Cova amb ocupació prehistòrica. Les excavacions del 1995 hi han descobert un conjunt excepcional d’objectes de fusta en excel·lent estat de conservació, així com una perla fenícia de vidre i anelles de ferro datats entorn de l’any 1000 aC.
Es tracta d’una de les troballes més antigues d’aquest metall a la Mediterrània occidental.
Poblat prehistòric de la cultura dels talaiots, un dels més grans i més ben coneguts de Mallorca, situat a l’antiga possessió de Capocorb.
Fou excavat parcialment per l’Institut d’Estudis Catalans (1918-20) sota la direcció de Josep Colominas (el 1959 hi fou elevat un obelisc a la seva memòria). Els materials són al Museu d’Arqueologia de Barcelona. Bartomeu Font i Obrador hi ha fet noves excavacions.
El sector de ruïnes més destacades ocupa uns 7.000 m2, que corresponen a la part sud del poblat. Es conserva una bona part del recinte emmurallat, amb dos talaiots adossats i un grup d’habitacions, així com altres talaiots solts.
Sembla que fou habitat des de les primeres fases de la cultura talaiòtica fins als segles IV-III aC.
Antiga possessió, al sud del terme, prop del cap Blanc.
A l’edat mitjana era un rafal que Jaume II de Mallorca pensà de convertir en parròquia. Subdividida repetidament, a Capocorb Vell hi ha el poblat prehistòric de Capocorb Vell.
Capocorb Nou és un casal fortificat que pertanyia, a la segona meitat del segle XVIII, als jesuïtes de Palma de Mallorca.
Municipi de la Foia de Bunyol (País Valencià): 70,93 km2, 218 m alt, 8.518 hab (2014)
(o Xestalcamp, cast: Cheste) Situat al nord-est de la comarca, entre la serra de Xiva i el pla de Quart, drenat pel curs mitja del riu de Xest, a la zona de parla castellana del País Valencià, de transició al català.
Hi predominen els conreus de secà, amb preponderància de la vinya, seguida de les oliveres i els garrofers. Indústria derivada de l’agricultura; hi ha una cooperativa vinícola; també hi ha indústria tèxtil i de la construcció.
La vila és a l’esquerra del riu de Xest; església parroquial de Sant Lluc, construïda en 1731-84; santuari de Sant Vicent Ferrer (1573), on és venerada la Mare de Déu de la Soledat, patrona de la vila. El 1999 fou inaugurat el circuit permanent de velocitat Ricard Tormo.
Fou centre de la baronia de Xestalcamp. El 2 de desembre de 1838, durant la primera guerra carlina tingué lloc l’acció de Xest, en la qual els reialistes posaren en fuga als carlins. El 1864 fou trobat l’anomenat tresor de Xest, un conjunt de joies i monedes d’or i d’argent, probablement ibèric.
Municipi del Baix Maestrat (País Valencià): 82,47 km2, 446 m alt, 819 hab (2014)
(cast: Chert) Situat a les ribes de la rambla de Cervera, al límit amb els Ports. El 65% de la superfície és de muntanya improductiva, amb pinedes i alzinars.
Agricultura amb conreus bàsicament de secà (oliveres, cereals, ametllers i vinya). Ramaderia de llana i avicultura. Petita indústria. Àrea comercial de Vinaròs. Població en descens.
La vila és situada a la dreta del barranc de la Font; l’església parroquial de l’Assumpció, de base gòtica, presideix el nucli antic; també es conserva l’antic palau dels comtes de Pestagua. Hi ha restes de poblament ibèric a la mola del Murar (o mola Murada).
El municipi inclou, a més, el despoblat de la Barcella i la caseria d’Enroig.
Enllaç web: Ajuntament
Municipi dels Serrans (País Valencià): 190,87 km2, 474 m alt, 1.463 hab (2014)
(cast: Chelva) Situat al sector central de la comarca, al límit amb la Plana d’Utiel, a la zona de parla castellana del País Valencià, i travessat pel Túria, que rega el terme de d’oest a est; també és drenat pel riu de Xelva. Força muntanyós (mola de Xelva i talaia de Xelva).
Conreus de secà: oliveres, vinya, cereals i ametllers, i, al regadiu: productes d’horta. Antic nucli industrial, avui en decadència, afectat per l’emigració; fàbriques d’oli i tèxtils.
La vila (amb un important passat musulmà) és situada a l’esquerra del riu de Xelva, al centre d’una àmplia vall regada (horta de Xelva) i presidida pel vell palau del ducs de Vilafermosa i per la gran església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels, antiga col·legiata construïda en 1626-1771; es conserva també la Casa de la Inquisició. Hi ha restes romanes, com l’aqüeducte de La Peña Cortada, així com vestigis musulmans als barris més vells de la vila i l’ermita de Santa Creu (antiga mesquita).
El municipi comprèn, a més, les caseries d’El Cerrito, Mas de Aliaga, Bercuta, El Campo de Benacacira, entre altres, els llogarets d’Ahillas i Villar de Tejas i els despoblat de la Garrofera, La Torrecilla i Zarraica. Hi ha diverses caseries que constitueixen enclavaments del municipi de Calles.
Municipi de l’Alt Palància (País Valencià): 49,95 km2, 562 m alt, 1.594 hab (2014)
(cast: Viver de las Aguas, o Vivel) Situat a banda i banda del Palància, a la zona de parla castellana del País Valencià. El territori és drenat, a més, pels barrancs d’Herragudo i d’El Hurón.
Tres quartes parts de la superfície és de pastures pobres o terrenys improductius; la resta es distribueix entre el bosc, els conreus de secà (cereals, llegums, oliveres i vinya) i de regadiu, dedicat en gran part a arbres fruiters. Centre d’estiueig. Àrea comercial de València. Població en descens.
La vila és situada a la sortida de la vall d’El Hurón; l’església parroquial de la Mare de Déu de Gràcia té adjunt un campanar de planta quadrada. El 1532 s’hi fundà el primer convent de mínims dels Països Catalans, i el 1558 s’hi fundà als afores un convent de carmelitans calçats; ambdós perduraren fins al 1835. Hi ha diversos testimoniatges de poblament romà.
El municipi comprèn també les caseries de Monleón i Herragudo.
Municipi dels Serrans (País Valencià): 40,7 km2, 518 m alt, 3.665 hab (2014)
(o el Villar de Benaduf, o de l’Arquebisbe, cast: Villar del Arzobispo) Situat al sector oriental de la comarca, ocupa un terreny de suaus ondulacions que descendeix de nord a sud, drenat per la rambla Castellarda, al límit amb el Camp de Túria, a la zona de parla castellana del País Valencià.
Agricultura de secà, dominada per la vinya, seguit pels cultius d’ametllers, oliveres i cereals. Ramaderia de la llana; avicultura. Cooperativa vinícola. Hi ha mines de caolí en explotació. La població s’ha estancat des de començaments del segle XX.
La vila, d’origen islàmic, és situada a la dreta de la rambla Castellarda, damunt un tossal al voltant de l’església parroquial de la Mare de Déu de la Pau. S’han trobat abundants restes romanes de vil·les i làpides.
El seu parlar és de transició cap al català, especialment respecte al lèxic.
(Esporles, Mallorca Tramuntana)
Jaciment paleontològic del Pliocè quaternari. Presenta una de les seqüències sedimentàries més completes, per la qual cosa es considera una de les més importants de les illes.
L’estudi paleomagnètic dels seus sediments ha fet possible una datació absoluta dels diferents estadis evolutius del bòvid endèmic de les Illes Balears anomenat miotragus, i l’estudi de l’amfibi endèmic Baleaphyrne muletensis i del llargandaix Lacerta -Podarsos-.
Dades dels Països Catalans 