle XV)  Cavaller. Era senyor de Carlet. El 1473 formava part de les forces de Joan II el Sense Fe que entraren a Perpinyà i que hi foren assetjades pels francesos.

Gilabert de Castellví  (País Valencià, segle XV)  Cavaller. Com altres tres cavallers del seu llinatge, figura entre les forces que resistiren a Perpinyà el setge francès de 1473.

Jaume de Castellví  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Cavaller. El 1399, a Saragossa, assistí a la coronació bastant retardada que hi celebraren Martí I l’Humà i la reina Maria de Luna.

Lluís de Castellví  (País Valencià, segle XV)  Cavaller. El 1452 fou nomenat, per Alfons IV el Magnànim, membre del consell de la reina Maria de Castella al Principat.

Miquel de Castellví  (València, segle XVI)  Heraldista. De família noble. Honorat Joan II encarregà, per al príncep Carles d’Aragó, fill de Felip II, el Libro de linajes, escudos, armas, devisas y sellos.

Pere de Castellví  (País Valencià, segle XIV)  Cavaller. Féu la guerra contra Castella en temps de Pere III el Cerimoniós. Després de caure Carinyena el 1363, entrà a Aragó amb els grans reforços catalans que acudiren aleshores al front.

Basili de Castellví i de Ponç  (País Valencià, segle XVII)  Governador de València i lloctinent interí del regne. Pertangué a la branca de Villatorcas, d’origen no conegut. Fou el pare de Josep de Castellví Coloma d’Alagó i Borja.

Castellnou -llinatge-

8 Respostes

(Catalunya Nord, 1020 – segle XIV)

Llinatge vescomtal. L’estirp del llinatge fou Ansemund, el qual era senyor del castell de Cameles el 941 i posseïa nombrosos alous al Vallespir i al Rosselló.

El seu nét Guillem I, vescomte de Vallespir, fou el primer, vers el 1020, a emprar la denominació de Castellnou.

Carròs de Vilaragut -llinatge-

3 Respostes

Joan Carrós de Vilaragut  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Fill de Carrossa de Vilaragut i de Pere Pardo de la Casta. Senyor d’Albaida, adquirí novament (1465) la baronia de Corbera, que els seus pares havien venut a la corona (1418). Es casà amb Brianda de Bellvís i foren els pares de Francesc Carròs Pardo de la Casta i i de Bellvís.

Ramon Carròs de Vilaragut i de Castellví  (País Valencià, segle XVI)  Alcaid i capità de Bugia. Fill del primer baró de Toga, Francesc Carròs de Vilaragut. És considerat un dels herois de la defensa de Bugia durant el setge dels turcs de Barba-rossa (1515), assolida gràcies a una expedició mallorquina d’auxili.

Lluís Carròs de Vilaragut i Eslava  (País Valencià, segle XVI – València, 1555)  Funcionari reial. Baró de Toga; era fill de Lluís Carròs de Vilaragut i de Castellví, el qual succeí en els càrrecs de governador de Xàtiva (vers 1526) i de batlle general de València. Participà en la lluita contra els moriscs de la serra d’Espadà (1526). El 1546 encarregà la confecció d’una còpia de les obres d’Ausiàs Marc i la precedí d’una breu biografia en català, del poeta. La còpia serví a Jorge de Montemor per a la seva traducció castellana de les poesies d’aquest poeta.

Carròs -llinatge-

6 Respostes

(Alemanya, segle XIII – País Valencià, segle XV)

Llinatge de probable origen germànic. El seu fundador, el noble Carròs, sembla procedent d’Itàlia (a la darreria del segle XV hi havia encara a Sicília uns Carròs que tenien càrrecs oficials i que potser pertanyien a la mateixa família).

Carrera -metges-

Deixa un comentari

(Perpinyà, 1622 – 1802)

Llinatge de metges rossellonesos iniciat per Francesc Carrera.

Capuz *

Deixa un comentari

Veure> Capuç (família d’escultors valencians dels segles XVII-XVIII).

Capuç -escultors-

3 Respostes

(Gènova, Itàlia, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)

(o Capuz) Família d’escultors establerts al País Valencià a la segona meitat del segle XVII. En conjunt, l’obra de la família, segueix l’estil barroc genovès.

Fou iniciada per Juli Capuç (Gènova, Itàlia, segle XVII – País Valencià, segle XVII)  “el Vell” Escultor d’imatgeria religiosa, com el seu fill:

Juli Capuç  (Ontinyent ?, Vall d’Albaida, 1630 – País Valencià, segle XVII)  Escultor d’imatgeria religiosa. Fou el pare de Lleonard Juli Capuç i Calbet i de:

  • Francesc Capuç i Calbet  (València, 1665 – 1727)  Escultor d’imatgeria religiosa i frare dominicà. S’especialitzà en petites escultures de vori.
  • Ramon Capuç i Calbet  (València, 1666 – 1743)  Escultor d’imatgeria religiosa. Escultor de la cort, treballà per a Felip V de Borbó i Lluís I. Esculpí per a la façana de Sant Miquel dels Reis (València).

Capó -protestants-

4 Respostes

(Maó, Menorca, segle XIX – )

Família de pastors protestants, que, durant tres generacions, ha estat al càrrec de la propagació de la fe evangèlica a les Balears i al Principat.

Fou fundada per Joan Capó i Pons (Maó, Menorca, 1852 – 20 desembre 1909)  Pastor protestant. Deixeble predilecte dels missioner William Thomas Brown; bé que mai no fou ordenat com a pastor metodista, estigué al càrrec de distintes congregacions a Maó, es Castell i Pollença. Fou el pare de Josep, Joan i Samuel Capó i Ferrer.

Canavall, els

4 Respostes

(Palma de Mallorca, segle XIV – Illes Balears, segle XVII)

Nom d’una facció del segle XVII, rival de la dels Canamunt.

Canamunt, els

4 Respostes

(Palma de Mallorca, segle XIV – Illes Balears, 1667)

Facció mallorquina, rival de la dels Canavall. Aquests noms sembla que provenen de llur localització en la part alta i baixa de la ciutat.

Les lluites dels dos bàndols, de caràcter nobiliari i esteses entre la població urbana i les autoritats civils i eclesiàstiques, assoliren la màxima virulència durant la primera meitat del segle XVII.

La mort d’Arnau de Santacília (1615), desencadenà fortes violències, que finalitzaren amb una reconciliació entre tots dos bàndols, però els enfrontaments es reprengueren fins a la segona reconciliació entre els membres de la noblesa (1645).

Tot i això, els bandejats continuaren les lluites fins a la repressió final del lloctinent Roderic de Borja (1667).