Arxiu d'etiquetes: hebreus

Mosé Natan

(Tàrrega, Urgell, vers 1300 – 1370)

Financer, dirigent i poeta jueu. Dedicat al préstec de diners, s’arruïnà a causa de la destrucció i el saqueig del call de Tàrrega, el 1348.

Com a representant de les aljames de l’interior de Catalunya, signà les resolucions del 1354 sobre política exterior jueva.

Compongué en hebreu una col·lecció de 58 sentències morals ritmades (impreses a Venècia el 1618) i algunes poesies religioses.

En català escriví un poema moral, que s’ha perdut (com també l’única traducció castellana que hi havia a El Escorial).

No sembla desenraonat d’atribuir-li dos epitalamis en català on l’autor exhorta els nuvis a la pietat i als bons costums.

Mosé Hallewa

(Tortosa, Baix Ebre, segle XIV)

Rabí i autor jueu.

El 1373 el rei Pere III el cridà a Barcelona per decidir, amb altres rabins, una qüestió de dret hebraic, i poc després fou demanada la seva opinió sobre un litigi entre dos jueus que pretenien el rabinat suprem sobre els jueus de França.

Hom n’ha conservat 17 respostes a qüestions de dret hebreu i tres llibres de comentaris talmúdics.

Montserrat i Montanyés, Miquel de

(Catalunya, segle XVI – Amsterdam ?, Holanda, segle XVII)

Escriptor protestant i judaïtzant. Fugitiu a Amsterdam, es posà a sou dels protestants.

Dedicà als estats d’Holanda una Christiana confesión de la fe (Lleida, 1629), de tendència calvinista. Contra els inquisidors escriví Libro intitulado In Coena Domini (l’Haia, 1629).

Autor també d’Aviso sobre los abusos de la Iglesia Romana (l’Haia, 1633), on defensa la doctrina luterana sobre la justificació i la calvinista sobre la Santa Cena, Throsne de David au cinquiesme Monarchie, Royaume d’Israel (que dedicà al príncep Guillem d’Orange), el diàleg De divinitate Jesu Christi et de regno Dei (1650).

Tornat al judaisme, el 1645 imprimí clandestinament David fideles, atacat pel fervorós protestant italià Antonio Marginetti.

Monserrate, Miquel de

(Catalunya, segle XVII – Holanda ?, segle XVII)

Escriptor i filòsof eclèctic judeo-protestant. Fugí a Amsterdam per tal de poder practicar lliurament el judaisme.

Però, mal rebut pels seus correligionaris, es passà al protestantisme, religió sobre la qual escriví diverses obres, especialment la Christiana confesión de la fe (Leiden, 1692), In Coena Domini (la Haia, 1692) i Aviso sobre los abusos de la Iglesia romana (la Haia, 1633), obres particularment dures contra la Inquisició castellana.

El 1645 tornà parcialment al judaisme, i féu imprimir secretament a la Haia Misericordia David fidelis, on procurà compaginar judaisme i cristianisme.

Fou impugnat pel protestant italià Marginetti.

Mesullam ben Selomó de Piera

(Catalunya, segle XIII – vers 1265)

(dit En Vides de Girona) Dirigent jueu i poeta cabalista. Renovà el llenguatge poètic, el temari i les composicions.

Fou amic i admirador de Mosé ben Nahman i de Jonah ben Abraham, els caps dels tradicionalistes, i es féu ressò del moviment messiànic del seu temps.

Hom conserva unes 50 poesies seves, que són poesia de polèmica contra els partidaris de Maimònides -bé que, després, a la vista de traduccions més fidels dels escrits d’aquest, es passà al bàndol contrari-, i, també, poesies d’amor, de la natura i intel·lectualitzades, d’un estil influït pel trobar clus.

Menahem ben Ya’qob ibn Saruq

(Tortosa, Baix Ebre, segle X – Còrdova, Andalusia, segle X)

Poeta, lexicògraf i gramàtic hebreu.

De jove es traslladà a Còrdova, i hi residí, sota el mecenatge d’Ishaq ibn Saprut -al qual dedicà la producció poètica i elegies, en la seva mort- i del seu fill Hasday, el famós metge i polític jueu, del qual fou secretari. Per això li és atribuïda la redacció de la carta d’aquest al rei dels Kuzarim.

Havent tornat d’un sojorn a Tortosa es dedicà als estudis gramaticals, i redactà el Mahberet, el primer lèxic bíblic complet en hebreu.

Per les seves simpaties envers els caraïtes o bé per intrigues de Dunas ben Labrat caigué en desgràcia i fou tancat a la presó, des d’on escriví una carta, en vers, d’estil bíblic i rimat, que és la seva obra poètica fonamental.

Mantino, Jacob

(Tortosa, Baix Ebre, 1490 – Damasc, Síria, 1549)

Metge i filòsof jueu. Practicà amb èxit la medicina a Bolonya i a Venècia.

A Bolonya féu imprimir, el 1526, una traducció llatina de la introducció de Maimònides al tractat Els principis dels pares.

El 1532 es traslladà a Roma, on esdevingué metge del papa Pau III.

Traduí diverses obres filosòfiques de l’hebreu al llatí.

Llunes, Bartomeu

(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1387)

Funcionari jueu. Ocupà diversos càrrecs administratius a la cort de l’infant Joan (llavors duc de Girona) i de la infanta Violant de Bar, fins que, acusat de corrupció administrativa, fou processat (1384).

Durant els greus conflictes familiars entre els partidaris de Violant de Bar i de Sibil·la de Fortià es posà al bàndol d’aquesta última.

Un cop mort el rei Pere III el Cerimoniós (1387), fou capturat i condemnat per Joan I, i fou esquarterat.

Kimhi, David

2 Respostes

(Girona, 1160 – 1235)

Escriptor. Fill de Josep Kimhi  (Girona, segle XII), gramàtic.

Fou membre ben distingit de la comunitat hebrea de Girona. Visqué molts anys a Narbona.

Actuà com a àrbitre màxim dels debats sostinguts pels jueus de Catalunya i del Llenguadoc sobre el pensament de Maimònides, envers el qual es pronuncià favorablement.

Fou comentarista dels textos religiosos, mostrant-se seguidor de l’exègeta Abraham ben Ezra, també gironí. Escriví diversos treballs de gramàtica. La seva fama arribava a diversos països.

Fou germà seu Moisès Kimhi  (Girona, segle XII)  Gramàtic.

judeocatalà

Deixa un comentari

(Catalunya-Aragó, segle XIV – segle XV)

Antiga variant del català. Coneguda fins al 1492.

Pròpia dels jueus que residien al Principat de Catalunya, a les Illes Balears i al País Valencià.