(Tarragona, segle XVI)
Traductor de clàssics. Eclesiàstic i llatinista. Era canonge de la Seu d’Urgell.
Traduí al castellà les obres d’Apià, però només en publicà la Historia de las guerras civiles de los Romanos (Barcelona 1592). De Suetoni traduí Las vidas de los doce Césares (Tarragona 1596).
(Barcelona, 31 gener 1903 – Palma de Mallorca, 1984)
Humanista i pedagog. Llicenciat en filosofia i lletres (1927). Deixeble de Joaquim Balcells. Ajudant i després encarregat de curs a la Universitat de Barcelona.
Professor d’història de la cultura a l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat (1930), catedràtic de llatí (1932) incorporat a l’Institut-Escola de la Generalitat; en fou també el secretari. El 1939 fou traslladat a Manresa, i fins el 1957 no aconseguí de tornar a Barcelona. En jubilar-se (1973), era catedràtic de l’institut Milà i Fontanals.
Era encara estudiant quan preparà, amb el seu company Joan Petit, l’edició i la traducció dels poemes de Catul (Fundació Bernat Metge, 1928).
La seva activitat com a filòleg i humanista restà molt vinculada a la Fundació Bernat Metge: edità i traduí els Discursos d’Iseu (1930-31) i cinc volums dels Discursos de Ciceró (1953-64) i revisà el text llatí dels volums corresponents a l’Epistolari de sant Cebrià, d’un volum de Quint Curci i de tres volums dels Discursos de Ciceró.
Féu cursos a l’escola de traductors de la Fundació, i des del 1959 formà part del seu consell directiu. Dugué també a terme una tasca feixuga i abnegada de revisió i arranjament de nombrosos volums. El seu art de traductor es manifesta especialment en la versió de les Odes d’Horaci (1978-81). També és autor de manuals destinats a l’ensenyament del llatí.
(Barcelona, 2 maig 1905 – 21 agost 1964)
Llatinista. Estudià a la Universitat de Barcelona i es doctorà amb un estudi sobre Lucreci. Seguí estudis de filologia clàssica a Alemanya.
Treballà per a la Fundació Bernat Metge i, juntament amb Anna M. de Saavedra, hi traduí les Heroides (1927) i les Metamorfosis (1930-32) d’Ovidi.
(Catalunya, segle XVII)
Llatinista. Fou lector d’humanitats a la Universitat de Barcelona. Es jubilà abans del 1650.
És autor d’un Diccionarium seu thesaurus catalano-latinus, verborum ac phrasium (1726), que fou reeditat durant la mateixa centúria i encara dins la següent.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Llatinista. Era catedràtic de lletres humanes a la Universitat de Barcelona.
Traduí del català al castellà un diccionari titulat Thesaurus puerilis studiosis adulescentulis, on hi havia una col·lecció de frases llatines per traduir refranys castellans, i també alguns nomenclàtors especialitzats per temes.
També és autor de l’obra Sintaxis seu compediaria partium orationis institutio, de caràcter docent. La primera edició és de 1701 i n’hi hagué moltes de posteriors.
(Badalona, Barcelonès, 1927 – 17 desembre 2013)
Llatinista. Catedràtica de filologia llatina i de llengua i literatura llatines a la universitat de Saragossa.
El 1961 obtingué el premi Menéndez Pidal de l’Academia Española per la seva obra El lenguaje técnico del feudalismo en el siglo XI en Cataluña (1957).
Ha representat oficialment l’estat espanyol en diversos congressos internacionals.
Autora de nombroses publicacions sobre llatí medieval, lingüística general i filologia clàssica i moderna.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1862 – Barcelona, maig 1924)
Eclesiàstic, llatinista i literat. Estudià als seminaris de Barcelona i València, on es llicencià en teologia (1887). Fou catedràtic de llatí (1898) i de preceptiva literària (1913) al seminari de Barcelona.
Viatjà molt i estigué en contacte amb els principals erudits del seu temps.
És autor de diverses obres de gramàtica i filologia llatina i sobretot d’un Diccionari de la rima de la llengua catalana (1921), molt estimat en el seu temps.
És també autor d’obres poètiques com Verger devot (1914), Flors místiques (1918), Flors de tardor (1918) i Flors i poncelles (1922), escrites a imitació de Verdaguer.
(Valls, Alt Camp, 1815 – 24 abril 1876)
Llatinista i escriptor. Fou catedràtic d’humanitats als instituts de Tarragona i Barcelona.
Publicà obres d’ensenyament del llatí i del castellà, la novel·la La dama de las conspiraciones (1861) i l’assaig Historia de las escuadras de Cataluña (1859, 1876, traduïda al català el 1920-21).
(Moià, Bages, segle XIX – Barcelona, 1899)
Llatinista. Doctor en filosofia i lletres.
El 1857 fou nomenat catedràtic substitut de llatí i grec a l’Institut de Barcelona, el 1862 passà al de Santander i, tot seguit, al de Girona, del qual fou nomenat director el 1867.
Més tard ensenyà llatí i castellà a l’Institut de València, i el 1884 passà al de Barcelona.
Fou intèrpret jurat del ministeri d’Estat per a les llengües llatina i catalana.
(Vilaplana, Baix Camp, 12 setembre 1923 – Madrid, 25 gener 1988)
Lingüista i llatinista. Estudià filologia clàssica a Barcelona i es doctorà a Madrid. Catedràtic de llatí a Granada i, després, a Madrid.
Autor de treballs sobre lingüística i epigrafia, aplegats, la majoria, en revistes de les especialitats esmentades.
Entre els seus treballs cal esmentar Caràcter convencional del ritmo (1971), Interpretación de los modos de verbo catalán (1972), Inscripciones romanas de Barcelona (1973), Estudis estructurals del català (1975), El préstamo fonológico (1976), Diátesis múltiple de la serie en -dor (a) (1980) i Paradigma de les conjuncions adversatives en català medieval (1982).
Dades dels Països Catalans 