Arxiu d'etiquetes: història religiosa

Pérez i Rubert, Joan Baptista

Deixa un comentari

(València, 1534 – Sogorb, Alt Palància, 8 desembre 1597)

Historiador eclesiàstic. En morir el bisbe M. Pérez de Ayala es traslladà a Madrid, on treballà en la recopilació i revisió dels Concilis Hispànics, sota la direcció de Gaspar de Quiroga, bisbe de Conca.

El 1581 se li concediren una canongia i el càrrec d’arxiver-bibliotecari de Toledo. Un any després, Gaspar de Quiroga, esdevingut arquebisbe de Toledo, el féu secretari del concili provincial que s’hi celebrà. El 1591 fou promogut al bisbat de Sogorb, on es preocupà especialment per la formació cristiana dels moriscos.

Deixà nombroses obres, com ara De sarracenis neophitis, Sobre la reformación de los moriscos en el Reino de Valencia, Catalogus Episcoporum Segobricensium, Juicio crítico sobre la falsedad de los cronicones de Dextro y Máximo, etc.

Oriola-Alacant, bisbat d’

1 Resposta

(País Valencià, 1959 – )

Demarcació de l’església catòlica. Creada el 1959 per una butlla del papa Joan XXIII com a continuació del bisbat d’Oriola. La seu del bisbat és alhora a Oriola (on hi ha el palau episcopal) i a Alacant, on l’església de Sant Nicolau adquirí el rang de co-catedral.

La seva demarcació s’estén per la zona meridional de l’actual província d’Alacant (Oriola, Dolores, Elx, Alacant, Novelda, Monòver, Villena, Xixona, la Vila Joiosa, Callosa d’En Sarrià, Callosa de Segura, Mutxamel i Torrevella).

Consta de cent vuitanta-cinc parròquies, dividides en disset arxiprestats; una de les parròquies és a l’illa de Tabarca.

Té una extensió de 4.415 km2.

Oriola, bisbat d’

26 Respostes

(País Valencià, 1563 – 1959)

Demarcació de l’església catòlica. Tenia per capital la ciutat d’Oriola. La creació definitiva tingué lloc el 1563 a instàncies de Felip II i amb l’autorització del papa Pius IV (1564). El seu territori corresponia a la governació d’Oriola més Cabdet i Aiora, que eren del Regne de València, però depenien eclesiàsticament del bisbat de Cartagena.

Foren constants les qüestions entre Oriola i aquest bisbat, que pertanyia a la corona de Castella mentre Oriola era de la corona catalano-aragonesa. El 1281 el bisbe de Cartagena erigí l’església del Salvador en arxiprestal i el 1412 Benet XIII la transformà en col·legiata.

El 1437 Alfons el Magnànim, a petició d’Oriola, obtingué que el concili de Basilea creés la diòcesi independent d’Oriola i àdhuc nomenés un bisbe propi, Pere Roís de Corella, que no arribà a prendre possessió de la seu (1442-45), car el papa Eugeni IV suspengué totes les butlles del concili de Basilea.

Sempre sota la pressió dels oriolans, el 1461 fou nomenat un vicari general amb plens poders per a Oriola, i el 1510 el papa Juli II erigí en catedral d’Oriola la col·legiata del Salvador. La independència no arribà, però, fins el 1563-64, i la nova diòcesi passà a dependre de l’arxidiòcesi de València. El seu primer bisbe en prengué possessió el 1566 i hi reuní el primer sínode diocesà el 1571.

El català era la llengua de l’església, i la castellanització no progressà fins al segle XVIII, arran de la guerra de Successió, car Oriola fou ferventment austriacista.

Amb el Trienni Constitucional, el bisbe Simón López fou exiliat pel fet d’haver-se negat a admetre la Constitució de Cadis i fou nomenat un bisbe constitucional, Joaquim Jimeno, que fou deposat el 1823.

El 1851, amb motiu del concordat, s’havia de traspassar la capital de la diòcesi a Alacant, però no fou dut a terme per circumstàncies polítiques.

La persecució religiosa de 1936-39 fou causa de la mort de 54 dels 321 sacerdots i de la destrucció de moltes esglésies i convents.

El 1951, en crear-se la diòcesi d’Albacete, l’arxiprestat de Cabdet passà a la nova diòcesi; el 1954 Aiora passà a l’arxidiòcesi de València. La diòcesi d’Oriola rebé, però, l’arxiprestat de Villena, fins aleshores depenent de la de Cartagena, i el 1957 les parròquies alacantines dels arxiprestats de la Vila Joiosa, Xixona i Callosa d’En Sarrià, excepte Benissa, fins aleshores tots de l’arxidiòcesi de València.

El 1959, per una butlla del papa Joan XXIII, la diòcesi passà a anomenar-se bisbat d’Oriola-Alacant.

Misteri d’Elx

10 Respostes

(Elx, Baix Vinalopó)

(o Festes d’Elx)  Representació dramàtica del misteri de la mort i assumpció de la Mare de Déu que té lloc anualment a l’església barroca de Santa Maria d’Elx els dies 14 i 15 d’agost.

Les representacions es van iniciar probablement el segle XV i s’han mantingut gairebé ininterrompudament. Són interpretades per actors locals (clergues i seglars), íntegrament cantades i acompanyades de música.

El text, en vers i en llengua catalana, es basa en escrits anteriors de la dramatúrgia asuncionista, desenvolupada a Orient i introduïda a Catalunya cap a l’any 1000.

A pesar de les disposicions del concili de Trento i gràcies a un rescripte del 1632 del papa Urbà VIII, les representacions s’han mantingut fins avui a l’interior del temple, habilitat amb una espectacular tramoia.

Enllaç web: Misteri d’Elx

Menorca, bisbat de

10 Respostes

(Menorca)

Demarcació de l’església catòlica, que comprèn l’illa de Menorca i té la capital a Ciutadella. La diòcesi és dividida, actualment, en tres arxiprestats: el de Ciutadella, el de Maó i d’Alaior.

Al començament del segle V consta ja com a bisbe (el primer que és conegut) Sever (417), escriptor llatí que residia a Iamnona (avui Ciutadella). Quan tingué lloc la incursió dels vàndals, el bisbe Macari de Menorca hagué de passar a l’Àfrica per a fer professió de fe davant el rei Hunneric a Cartago.

L’església menorquina degué continuar florent durant la dominació bizantina (segles VI-VIII). Menorca, juntament amb Mallorca, fou pretesa, bé que sense èxit, pel bisbe de Girona Servusdei, la qual cosa sembla indicar que, sota la dominació àrab, els cristians de l’illa no tingueren bisbe propi. El 1058 consta que encara hi havia clergues i temples oberts, quan el rei de Dénia, Alī ibn Mugāhid, cedí el govern espiritual de totes les Illes Balears al bisbe de Barcelona.

Quan tingué lloc la conquesta de Menorca, en temps d’Alfons el Liberal (1287), l’illa no recobrà el bisbat, i passà a formar part de la diòcesi de Mallorca. El rector de Ciutadella -de presentació reial- n’era el paborde, que era ajudat per un vicari general -nomenat pel bisbe de Mallorca-.

Jaume II de Mallorca establí, vers el 1303, el pariatge o reglamentació parroquial menorquina, amb set parròquies i quatre esglésies filials. Aquesta ordenació continuà fins el 1795, que fou restablert el bisbat propi de Menorca. Sota la dominació anglesa, algunes esglésies passaren al culte anglicà, i fins s’establí una lògia maçònica a Maó; el bisbe Vila i Camps n’hagué de sofrir les conseqüències. El seminari diocesà fou fundat, el 1858, pel bisbe Mateu Jaume.

Durant la guerra civil de 1936-39 el bisbe Joan Torres, cec i nonagenari, fou reclòs a l’hospital civil; 38 sacerdots, entre diocesans i regulars, foren morts violentament, i la majoria de les esglésies foren destruïdes o saquejades. A partir del 1939 les esglésies foren refetes.

Arran del concili II del Vaticà, una part de la clerecia i del laïcat menorquí, molt més a prop de l’evolució de Barcelona que no de la de Mallorca, ha pres actituds summament radicals, que contrasten amb el conservadorisme dels altres sectors.

Enllaç web: bisbat de Menorca

Massarrojos

1 Resposta

(València, Horta)

Poble, a 8 km de la ciutat, entre els municipis de Rocafort i de Montcada, a tocar de la sèquia de Montcada i del ferrocarril de València a Bétera.

Conquerit el 1238, el 1251 passà als templers, i el 1316 a l’orde de Montesa, que hi establí la comanda de Massarrojos.

L’església parroquial (Sant Abdó i Sant Senén, o Santa Maria) és del segle XVII, i depèn de la parròquia de Montcada.

El municipi fou annexat al de València el 1898.

Mart Balearic

Deixa un comentari

(Illes Balears)

Divinitat indígena dels pobles de cultura talaiòtica de Mallorca i de Menorca. Fou assimilat al Mart clàssic i és citat com a Mars Balearicus en les fonts grecollatines.

Hom ha especulat que algunes figures masculines de bronze trobades a Mallorca en podrien ésser representacions.

Lluc, santuari de

20 Respostes

(Escorca, Mallorca Tramuntana)

Santuari (525 m alt) de la Mare de Déu de Lluc, situat en un replà de la serra de Tramuntana.

Deixant de banda la llegenda de la meravellosa troballa del monjo i el pastor, el seu origen es remunta a mitjan segle XIII. La primitiva i humil església aviat atragué un gran nombre de pelegrins, i el senyor del lloc, Bernat Sacoma, cedí, el 1322, tota la terra necessària per a fer-hi un alberg o una porxada per a utilitat dels pelegrins.

El 1343 Pere III el Cerimoniós féu convertir la vella casa de l’alqueria de Lluc en habitació d’un sacerdot i d’un donat. Més endavant s’eixamplà l’església primitiva, i a la fi del segle XIV l’aspre camí de Caimari a Lluc fou embellit amb set monuments als Set Goigs de Nostra Senyora.

A mitjan segle XV era obrer del santuari Tomàs Tomàs, el qual es proposà d’augmentar-ne al màxim el prestigi. Sol·licità que la parròquia, fins aleshores radicada a la solitària església de Sant Pere d’Escorca, fos traslladada a Lluc, i ho aconseguí, i fundà una col·legiata (comprà l’alqueria per dotar-la), que fou aprovada per Calixt III el 1456. Era formada per membres del clericat secular mallorquí, els quals havien de viure en comunitat sota l’obediència a un prior, i s’anomenaren canonges de la regla de sant Pere. Amb aquesta institució, el santuari prengué una gran volada.

El prior Gabriel Vaquer redactà, el 1531, uns nous estatuts, que foren aprovats per Climent VII, i fundà l’Escolania dels Nins Blauets perquè cantessin cada dia la missa matinal; en aquesta època fou fundada també la confraria de la Mare de Déu de Lluc, que s’estengué per tots els pobles de Mallorca i per les illes de Menorca i d’Eivissa i arribà a establir-se a l’església del Pilar de València.

El 1622 s’inicià l’església actual, projectada per Jaume Blanquer, que no fou enllestida fins el 1684. El 1685 el militar Pere Antoni Ferragut féu donació al santuari de dues possessions pròximes (Menut i Binifaldó).

El santuari arribà a l’apogeu el 1884, quan el bisbe Mateu Jaume, en nom de Lleó XIII, coronà la imatge davant 12.000 persones i la Mare de Déu de Lluc fou proclamada reina i patrona de Mallorca. El 1891 els antics col·legials foren substituïts pels pares missioners dels Sagrats Cors, els quals, des d’aleshores, han procurat constantment la millora del santuari.

El 1897 foren expropiats per l’estat els béns del santuari, que foren tornats, en part, el 1903 i el 1922. El 1939 fou restaurada la confraria de la Mare de Déu, que havia decaigut des del començament del segle XIX.

La imatge de la Mare de Déu, dreta, amb el nen als braços, és obra dels segles XIV-XV (és esmentada el 1417); té una alçada de 61 cm, i és de pedra fina; des de sempre té el color negre. Fou restaurada a la fi del segle XIX.

Enllaç web: Santuari de Lluc

Just, Jacob

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV)

Heretge. Perseguit per la inquisició, fou obligat a retractar-se, després que les seves doctrines hagueren assolit una influència notable.

Malgrat la seva actitud conciliadora, acabà per ser detingut. Morí a la presó.

JOC

Deixa un comentari

(Brussel·les, Bèlgica, 1925 – )

(Joventut Obrera Cristiana)  Associació religiosa. El 1997 es commemorà a Barcelona el 65è aniversari de la JOC de Catalunya i les Illes Balears.