(l’Alcora, Alcalatén, 14 febrer 1653 – Palerm, Itàlia, 11 juny 1729)
Religiós. Ingressà al convent dels mínims de València. Fou general del seu orde. Felip V de Borbó el nomenà bisbe de Palerm i primat del regne de Sicília (1704).
L’any 1726 es distingí per la seva abnegada actuació durant el terratrèmol de Palerm.
És autor dels escrits Epistola pastoralis i Papeles sobre las ocurrencias de su gobierno.
(o el Regall) Llogaret, al nord de la vila.
(l’Alcora, Alcalatén, 1745 – València, 1815)
Pintor i ceramista. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles, de València (1767-76), d’on esdevingué després acadèmic.
Es dedicà a la pintura religiosa i, principalment, a la de flors.
L’any 1781 establí una important fàbrica de ceràmica a Ribesalbes i el 1799 fou nomenat director de la de l’Alcora, sense perdre la propietat de l’altra.
Jaume Ferrer (Illes Balears, segle XIV) Navegant. El 1346 resseguí amb un uixer les costes d’Àfrica fins a la desembocadura del Senegal, i potser fins a la del Níger, en cerca d’or. La notícia de la seva expedició apareix escrita al famós Atlas català (1375).
Jaume Ferrer (Mallorca, segle XV – Portugal ?, segle XV) Navegant i matemàtic. L’infant Enric el Navegant de Portugal el féu anar a la famosa escola de nàutica de Sagres, i el designà per dirigir-hi l’Acadèmia de Ciències.
Jaume Ferrer (València, segle XVI – segle XVII) Metge. És autor d’un Libro en el cual se trata del verdadero conocimiento de la peste y sus remedios para cualquier calidad de personas (1600).
Jaume Ferrer (l’Alcora, Alcalatén, segle XVII – Castelló de la Plana, 1717) Frare franciscà. Escriví un Compendio histórico de los más principales sucesos del mundo (1699), així com algunes obres de caràcter religiós.
(París, França, 1783 – l’Alcora, Alcalatén, 1836)
Escultor. Establert des de la infantessa al País Valencià, on el seu pare dirigí la fàbrica de ceràmica de l’Alcora. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, de la qual fou, posteriorment, director d’escultura.
L’any 1808 fou nomenat membre de l’Acadèmia de Sant Carles.
(o de Maria Cristina) Pantà de la conca del Millars, al curs baix de la rambla de la Viuda. Projectat el 1901, fou iniciat el 1913 a càrrec de la Societat General de Regatges de Castelló, amb un 30% de capital estatal. Inaugurat el 1925, el 1947 passà a dependre únicament de l’estat.
Té una capacitat de 27,2 milions de m3. i una presa de 38 m d’altura màxima per 322 de longitud. Destinat a recollir les aigües de les crescudes temporals per tal de facilitar el regatge de 4.500 ha, les filtracions i l’acumulació de sediments no han permès que això fos aconseguit completament.
Llogaret, situat al sector occidental del terme, comprès dins la conca del Millars i drenat pel torrent d’Araia, que desemboca al pantà de Sitjar.
Era un dels llocs que formaven part de l’antiga tinença d’Alcalatén.
Municipi i capital de la comarca de l’Alcalatén (País Valencià): 94,9 km2, 279 m alt, 10.672 hab (2014)
Estès en un territori més aviat pla, en la zona de transició cap a la Plana. Comprèn la conca baixa del riu de Llucena (o riu de l’Alcora), en el curs del qual ha estat construït el pantà de l’Alcora; inclou també un petit sector de la conca del Millars.
Hi abunden els pasturatges i les terres de secà, dedicades a blat, oliveres, garrofers, ametllers i vinyes. Les terres són explotades directament pels propietaris. Les activitats industrials són cada vegada més importants, com l’activitat tradicional de la ceràmica de l’Alcora, que després d’alguns alts i baixos ha ressorgit en els últims anys i actualment és un dels principals centres productors dels Països Catalans. La població ha anat variant en funció d’aquests alts i baixos de la indústria ceràmica.
La vila és assentada a la dreta del riu de Llucena, al peu d’un tossal al damunt del qual, i als seus costers, hi ha les ermites de Sant Cristòfol, de Sant Vicent i del Calvari.
Dins el terme es troben les restes del castell d’Alcalatén, a més dels llogarets d’Araia i de la Foia d’Alcalatén (o el Regall).
Enllaç web: Ajuntament
(l’Alcora, Alcalatén, 1727 – )
Fàbrica de ceràmica i porcellana fundada el 1727, pel comte d’Aranda, Buenaventura Pedro de Alcántara Jiménez de Urrea y Abarca de Bolea, senyor d’Alcalatén, el qual obtingué de Felip V de Borbó privilegis que facilitaren tant les importacions de primeres matèries com les exportacions a l’estranger i la venda al mercat interior, i li permeteren d’arraconar els petits tallers menestrals de terrissers que treballaven a l’Alcora. La manufactura, en el muntatge de la qual hom no planyé esforços, passà per tres èpoques ben determinades.
La primera (1727-49) es caracteritzà per l’actuació dels mestres francesos Eduard Roux i Joseph Olerys, procedents de Marsella i Moustiers, que introduïren l’estil Bérain. En aquesta època foren reproduïts també temes i colors freqüents a la ceràmica francesa i holandesa de l’època, sobretot introduïts per Miquel Soliva. Les peces més corrents foren vaixelles, xocolateres, sucreres, aiguamans, pots de farmàcia, etc.
A la segona època, molt desigual, l’administració passà a mans del fill del comte d’Aranda, el comte Pedro Pablo Abarca de Bolea, ministre de Carles III de Borbó i de Carles IV de Borbó, el qual el 1749 dictà noves reglamentacions. Aquesta època és marcada per l’obsessió de produir veritable porcellana; per aixó, el 1751, fou cridat el francès François Haly, que fracassà en l’intent, ja que el 1764 entrà a la fàbrica el saxó Johann Christian Knipffer amb l’encàrrec de produir porcellana com la de Saxónia; aquest només aconseguí de fabricar mitja porcellana. El 1774, el francès François Martin continuà la mitja porcellana i aconseguí la producció del tipus terra de pipa, imitació dels productes anglesos de Leeds, els quals superà, però fracassà en els tipus de Sèvres i Chantilly i se suicidà el 1786.
La dedicació total a l’obtenció de porcellana i a la terra de pipa produí un abandó dels tipus tradicionals i un descens en la qualitat. Aixó, i els conflictes entre els directors i entre el personal, provocà el 1780 la creació de petites manufactures, dites fabriquetes, a l’Alcora, Onda, Vilafamés i Ribesalbes, que produïren ceràmica idèntica a la de l’Alcora. Hom intentà de suprimir aquestes fabriquetes, i en no aconseguir-ho, el 1784 hom decidí de marcar les peces amb una A; però la mesura resultà inútil, ja que també la marca fou imitada. A més dels tipus tradicionals, en aquesta època foren modelats busts i figures per encàrrec.
Durant la tercera època hom envià a París, el 1786, Cristòfor Pastor i Vicent Alberó per tal que aprenguessin els secrets de la veritable porcellana, però llur fracàs portà, el 1787, que fos contractat el francès Pierre Cloostermans, que es comprometé a fabricar porcellana de França, ceràmica com la d’Estrasburg i a perfeccionar els tipus tradicionals. Sembla que Cloostermans reeixí en els seus projectes, ja que el 1790 foren renovades les existències de la botiga de Madrid pels nous tipus que descriuen els catàlegs del 1789 al 1792. Diferències internes provocaren una gran crisi. El 1798 moriren Cloostermans i el comte d’Aranda, i la fàbrica fou heretada pel seu nebot, el duc d’Híjar, el qual no pogué aturar la decadència, a causa també del desgavell de la guerra del Francès.
Entre el 1815 i el 1818 sembla haver-hi hagut uns intents innovadors amb la presència dels mestres Luis Poguetti i Domingo Palmera, procedents del Buen Retiro de Madrid. La competència de les fabriquetes provocà que la marca A fos substituïda pel rètol Alcora D. De Híjar. El 1825 continuava la fabricació de porcellana, terra de pipa i ceràmica, però la decadència s’anà accentuant.
Finalment, el 1851, hom arrendà la fàbrica a la família Girona, els quals, set anys després, passaren a ésser-ne propietaris.
Dades dels Països Catalans 