(Catalunya, segle XV)
Noble.
El 1462 es mostrà obertament contrari a Joan II. Fou nomenat aleshores membre del consell assessor de la generalitat catalana.
Dins el mateix any fou un dels qui juraren homenatge a la sobirania oferta, encara que inútilment, al rei de Castella.
(Barcelona, 24 octubre 1472)
Tractat general de pau, entre Joan II de Catalunya-Aragó i representants de la ciutat, signat al monestir de Pedralbes. El tractat posava pràcticament fi a la Guerra Civil Catalana i donava diferents terminis perquè tothom s’hi adherís.
Amb la concessió d’un perdó gairebé general es procediria a l’alliberament de tots els presoners, el sobreseïment de les causes judicials pendents i la restitució dels béns confiscats per tots dos bàndols. Aquest últim plantejava bastants problemes, però, com és lògic, varen ser els partidaris del rei els més afavorits.
També es reconeixia la legalitat de certs impostos establerts durant la guerra i les emissions de censals de les institucions catalanes: la Generalitat, el Consell del Principat i el Consell de Cent barceloní. Es restituïen, de manera parcial, territoris i drets que els pertanyien i es dictaminava la fusió de les dues Generalitats, la reialista i l’antireialista.
D’altra banda, el monarca va jurar de bell nou les constitucions de Catalunya i aconseguí l’anul·lació de la concòrdia de Vilafranca, de 1461.
De fet, el tractat pretenia retornar el país a l’estat anterior a la guerra, com si aquesta no hagués existit mai, ja que declarava que no hi havia hagut vençuts ni vencedors.
Amb tot, quedaven molts problemes pendents: el problema remença, la retenció per part de França dels comtats del Rosselló i la Cerdanya o la mateixa qüestió de les restitucions.
(Catalunya, segle XV)
Militar. Prengué les armes per la Generalitat en la guerra contra Joan II.
En 1465-66 fou el principal lloctinent de Pere de Planella a l’heroica defensa del castell d’Amposta, que sucumbí finalment després d’un llarg i cruent setge.
Caigué presoner, però no trigà a ésser alliberat, en virtut dels convenis de capitulació de Tortosa.
Podria ser identificat amb l’escriptor o l’hospitaler homònim, ja que Amposta pertanyia a l’orde de l’Hospital.
(Catalunya, segle XV)
Dama.
El 1464 resistí al castell de Púbol els atacs de les forces contràries a Joan II, però a la fi hagué de rendir-se.
El cas suscità gran admiració entre els reialistes.
(Catalunya, segle XV)
Cavaller. Durant la guerra contra Joan II, fou partidari de la Generalitat. Representat per Damià de Montbui, hagué de formular el seu jurament de fidelitat al rei vencedor, a Barcelona, el 1472.
El 1484 fou un dels catalans que protestaren per haver triat Ferran II el Catòlic la llunyana vila de Tarassona per tenir-hi Corts generals.
Bernat Marquet i Bosquets (Barcelona, segle XIII – segle XIV) Fill de Bernat Marquet. Fou cambrer de la reina Elionor de Sicília i del rei Pere III el Cerimoniós. Potser fou pare de Teda Marquet (Barcelona, segle XIV), que fou abadessa de Pedralbes (1393).
Bernat era germà de:
Ramon Marquet i Bosquets (Catalunya, segle XIV) Senyor de Canyelles i de Salicrup. Es casà amb Blanca Desguànecs, que li aportà la senyoria de Calafell, i foren pares de Blanca Marquet i Desguànecs (Catalunya, segle XIV), que fou priora de Jonqueres (1389-91), i de Ramon Marquet i Desguànecs (Catalunya, segle XIV) Senyor de Calafell, Canyelles i Salicrup. Fou el pare de:
Joan Marquet i de Sagarriga (Catalunya, segle XIV – segle XV), i segurament també de:
Miquel Marquet i de Sagarriga (Catalunya, segle XIV – segle XV) el qual prengué part en la guerra civil de Joan II i raptà Joana Marquet (Barcelona, segle XV), possiblement neboda seva.
Eren germans i fills de Pericó Marquet i de Coromines.
Ramon Marquet (Catalunya, segle XV) Cal identificar-lo amb l’homònim que es passà al camp reialista en la guerra contra Joan II i que fou conseller segon el 1473 i en cap en 1479-80, des del qual lloc intentà el redreç econòmic de Barcelona i de Catalunya. Des del 1479 era també cònsol dels catalans a Nàpols. Fou pare de Ramon i de Francesc Marquet.
Pere Marquet (Barcelona, segle XIV – segle XV) Obrer de mar (1425) i conseller tercer de Barcelona en 1431-32.
(Barcelona, segle XV)
Ciutadà de Barcelona. Abraça la causa de la generalitat a la guerra contra Joan II i serví a la marina. El 1463, amb una galera i altres naus de Barcelona, obtingué diversos èxits contra embarcacions reials.
Aquest pot ésser l’homònim que el 1484, com a delegat de Barcelona, protestava davant els Reis Catòlics per l’establiment de la inquisició a Catalunya.
(Girona, 1422 – Roma, Itàlia, 21 novembre 1484)
Humanista i eclesiàstic. Bisbe d’Elna (1453-62) i de Girona (1463-83) i cardenal (1483).
A les Corts de Barcelona del 1454 féu una cèlebre exposició de la situació de crisi que travessava el Principat.
Durant l’aixecament de la Generalitat contra Joan II, al front dels bisbes catalans, es distingí pel seu esperit reialista. Mantingué el coratge dels defensors de Girona durant el primer setge de la ciutat (1467), i el 1469, en veure que era impossible de resistir l’assalt de les tropes del duc de Lorena, claudicà, obligat a prestar jurament al príncep de Viana, l’ofensiva de Joan II el Sense Fe (1471) li va permetre de lluitar novament al costat del rei.
Home culte i erudit, estudià a Bolonya i fou un dels introductors de l’humanisme a Catalunya; s’envoltà a Girona d’un grup de gent instruïda, entre la qual hi havia el canonge Andreu Alfonsello.
En la seva obra Paralipomenon Hispaniae libri decem es manifestà com un dels primers defensors de la idea d’Espanya com a unitat politico-geogràfica.
(Catalunya, segle XV)
Cavaller. Besnét de Jaume Marc.
Durant la guerra contra Joan II prengué el partit del monarca.
El 1469 hagué de cedir el seu castell d’Eramprunyà després d’un setge bastant dur. Aleshores caigué presoner i patí captiveri. Rescatat per diners, passà al bàndol reialista.
El 1471 li era confirmada per Joan II el Sense Fe la senyoria d’Eramprunyà.
Dades dels Països Catalans 